Club 7 Cinema

Nine (Nine), de Rob Marshall

No. Un guió no és una pel·lícula. I no ho dic pas perquè el protagonista de Nine, cineasta en crisi, no hagi escrit ni una ratlla del guió a partir del qual es podria rodar la pel·lícula que, delerosos, esperen fer el productor, els banquers, els ajudants, les actrius… Dic i remarco l’obvietat que “un guió no és una pel·lícula”, pel que fa amb 8 1/2, de Fellini, el coreògraf reconvertit en director de cinema Rob Marshall.

Segueix a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Nine, de Rob Marshall

Un guió no és una pel·lícula

(ve de l’entradeta)

***

De manera legítima, es va dur el 8 1/2 de Fellini als escenaris de Broadway, amb llibret d’Arthur Kopit, lletra i música de Maury Yeston, a partir d’una adaptació de l’italià a càrrec de Mario Fratti. Un musical teatral té les seves pròpies lleis i formes d’expressió, amb les que -a sentir dir- l’espectacle “Nine” va triomfar, primer amb Raúl Julia en el paper de Guido (el cineasta en crisi) i més endavant, amb Antonio Banderas assumint aquest rol. Ara, amb la versió cinematogràfica d’aquell show, el que s’ha fet és retornar a la gran pantalla el que, en origen havia nascut per a la gran pantalla: i aquí és on rau un primer gran problema de Nine.

8 1/2, de Fellini, és més que una obra mestra, un momument artístic, en què els somnis i els malsons del Marcello Mastrioanni en qui es projectava el mateix cineasta de Rimini es barrejaven amb les seves fantasies i obsessions i una realitat tractada oníricament, en el que és tant un viatge per la ment humana, com una celebració de la vida i sobretot de la naturalesa ontològicament fantasmagòrica del cinema. L’argument del film és a penes un fil conductor perquè els espectadors naveguem en un marasme de projeccions mentals i realitats es pot dir etèries, en el qual brollen les dèries fellinianes. Les seves dones, actrius o no, com a meravelles de l’existència i maldecaps; el sexe, com a esclat de vida; la religió, com a coacció i dubtes morals; el mateix cinema…

Els guionistes de Nine, Michael Tolkin i Anthony Minghella, han anat al text de l’espectacle de Broadway i han retornat a la gran pantalla una versió ordenada, endreçadeta, de l’argument del  8 1/2 fellinià. Per tant, els espectadors veiem el que és una lectura escapçada, desnaturalitzada, de l’original primmigeni cinematogràfic. De manera que el neguit i el delit de l’autor davant l’obra i la vida s’ha convertit en el simple relat dels maldecaps d’un director eixut de creativitat, atabalat pels efectes de la seva promiscuïtat sexual i la impaciència dels seus col·laboradors artístics, tècnics i econòmics. No. El 8 1/2 fellinià és molt més que el seu guió. Gairebé ho reconeix Daniel Day-Lewis a la roda de premsa que, com a Guido Contini, li veiem fer en començar el metratge: ve  a dir que una pel·lícula és com un somni inexistent, reduït a quatre llaunes de celuloide, al qual donen vida (fugissera) tan sols els actors al moment d’actuar, a la sala de muntatge quan (per sort, diu) s’enllacen dues coses que expressen alguna cosa per a l’espectador, al moment de veure-ho. Llàstima que Rob Marshall i els seus guionistes, a l’hora d’evocar 8 1/2 no hagin igualment tingut en compte que aquella magna obra ho és precisament, de magna i d’obra, perquè està feta amb l’específic cinematogràfic, de manera que no se la pot reduir tan sols al seu guió.

No es tracta d’exigir fidelitat absoluta a l’original, ni de negar el dret a fer-lo servir com a base de nova creativitat. Seria com demanar un tipus de lectura única de Shakespeare. Rob Marshall, doncs, tenia tot el dret a fer la seva lectura coreogràfica (per exemple) del 8 1/2; però és que ni tan sols fa això: i aquí rau el segon gran problema de Nine, la pel·lícula.

Els números musicals de Nine no són cinematogràfics, no encaixen amb el flux fílmic per a reforçar la història, la psicologia d’un personatge o la dramatúrgia d’una situació. No. Aquí tot va capgirat. Aquí, l’argument és el pretext per a donar entrada a números teatrals de Broadway, enregistrats per la càmera i muntats a la sala de muntatge. I com a coreògraf de Broadway, Marshall planteja i resol aquests números amb tot l’ofici i talent que el caracteritzen. Però això no el fa un director de pel·lícules musicals. Ras i curt, diguem-ho clar: és un inepte per fer cinema musical. Ja ho era a Chicago (2002) i ara ho torna  a demostrar. Una cosa és el teatre i l’altre el cinema.

Les projeccions mentals de Guido Contini (interpretat amb malaguanyada eficiència per Daniel Day-Lewis) les tracta Marshall amb aquests números musicals. De manera encertada, els ambienta tots davant d’un mateix decorat que evoca tant la Roma -o el context italià- on transcorre l’acció com l’espai eteri de la pel·lícula que brega per nàixer al cap del protagonista. La idea és bona, però el resultat no pas tant. Perquè aviat li queda clar a l’espectador que aquestes projeccions mentals tenen una funcionalitat narrativa o dramàtica i només molt boirosament un caràcter fantasiós, i esclar, una rera l’altra, van deixant-les en evidència com a simple, això sí llustrosa, representació del que ha estat l’exitós espectacle de Broadway. Fins al punt que hom es pot arribar a imaginar que en aquells famosos escenaris de Nova York hi havia aquell únic decorat, rendibilitzat de manera eficient amb un ús brillant dels recursos escènics i coreogràfics. I que, per a la pel·lícula, s’ha buscat unes imatges simplement argumentals que vagin donant entrada als diferents números de la funció.

Figues d’un altre paner fóra parlar de les coreografies. Modernes, aparatoses i d’èxit, a mi no m’acaben de convèncer; però, en no entendre-hi gens, prefereixo no entrar-hi.

No es pot pas dir que a Nine es falti al respecte a Fellini. Tot al contrari, els seus responsables demostren una admiració gran per al cineasta de Rimini, per al cinema “italià” dels anys seixanta i per la mateixa Itàlia d’aquella època. Sense anar més lluny, es posa en escena el costat més mundà de la vida del protagonista en clau d’homenatge (per fugisser que sigui) a La dolce vita. I no oblidem que el títol del film -com el de l’espectacle- fa esment al nové film, al que ve després del vuitè i mig fellinià. La llàstima és que Nine, la pel·lícula, no hagi estat artísticament a l’alçada d’aquest respecte i admiració. No demano pas que hagués estat al nivell de 8 1/2 -impossible!-, simplement que els responsables de Nine haguessin apostat per la creativitat cinematogràfica tant com haguessin pogut: em semblaria un molt millor homenatge al gran Fellini.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!