Club 7 Cinema

La influencia, de Pedro Aguilera, no em convenç gens ni mica. Dóna amb prou feines per un migmetratge, té un guió i una posada en escena amb solucions patètiques -de cinema amateur de fa quaranta anys- i, per molt que vulgui ser un cinema de contemplació, de deixar passar el temps i convidar l’espectador a conviure gairebé amb el que mostra la pantalla, un cinema a la Reygadas -el director mexicà que ha coproduït el film i del qual Aguilera en fou ajudant de direcció-, el resultat és de vergonya aliena. I indignant, quan part de la crítica vol convertir aquesta misèria -o si voleu, insuficiència- creativa en alguna cosa digna d’esment, al·legant que es tracta d’una rara avis, aire cosmopolita, dins del cinema espanyol. Francament, si tenen ganes de treure’s l’olor de resclosit del seu cinema, molt bé, perquè ja comença a ser-ne hora; però les seves urgències "pàtries" no els autoritza a fer passar bou per bèstia grossa. 

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Paloma Morales, a La influencia

Abans d’entrar en matèria, anem per la sinopsi (que, en part, tradueixo directament del material publicitari del film): La vida continua i les coses evolucionen. De vegades, els canvis són lents, imperceptibles, a voltes sobtats i visibles. Però tot es transforma inexorablement. Els problemes de la vida quotidiana aclaparen una dona fràgil i desorientada. La botiga no li va gens bé i el propietari finalment la desnona, el futur de la seva canalla el veu incert, magre. Cada dia pitjor, la seva apatia contrasta amb la vitalitat d’aquests fills. De mica en mica, va ensorrant-se en una depressió profunda. El nen i la nena van adonant-se que a la mare li fallen les forces per encarar, primer tot plegat, després, qualsevol cosa. Hauran de passar al davant…

Un cop ja ens hem situat argumental en la pel·lícula, permeteu que comenci a parlar-ne, situant-me en una seqüència molt eloqüent, pel que fa als aspectes que més critico negativament de La influencia. La mare ja està gairebé del tot fora de joc i la mainada, deixada de mà, s’ha anat fent seu el pís. No cal dir que el desordre impera i que els menuts ho fan córrer tot a pleret. Per a emfasitzar-ho, Pedro Aguilera decideix que el nen disposi d’uns quants pots de pintura -dels de pintar les cases- i, amb la col·laboració de la gemana -una mica més gran d’edat-, entreté l’estona a base d’anar escampant pintura per la paret del menjador. Ho deu trobar una solució molt visual… El problema no és només la inversemblança de la situació -perquè els pots de pintura, creieu-me, no és que els tinguin per allà i el trapella empastifi el que l’envolta, no, que apareixen ben posadets, preparadets, talment com si a la casa hi haguessin pintors a punt de comença la feina i el nen, el que fa no és empastifar, sinó "pintar"…-. No, el problema és la migradesa creativa que hi ha en aquesta  solució de guió -en aquesta i en força altres de la pel·lícula-. Patètic. I amb certa impostura: com si tot fos hiperrealista, gairebé documental, però saps què…? Encaixem-hi (colem-hi !) algun artifici visual! I sonor, ja que la pretensiosa gravetat de la banda sonora deixa en evidència la falsedat d’una posada en escena que es vol sòbria (en paraules del mateix Aguilera).

L’excursió amb la canalla, que la mare munta en quedar "alliberada" de la botiga, per exemple, no és ja només un molt tòpic passatge del guió, sinó que Aguilera la filma com ho feia el meu oncle, practicant d’allò que se’n deia "cinema amateur" fa quatre dècades -i amb tanta bona voluntat com limitacions expressives, ja sigui pels condicionants d’aquelles càmeres de 8mm o de Super 8-. El pas de vianants pel davant de la botiga: ara ningú, ara una imatge ralentida… -aquest "truc", també l’havia fet jo amb la Super 8, valga’m Déu!-. Sumem-hi la no sé si dir-ne digressió de l’escena del bar cerveser amb aquell home "impertinent": d’un impostat rabeig  en els maleïts d’aquest món!

Té, tota la pel·lícula, la textura d’un llarg curtmetratge. En els curts, hi ha habitualment unes necessitats narratives i expressives condensades en les poques imatges de què es diposa. Quan es passa al llargmetratge, les dimensions varien. I Aguilera sembla que tingués un curt sobre l’ensorramenta de la protagonista (i probablement ara estaríem parlant molt positivament d’un bon curt o migmetratge) i que l’hagi farcit. No tinc pas constància que hagi anat així, però el seu immadur treball de direcció li ha fet la mala passada de convertir La influencia en un llargmetratge decandit, perquè de poc més que un simple curt, dóna.

Certament, es tracta d’un opera prima i és tan normal que l’estil el tingui immadur com que li manqui el domini dels recurs al seu abast. Igualment, podem acceptar les limitacions econòmiques de la producció (que Aguilera reconeix en el material de difusió de la pel·lícula). I, sobretot, li podem aplaudir opcions com la de treballar amb actors no professionals ( la protagonista és la mare a la vida real dels menuts que li fan de fills a La influencia), la de rodar en "decorats" reals (filmada a Arganda del Rey -Madrid-), la de filmar amb càmera fixa, privilegiant l’expressió dels moviments gairebé imperceptibles, i recorrer sovint als plans seqüències. Podem agrair-li la voluntat de fer un cinema que creu en l’audiovisual i s’allibera del vici d’il·lustrar relats escrits. Molt bé, però res d’això fa de La influencia el que no és. No perquè aquestes concretes opcions que pren em caiguin simpàtiques, o ideològicament bé, em puc permetre de negar-ne els aspectes patètics, les mancances gravíssimes i el que considero com una impostura. És evident que, de treballar com a ajudat de direcció amb l’Amat Escalante de Sangre i amb el Carlos Reygadas de Batalla en el cielo, li ha quedat un concepte "diferent" del cinema; però no es pot pas dir que l’hagi paït encara prou bé, ni tan sols com l’Escalante ho féu de Reygadas -de qui n’havia estat també ajudant-.

Finalment, no em puc estar d’esmentar Nobody Knows / Daremo Shiranai / Nadie sabe, l’esplèndida pel·lícula de Hirokazu Kore-eda, en què també una mainada s’ha d’espavilar per la defecció materna. No es tracta de fer cap odiosa comparació -tanmateix inevitable, en aquest cas-, sinó de fer notar que, mentre en aquell cas, certament, la cosa se centrava en els menuts abandonats i el seu procés, a La influencia, ho sento, però el centre d’atenció és la mare, el seu procés d’ensorrament, el seu temps d’atzucac vital, i la canalla no pren un veritable protagonisme fins, al meu parer, massa tard, sense donar-los un tempo evolutiu de debò, passant al primer pla quan al guió li interessa i, au, a córrer, a costa d’inversemblances, solucions errònies i el que calgui… Tant és així que, en sortir de la projecció, jo em preguntava: de quina "influència" parla el títol? Per sorpresa, he descobert que, al mateix material publicitari de la pel·lícula (que ja és gros!), també s’ho pregunten i li ho pregunten a Aguilera. Ell respon que la història reflecteix la influència del context. En aquest cas, la influència d’una mare malalta en la vida dels seus fills. I sobre el fet que ells poden triar. Al final de la pel·lícula, prenen l’opció de veure les coses de manera positiva, simplement per sobreviure. Una mena de saviesa inconscient els ensenya el camí que han de seguir. Però en aquest cas el bon camí és oblidar una part d’ells mateixos, oblidar la mare. Ah!- dic jo-… Llàstima com ho treballa, això, en Pedro Aguilera!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!