Club 7 Cinema

“Nostalgia“. Director: Mario Martone. Guió: Mario Martone i Ippolita Di Majo, basat en la novel·la homònima d’ Emmano Rea. Repartiment: Pierfrancesco Favino (Felice Lasco), Francesco Di Leva (mossèn Luigi Rega), Tommaso Ragno (Oreste Spasiano), Aurora Quattrocchi (Teresa Lasco, la mare), Emanuele Palumbo (Felice, jove), Artem (Oreste, jove), Nello Mascia (Raffaele). Vista el dia 01.04.2023, en VOSE, per Filmin (€).

Sinopsi: Després de viure 40 anys a l’estranger, Felice torna al barri de Sanità, al cor de Nàpols, on va nàixer, i descobreix de nou llocs i codis de la ciutat, enfrontant-se a un passat que se’l menja.

Festivals i premis: Festival de Canes 2022 – Competició | Altres festivals i premis.

Reaccions a la projecció del film al Festival de Canes: Ressons.

Comentari.

El millor d’aquesta pel·lícula és la primera part, quan el protagonista arriba a Nàpols després de 40 anys, hi passeja pel seu barri de la Sanità (en trepitja les llambordes, veu les cases apilonades, com si res hagués canviat al cap de tant de temps), hi menja, hi parla italià amb accent estranger, es retroba amb sa mare (una dona vella que ha anat a parar a un mal habitatge), hi esquiva el jovent (a vegades armat) que va com boig amb les motos, hi coneix el capellà i la seva lluita per a salvar els nois (ociosos) de les urpes de la Camorra i el seu lligam actiu amb la gent, es troba amb veïns (l’antiga explotació laboral, la manca de feina actual, els foscos vincles supervivencials amb negocis de la droga, de la màfia…). Sense paisatgisme, ni tractament antropològic, gairebé esbiaixadament, acompanyant les passes del protagonista, se’ns documenta (se’ns permet respirar) Nàpols, una part de la ciutat, si més no, la que li fa brollar la nostàlgia a Felice.

En tota aquesta part, se’ns van intercalant molt explícitament imatges (en format quadrat) del passat juvenil i més aviat delinqüent d’en Felice, amb un amic de l’ànima, que després sabrem que es diu Oreste Spasiano i que resulta ser un home malgirbat del qual ens comencen a aparèixer alguns plans inserits, sense que, d’entrada, sapiguem qui és. Però és que la pel·lícula fa un tomb, amb la ‘confessió’ de Felice al mossèn (un pèl sobtada) de quina va ser la causa que, de ben jove, hagués de fugir de Nàpols. I és així que el metratge es desvia cap al retrobament entre en Felice i l’Oreste, amb un aire de thriller negre que no té gairebé atractiu (tot just si serveix de pretext perquè seguim coneixent el barri i per entretenir el film) i per alta banda no aprofita prou aquest retrobament d’antics vells i inseparables amics per a tractar del pas del temps i el destí (només al moment del cara a cara la cosa puja una mica).

Tot esdevé molt explícit i finalment massa previsible. Se’ns vol mostrar el passat i el present, tant de la ciutat com del protagonista, deixant-ho tot ben lligat i fent de Felice un ‘nouvingut’ avinent al multiculturalisme (i varietat de religions) actual del barri, amb una (re)integració que esdevé especialment feliç quan s’assoleix l’objectiu de parlar expiadorament dels fets ocorreguts fa 40 anys, felicitat amenitzada amb una música que arriba a ser extradiegètica i claríssimament anunciadora del que ben previsiblement passarà i passa.

PS: em sembla que “Nostalgia” faria molt feliç a un amic meu que hi va viure una temporada i que reclama el paper actiu dels capellans amb els joves, per atraure’ls cap a una vida espiritualment més rica i plena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!