Club 7 Cinema

FOTO Marie-Josée Croze, a L’escafandre i la papallona, de Julian Schnabel

Com qui no vol la cosa, L’escafandre i la papallona es va convertint en un dels títols de la temporada. Va començar el trajecte enduent-se Julian Schnabel el premi de millor director de Canes 2007 —el nyap més greu de tot el Palmarès—; cap a final d’any, quan hom ja gairebé ni se’n recordava, algunes associacions de crítics i de cinèfils nord-americans van començar a nominar-la i van venir, galdosos, els Globus d’Or: Schnabel, millor director —valga’m Déu!—, i la pel·lícula, la millor de parla no-anglesa —bfff…—. Però la cosa no s’ha acabat aquí: als BAFTA, nominada; als Oscar, nominat Schnabel; als César, nominacions… És evident, doncs, que hi ha molta (molta) gent que no la veuen pas com jo. Ara que s’ha acabat d’estrenar a la resta de les nostres cartelleres, ja teniu l’oportunitat de fer-vos-en la vostra pròpia opinió. Per si us pot ser útil, reprodueixo amb ben poques actualitzacions el que en vaig escriure el maig passat, clicant a Vull llegir la resta de l’article.

Autèntic especialista en films biogràfics de personatges coneguts —Abans que es faci fosc / Before the night falls / Antes que anochezca / Avant la nuit / Prima che sia notte , en què Javier Bardem encarnava l’escriptor cubà Reinaldo Arenas, o Basquiat, dedicada a l’artista dels graffiti, Jean-Michel Basquiat—, ara, a L’escafandre i la papallona, el pintor neoexpressionista i cineasta novaiorquès Julian Schnabel  explica la història de Jean-Dominique Bauby, editor de la revista “Elle France”.

El 8 de desembre de 1995, Bauby patí un vessament cerebral que el deixà en coma profund, del qual en sortí totalment paralitzat, sense poder moure cap altra part del seu cos que un dels seus ulls. Privat de la parla, el gest i el moviment, aquest ull esdevingué el seu únic lligam amb el món. Amb l’ajut del personalitzat especialitzat, aprengué a “parlar” amb la parpella, confirmant les coses amb una clucada o negant-les amb dues; assenyalant una lletra de l’abecedari especial que se li llegia cada vegada perquè, una lletra rera l’altra, acabés conformant paraules, frases, paràgrafs i autèntics textos, finalment convertits en el llibre “La Scaphandre et le papillon”, de gran èxit editorial —"L’escafandre i la papallona", editat en català per Columna—. Un llibre en què explica els records de la seva vida i relata passatges imaginats, en què transmet les sensacions de sobreviure com a presoner tancat en una “escafandre” i d’afigurar-se en llocs on mai no ha estat, lliure com una “papallona”.

L’actor Mathieu Amalrich incorpora el personatge real; Emmanuelle Seigner, el de la dona i Marie-Josée Croze, el de la terapeuta. I és que Julian Schnabel no va més enllà del simple relat dels fets. S’interessa per la relació amb la família i els amics, tot seguint el procés que va des de la sortida del coma del protagonista fins a la publicació del llibre. Ho treballa amb vocació pictòrica, recorrent tant com pot a la càmera subjectiva, que posada en lloc de l’ull, dóna una visió excèntrica, plàstica de l’entorn del malalt. Però ni tan sols gosa mantenir aquest punt de vista. I, de mica en mica, aposta per l’explotació melodramàtica del cas, anant a buscar la llàgrima de l’espectador. Així, tot fa pensar que L’escafandre i la papallona es convertirà en un èxit que commourà l’espectador, com Mar adentro, d’Alejandro Amenábar, ho féu amb Javier Bardem en el paper del tetraplègic que aconseguí morir en un acte d’eutanàsia.