Club 7 Cinema

Penúltims ressons venecians per aquest any. Els de demà no els editaré i publicaré fins demà passat (o l’altre) perquè… estic de festa major!

Novament, un film fora de competició ha salvat la jornada a la 80a Mostra de Venècia, davant del fracàs (més o menys relatiu) dels títols a concurs. es tracta de la surrealista “Daaaaaali!”, de Quentin Dupieux, evidentment sobre Salvador Dalí.

Mostra de Venècia 2023. La Competició.

De Fien TROCH, “HOLLY“. Durada: 1h42. Producció: Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, França. Amb Cathalina Geraerts, Felix Heremans, Greet Verstraete, Serdi Faki Alici, Els Deceukelier. Guió: Fien Troch. La Holly, de 15 anys, truca a la seva escola per dir-los que es queda a casa durant tot el dia. Poc després, un incendi esclata a l’escola i hi moren diversos estudiants. Amb tothom tocat per la tragèdia, la comunitat s’uneix, intentant curar-se’n. L’Anna, una mestra, intrigada per la Holly i la seva estranya premonició, la convida a unir-se al grup de voluntariat que dirigeix. La presència de la Holly sembla que aporta tranquil·litat, calidesa i esperança a aquells amb què es troba. Però aviat, la gent comença a buscar la Holly i la seva energia catàrtica, exigint cada cop més a la noia. Nota: la belga Fien Troch va guanyar el premi de Millor Direcció d’Orizzonti, a Venècia, el 2016, amb “Home“. Comentari del director del Festival: Una pel·lícula encara més madura sobre la incomoditat adolescent d’una noia dotada d’un estrany poder especial, una obra que juga intel·ligentment amb els codis del cinema de terror, però que al final és una pel·lícula d’amor. Enllaços: IMDB, MyMovies | VI: MK2.

Algunes reaccions:

Wendy Ide, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Una adolescent paga un preu alt pels seus regals notables en el cinquè llarg atmosfèric de la cineasta belga Fien Troch. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El que suggereix la belga Fien Troch és que, si existissin les santes als barris de la perifèria, serien les marginades de la classe fins que arribés el moment en què fessin gala dels seus poders sanadors. Un matí, la Holly, que així es diu la protagonista, no va a l’institut perquè té un mal pressentiment, que es tradueix en un incendi que acaba matant deu alumnes. Pocs mesos després, una professora percep que la presència de la noia, les abraçades i els consols, fan miracles en una comunitat marcada pel dol. És una pena que la pel·lícula no sàpiga ben bé què fer amb la seva heroïna durant la resta del metratge, perquè hi ha plantada la llavor d’un discurs sobre la bondat i la fe en temps foscos que podria haver crescut en direccions més fèrtils. Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) L’antiheroïna d’Stephen King [Carrie] ve al cap més d’una vegada a l’esquiu i intrigant drama adolescent de Fien Troch “Holly”, la història del qual s’hi assembla una mica, despullada de qualsevol horror, i amb només les vanitats quotidianes i les deficiències de la humanitat al seu lloc. Tot i així, com a retrat de la nostra capacitat col·lectiva d’explotar i destruir qualsevol recurs preciós (humà o no, real o imaginari), “Holly” resulta molt inquietant de totes maneres, fins i tot quan el guió de Troch es mou al voltant de la qüestió de la intervenció sobrenatural (..).

De Giorgio DIRITTI, “LUBO“. Durada: 2h55. Producció: Itàlia, Suïssa. Amb Franz Rogowsky, Christophe Sermet, Valentina Bellè, Noemi Besedes, Cecilia Steiner, Joel Basman, Filippo Giulini, Alessandro Zappella. Guió: Mario Cavatore, Giorgio Diritti, Fredo Valla. En Lubo Moser és un yenisch, un gitano. És jove, fort i alegre, estima la seva família, la seva dona Mirana i els seus tres fills. A en Lubo també li encanta la vida que porta, la llibertat de moure’s amb el carro, de tocar l’acordió als espectacles de carrer. Però des d’Alemanya dels anys 30 bufa un vent de guerra i les fronteres d’Europa estan enrevessades, tant és així que el govern suís declara la mobilització dels seus ciutadans homes, tots ells, inclosos els gitanos. En Lubo es troba vigilant les fronteres, obligat a portar un uniforme i sotmès a les ordres dels seus superiors. Però en Lubo aguanta i manté el cap baix, tard o d’hora, fins i tot aquesta captivitat s’acabarà i finalment podrà tornar a la seva vida. Una nit de tempesta el seu germà el ve a buscar. Porta males notícies. La policia va arribar al campament i es va endur els seus tres fills. La Mirana, que es va intentar resistir, va ser assassinada. Però com ha pogut passar això? Per què? Perquè Suïssa considera el nomadisme un flagell social i, per a erradicar-lo, calen els fills dels Yenisch. Així, sense fills, el Yenisch no tindrà futur. La ment és una institució humanitària estatal, la Pro Juventute, el braç és l’Opera Bambini di Strada: tot és perfectament legal i no es pot oposar a la llei. En Lubo té ganes de morir. I alguna cosa d’ell mor realment, en aquella nit de vent i neu: serà un nou Lubo, dur i impenetrable, que desenvoluparà un projecte amb implicacions inesperades per venjar la seva família i la seva gent… i ens portarà a repensar el sentit de la justícia, en els difuminats límits entre el bé i el mal. Enllaços: IMDB, MyMovies. | DI: 01.

Algunes reaccions:

Lee Marshall, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Frank Rogowski protagonitza un drama sinuós sobre la persecució dels nens yenisch a Suïssa. Sergi Sánchez, a Facebook: La italiana “Lubo” denuncia el segrest de nens gitanos perpetrat per l’associació Pro Juventute a favor del bé comú. A Suïssa, des dels anys trenta fins als setanta, i en teoria amb intencions filantròpiques, aquests nens eren recol·locats en hospicis o llars d’acollida per allunyar-los de la vida nòmada de les seves famílies. Lubo (Franz Rogowski), el pare de dos fills robats, comet un crim per recuperar-los després de quedar-se vidu. La pel·lícula de Giorgio Diritto explica, durant les llargues i innecessàries tres hores, com Lubo adopta una nova identitat per restaurar el que queda de la seva família, i quan no ho aconsegueix, dedica els seus esforços a refer la seva vida i recrear el que va perdre. Rogowski és un actor magnífic, però el seu magnetisme no és suficient ni per explicar algunes incongruències del seu personatge -la seva facilitat per adaptar-se als hàbits de l’alta societat sent artista de carrer- ni per sostenir un relat amb ínfules de melodrama èpic que, potser , hauria funcionat millor com a minisèrie televisiva. Jessica Kiang, a la crítica per a ‘Variety’: Un relat lent d’una indignació històrica que es perd en el llarg camí cap a la reparació. El magnetisme de l’actor Franz Rogowski s’escampa massa en l’evocació excessivament episòdica de Giorgio Diritti de l’escàndol de “Kinder der Landstrasse” (“Els nens de la carretera”) de Suïssa. Durant aproximadament la meitat del segle passat, hi va haver una política semioficial promulgada per l’estat suís per separar per la força els fills de pares “itinerants” de les seves famílies. El programa, conegut com “Kinder der Landstrasse” (“Els nens de la carretera”), va ser dissenyat ostensiblement per protegir aquests nens dels perills de la vagància i la delinqüència que l’estat imaginava entre la població nòmada. En retrospectiva, per descomptat, la pràctica, que es va suspendre als anys setanta, s’ha revelat pel que realment va ser: una derogació injustificadament cruel dels drets humans de diverses poblacions minoritàries, entre elles els yenisch, el grup al qual pertany Lubo Moser (Franz Rogowski), el focus de l’extens i llarg “Lubo” de Giorgio Diritti. Ningú podria negar que aquesta injustícia històrica mereix una investigació cinematogràfica commovedora i èpica. És una llàstima que, tot i que el “Lubo” de tres hores de durada probablement conté aquesta mateixa pel·lícula, també en conté unes altres tres de menor valor que tenen el mateix pes de plom (..).

Mostra de Venècia 2023. Fora de Competició.

De Quentin DUPIEUX, “DAAAAAALI!“. Durada: 1h17. Producció: França. Amb Anaïs Demoustier, Edouard Baer, Jonathan Cohen, Gilles Lellouche, Pio Marmaï, Didier Flamand, Romain Duris. Guió: Quentin Dupieux. Una periodista francesa es troba diverses vegades amb l’icònic artista surrealista Salvador Dalí per tirar endavant un documental que mai s’acabarà de fer. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: Quentin Dupieux celebra l’excèntrica personalitat del geni de Figueres a ‘Daaaaaali!’, que omple de surrealisme la Mostra de Venècia. (..) Fascinant (..). [Dupieux] ha esdevingut un practicant consistent i prolífic del surrealisme fílmic. Una trajectòria amb títols com “Mandíbules” o “Fumar provoca tos” que ara arriba al seu cim amb “Daaaaaalí!”, una llunàtica i laberíntica exploració de l’exuberant imaginari i l’excèntrica personalitat de Salvador Dalí. (..) Per furgar en l’univers dalinià, Dupieux pren la genial decisió que siguin sis actors, d’edats i complexions diferents, els que interpretin les diferents cares de Dalí. (..) El més interessant de “Daaaaaali!” és que les transicions entre els diferents avatars de l’artista no responen a cap lògica argumental. (..)Dupieux utilitza els seus Dalís per generar desconcert en l’espectador i en la mateixa pel·lícula, que es veu abocada al bucle narratiu i a la paradoxa temporal. “He volgut crear un film calidoscòpic”, apunta Dupieux, que utilitza com a premissa la reticència del pintor a oferir-li una entrevista a una jove periodista (Anaïs Demoustier) si aquesta no el filma mentre parla. “La primera inspiració per al film va ser la relació de Dalí amb els mitjans de comunicació en la dècada de 1980”, assegura Dupieux, que també destaca el seu interès per l’univers estètic de l’artista figuerenc: “Per apropar-nos al seu univers, vam anar al seu Teatre-Museu, i vam construir la casa de la pel·lícula prenent com a referència la casa de Dalí a Cadaqués”. Jonathan Romney, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: El cineasta surrealista Quentin Dupieux capta l’essència del gran mestre del moviment en aquest biopic molt entretingut. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La sobredosi de “as” [al títol de la pel·lícula] és, alhora, una reproducció escrita de la peculiar manera de parlar del pintor català i una manera de resumir la hilarant festa surrealista que vivim els que vam tenir la sort d’assistir a la seva estrena, fora de concurs, a la Mostra veneciana. El punt de partida és, també, el d’arribada, tenint en compte que Dupieux esprem les seves ocurrències amb la digressió com a brúixola, i amb la convicció del que apunta somnis en una llibreta al mig de la nit. “M’interessen les idees que vénen del no-res o del cosmos”, explicava en roda de premsa. “El meu mètode consisteix a pescar al subconscient, sense que hi hagi una reflexió prèvia”. La premissa, dèiem, és simple: una periodista (Anaïs Demoustier), que abans va ser farmacèutica, ha quedat amb Dalí per fer-li una entrevista. I aquesta entrevista, com als clàssics bucles sense fons de les pel·lícules de Buñuel, sempre és un coitus interruptus. “Daaaaalí!” comença amb una recreació del quadre “Font necrofílica manant d’un piano de cua”, però l’obra de Dali és el menys important. “La pel·lícula és plena de referències a les seves pintures, però el tema principal és la seva personalitat, el seu llenguatge, la seva manera de parlar”, va explicar Dupieux. “La meva font d’inspiració va ser el personatge mediàtic. (..) Deu ser el retrat més encertat, esmolat, entranyable i patètic de Dalí mai filmat. Un retrat múltiple, reencarnat en cinc esplèndids actors que el versionen com si fos una cançó pop, amb les palatals histriòniques, la veu engolada i el narcisisme còsmic: “Vaig pensar que un sol actor era massa clàssic i avorrit per encarnar la bogeria de Dalí, i un dia, al bany, se’m va acudir que el millor era representar-lo com un monstre de diversos caps”. Dupieux s’amara de la lògica surrealista dels cadàvers exquisits, els somnis en abisme i la repetició agramatical -d’altra banda, tan afins al seu cinema- per facturar una pel·lícula d’una irresistible intel·ligència, divertidíssima, i que, a més, celebra el cinema com a espai de llibertat on l’artista té l’obligació moral de lluitar contra la realitat com si fos el seu pitjor enemic.

No Ficcions (Documentals).

De Virginia ELEUTERI SERPIERI, “AMOR“. Durada: 1h41. Producció: Itàlia, Lituània. “Quan veig Roma veig la meva mare. És així des que va morir”. Un vespre d’estiu de fa molts anys: la ciutat està deserta, la final del mundial de futbol està en marxa. Una dona, Teresa, arriba al Tíber i es deixa arrossegar pel corrent. L’abisme l’engoleix i la seva filla Virginia travessa Roma a la foscor de la nit: la vol trobar i salvar. Virgínia ha de travessar les profunditats de les aigües, de la història, dels mites, dels desastres i dels esclats vitals d’una Roma atemporal. Així pot veure de nou la seva mare emergir de la foscor del Tíber per volar cap a Amor, “el planeta de la cura” envoltat d’aigua i on els carrers, places, fonts recorden els de Roma i els animals són lliures de moure’s. Enllaços: IMDB, MyMovies.

FOTO DE L’APUNT: “Daaaaaali!”, de Quentin Dupieux

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!