Club 7 Cinema

Les pel·lícules poden ser millors o pitjors i, quan les veiem, podem coincidir o no amb el que n’ha escrit la crítica cinematogràfica; però, a vegades, de tant en tant, et trobes algun article que et fa salivar, et fa venir ganes de veure un film. Si m’ho permeteu, d’entre totes les estimables cròniques/crítiques/etc. que han arribat de la jornada d’ahir al Festival de Canes, n’hi ha una que, a mi, m’ha provocat aquesta reacció. Enmig de comentaris molt matisats i interessantíssims dels seus col·legues, sobre “Limonov: The Ballad”, de Kirill Serebrennikov, projectada a la Competició, l’Àngel Quintana hi aporta una visió diferent, que permet comprendre els recels, dubtes i retrets dels altres, i m’ha fet entrar un autèntic delit per a veure-la quan s’estreni a casa nostra (esperem que s’hi estreni!). Seguir el que en diuen els enviats especials, dels títols programats en un gran festival, té aquest al·licient: quedar-te a l’espera delitosa que arribin a les nostres pantalles, especialment quan el que n’escriuen els fa de debò atractius. Si m’ho permeteu: per això faig aquest seguiment dels grans festivals, per a beure de la passió amb què els viuen els crítics i avançar referents cinematogràfics per als propers mesos (fins i tot quan se’n carreguen algun film, també em serveix i de molt!).

Fora de Competició.

De Kevin COSTNER, “Horizon: An American Saga – Chapter 1“. Producció: EUA (Warner, New Line, Territory). Durada: 3h01. Guió: Jon Baird, Kevin Costner. Amb Kevin Costner, Sienna Miller, Sam Worthington, Jamie Campbell Bower, Luke Wilson, Thomas Haden Church, Isabelle Fuhrman, Jean Malone, Michael Rooker, Jeff Fahey, Danny Huston, Will Patton, Kathleen Quinlan, Tom Payne. Nota sinòptica: Quinze anys d’expansió i assentament de l’oest americà abans i després de la Guerra Civil. L’expansió cap a l’Oest està plena de reptes, des d’elements naturals fins a les interaccions amb els pobles indígenes que vivien en aquestes terres, fins a la determinació despietada dels que malden per colonitzar-les. Comentari del Festival: Un fresc brillant en què múltiples destins s’entrecreuen, els somnis i les esperances s’enfronten als obstacles i la crueltat, per oferir un espectacle cinematogràfic d’una escala i una profunditat emocional extraordinàries. Vídeo: Tràiler VOSF. | D: Warner. EE i EI: 28.06.2024 (i la Segona Part, el 16.08.2024). Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Variety (ang), Deadline (ang).| En aquest blog: Kevin Costner estrenarà mundialment “Horizon, An American Saga” al Festival de Canes 2024 |

Algunes reaccions.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) La idea central de la pel·lícula és un pasquí publicitari que estimula als pioners incauts a viatjar a l’Oest a l’assentament ‘Horizon’ i que es troba en territori dels indis apatxe. És un nom que dona títol a la sèrie i alhora és un element definitori del gènere, imatge gràfica de l’esperança associada als espais oberts de possibilitats de futur. Costner fa un compendi complet de tots els motius emblemàtics del gènere western al voltant d’aquesta història col·lectiva americana. Ens trobem amb el sorgiment dels nous assentaments, les caravanes dels pioners, els aborígens americans, les matances de colons o d’indis i la violència en tota les seves formes. Una representació de la tragèdia d’un país construït sobre la violència i el dolor i que no descarta el costat més melodramàtic de les històries íntimes, de parelles o familiars. Costner ens deixa un molt bon regust de cinema clàssic, amb una realització sòlida i mesurada, que destaca per una posada en escena elegant. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) un ‘western’ èpic de tres hores amarat d’un classicisme poc freqüent que abraça el melodrama i l’èpica del gènere sense ironia ni revisionisme, invocant l’esperit i l’ambició de les pel·lícules com “La conquesta de l’Oest” (1962). Això sí, més que un ‘western’ de l’era daurada de Hollywood, “Horizon” podria passar per una minisèrie de prestigi d’una plataforma de ‘streaming’, tant per la seva fotografia estàndard com pel muntatge musical amb què acaba la pel·lícula: un encadenat d’escenes de la pròxima entrega de la saga. (..) L’assentament de colons d’Horizon, en ple territori apatxe, és el punt de trobada –ja sigui com a escenari de l’acció o presència llunyana– de les múltiples trames i personatges d’aquest ‘western’ atípic en la magnitud de la seva història, que ofereix una visió panoràmica i rica de la vida dels habitants de la frontera americana, de l’exèrcit que els protegia i dels indígenes que veien el seu estil de vida amenaçat. Costner imbueix la història d’una dimensió gairebé novel·lesca que, tot i les tres hores de durada, sentim que encara està prenent forma en la primera entrega de la saga. El personatge de Costner, de fet, no apareix fins a l’hora de pel·lícula, i és un més d’un repartiment coral que inclou també Sienna Miller, Sam Worthington (el protagonista d'”Avatar”) i Luke Wilson. (..) Costner ja ha completat el rodatge de la segona part d'”Horizon” i assegura que ja ha començat el rodatge de la tercera: “Portem només tres dies i he hagut de tancar el rodatge per venir a Canes, però avui hi tornaré per seguir dirigint-la i arribar tan lluny com em permetin els diners” (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -i, com tots els seus, avançat per Facebook-: (..) Uns anys després, quan Costner era poc més que una icona dels noranta apareix com a director d’un projecte mastodòntic titulat “Horizon. An american saga”. (..) “Horizon”, de la qual a Canes se n’ha projectat la seva primera part, pretén ser com una mena de revisió de “La conquista de l’Oest”, sense Cinerama i sense estampides de bisons. Com el títol indica, és una gran saga sobre la fundació d’una ciutat ideal anomenada Horizon que funciona com a prototip de la formació de la societat americana. El relat s’escriu des de l’èpica, partint de diferents trajectes que des de l’est i el sud acaben convergint en aquest espai del nord situat a Montana, davant d’un riu i a prop del territori Apatxe. “Horizon. An american saga” s’obre amb una imatge simbòlica que marca l’esperit de la pel·lícula. Un colon clava una estaca en un tros de terra i comença a mesurar-la per fer una construcció d’un primer habitatge. La possessió de la terra verge com a camí cap a la civilització és el moment fundacional del suposat inici de la nació. Després ens trobarem amb la presència de més colons i una gran massacre per part dels apatxes, acompanyada d’una exaltació de l’èpica per la supervivència. Costner ens deixa clar que a l’Oest, sota la terra conquerida, hi ha molts cadàvers. Després d’una primera hora d’atac, “Horizon” es desplega com un gran mapa i la saga passa a transformar-se en un gran serial en què cal donar a conèixer múltiples personatges que simbolitzin, cadascun d’ells, les diferents posicions i tensions de la mítica del western. Al món dels Apatxes ens trobem amb el guerrer rebel i el cabdill moderat, al món dels blancs veurem com els oficials de cavalleria protegeixen els colons i com les guerres índies coincideixen amb l’inici de la guerra de Secessió. A l’altra banda de la frontera hi ha els facinerosos que construeixen la llei a la seva manera, un ferrocarril que s’està construint amb l’ajuda dels xinesos, els negociants que intenten establir els primers negocis i les caravanes que travessen els grans espais. Entre tots aquests personatges apareix l’heroi amb nom, l’home solitari perseguit pels facinerosos que no trigarà a mostrar-nos ferides d’amor. A la primera part, Costner desplega una sèrie de motius que anirà desenvolupant i tancant a les nou hores que queden de metratge. De moment, la saga genera certa incertesa, li falta alguna cosa per ser aquell gran western de westerns que pretén ser. De tota manera, com diuen a França, ‘À suivre…’. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Segons [en Kevin] Costner, la saga constarà de quatre pel·lícules de tres hores cadascuna, i la pregunta que sorgeix a tot això és: ¿és llavors una minisèrie? Hom voldria dir que no, que el vol audiovisual de la proposta és espiritualment cinematogràfic, però per l’enorme galeria de personatges i subtrames que presenta, i per la decisió de deixar la història en suspens en un «continuarà», fóra ximple no reconèixer que hi ha una connexió amb aquest altre gènere. És cert: “Horizon” no té ‘plot points’ ni ganxos narratius que, hora rere hora, demanin a l’espectador veure un altre capítol, però la seva visió és novel·lística, èpica, gran com l’Oest infinit que domina el paisatge. El que la fa més cinematogràfica que «televisiva» és la seva manera narrativa i el seu format d’estrena, ja que la primera part sortirà a cinemes a finals de juny i la segona a l’agost. En certa manera la Part 1 –o almenys gran part– funciona com a presentació de personatges, subtrames, relacions entre ells i diferents punts de conflicte que s’estenen al llarg del territori de Montana on transcorre, per ara, la acció. En Costner no té problemes en cap moment. Sap que la seva història és novel·lística i que disposa com a mínim de dotze hores per explicar-la. (..)  L’actor [Kevin Costner] encarna Hayes, el clàssic antiheroi misteriós que té un passat fosc i que arriba a la ciutat. (..) El que “Horizon” fa, com diu el títol, és estendre horitzontalment l’univers de personatges de la saga, plantejar alguns conflictes forts d’alguns d’ells, a penes presentar-ne d’altres que segurament es coneixeran amb més detalls després i, pel camí, anar-hi construint el món en què aniran a viure i en què els acompanyarem –si seguim la història– al llarg de quatre pel·lícules, dotze episodis o com sigui que la saga finalment es distribueixi al món. Com una novel·la de l’Oest –o, diguem-ne, una sèrie de novel·les–, el que Costner fa aquí és anar pacientment construint o reconstruint un univers que ha deixat de representar-se al cinema d’aquesta manera. Però el que és seu no és donar baralla en una disputa sobre la forma del gènere o els seus temes. Allò que aposta és al classicisme, expandit si es vol, però classicisme per fi. Un univers que tindrà els seus herois i dolents però que en general està ple de persones que, cadascuna a la seva manera, tracta de sobreviure. A la seva terra o a una a la qual han arribat sense tenir consciència que, temps després, serien vistos com a invasors (..). Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) No és clar que funcioni com a pel·lícula perquè enceta fils i esbossa personatges que es desplegaran en les nou hores restants: un projecte que sembla més destinat a les plataformes que a les sales. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) elefantiàsic western (..).  “Horizon” sembla la culminació megalòmana del projecte de la seva vida. (..) A aquest crític li va semblar que “Horizon” vol ser una versió expandida de “La conquista de l’Oest”, però el seu principal problema és que està concebuda com si fos una sèrie de televisió, ergo vam veure una cosa semblant a un episodi pilot, amb un epíleg en forma de “continuarà” inclòs. (..) En aquesta primera entrega, hi ha dos greus problemes: d’una banda, la coralitat episòdica de les situacions es correspon més a una atomitzada, anecdòtica posada de llarg dels personatges d’una minisèrie que no pas a un relat compacte (..), i, de l’altra, el tractament dels nadius americans, molt propi del western clàssic, és ideològicament discutible, sobretot en la seva sagnant primera aparició. Caldrà veure si, en les futures entregues, aquest desmanegat, monumental western corregeix el retrat estereotipat dels indis. Esperem que sí: Costner ho va aconseguir amb notable alt a “Ballant amb llops”. Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ Costner es perd en el Far West: (..) en realitat, el seu hàbitat natural sembla ser la petita pantalla. Al llarg de tres hores, introdueix una quantitat de personatges i subtrames suficient per omplir tota una temporada televisiva, i els maneja a la manera d’un llarguíssim episodi pilot. Fins i tot el tractament formal que Costner dona tant als espectaculars paisatges com a les seves comptades seqüències d’acció concorda més amb aquest format que amb el tipus d’èpica visual esperable d’una pel·lícula d’aquestes característiques. Dit d’una altra manera, asseure-s’hi al davant requereix una resistència fora del comú al tedi. (..) Els 180 minuts del seu metratge no resolen cap de les seves línies argumentals ni ens permeten entendre exactament com connecten entre si. Pot ser que això passi a la segona entrega. I, si no, segurament passarà a la tercera o la quarta sempre que, és clar, arribin a fer-se realitat. Altres reaccions.- Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération’, en què destaca: Malgrat un reconsagrat temperament, el western desmesurat d’en Costner s’enfona en un classicisme feixuc. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’ (li posa 2 estrelles sobre 5). Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’.

Competició.

De Kirill SEREBRENNIKOV, “Limonov: The Ballad”. Producció: Itàlia (Wildside-Fremantle i altres), França (Chapter 2 i altres), Espanya (Fremantle Spain). Durada: 2h18. Guió: Pawel Pawlikowski, Ben Hopkins, Kiril Serebrenikov, basat en la novel·la ‘Limonov’, d’ Emmanuel Carrère. Animació: Timofey Gostev, Ekaterina Rubleva. Amb Ben Whishaw, Viktoria Miroshnichenko, Masha Mashkova, Sandrine Bonnaire, Tomas Arana. Nota sinòptica: La història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia. Sinopsi: Militant revolucionari, criminal, escriptor clandestí, majordom d’un multimilionari a Manhattan; però també un poeta, un amant de les dones belles, un belicista, un activista polític i un novel·lista que va escriure sobre la seva pròpia grandesa: La història de la vida d’Eduard Limonov és un viatge per Rússia, Amèrica i Europa durant la segona meitat del segle XX.  |DF: Pathé Films. DI: Vision Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Kirill Serebrennikov (director exiliat de la Rússia de Putin) aborda una figura controvertida: l’escriptor i polític Eduard Limònov, que va marxar de Rússia als anys setanta cap a Nova York i va establir-se després a París (part del món cultural de les dues ciutats va sentir-s’hi fascinat) abans de tornar al seu país al temps de la Perestroika per encapçalar un grup comunista ultranacionalista. Amb una gran potència visual, Serebrennikov el presenta com si fos semblant a una estrella maleïda de rock, però no aprofundeix en els aspectes polítics més foscos (la seva participació pro Sèrbia a la guerra dels Balcans) i sembla que el fantasma de Limònov se li escapa força. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Serébrennikov fa una lectura sensacionalista i superficial de la figura de Limónov, més fascinat per la mitologia rock de la Nova York dels 70 i la tortuosa relació sentimental de l’escriptor amb la seva primera dona –Viktoria Miroshnichenko, sensacional– que per les seves giragonses i contradiccions polítiques. A “Limonov” no hi ha lloc per a la tragèdia, el misteri ni la complexitat, així que ens hem de conformar amb el retrat d’un egòlatra narcisista que exerceix la llibertat personal fins al paroxisme però que advoca per l’autoritarisme com a projecte polític. I està clar que era impossible copsar totes les facetes d’un personatge inabastable, però sobta que no s’esmenti el seu suport al nacionalisme serbi (..). Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) resulta molt difícil d’entendre el poc partit que treu a les dues fonts el nou treball de Kirill Serebrennikov, “Limónov: The Ballad of Eddie” (..). La pel·lícula dedica una part tan gran dels seus 140 minuts a recrear els anys de joventut que l’escriptor va passar a Nova York, durant els quals va cultivar el seu gust per l’automitificació i una ràbia contra el sistema motivada més per l’enveja que per un veritable esperit revolucionari, que després es veu obligada a repassar els seus anys posteriors de manera atropellada i recorrent a confuses el·lipsis. De fet, Serebrennikov omet per complet o bé simplifica amb tosquedat alguns dels episodis més extravagants de la vida de Limónov, com el temps que va passar combatent en la guerra dels Balcans en el bàndol dels serbis o el procés que el va portar a fundar a Rússia el Partit Nacional Bolxevic, una agrupació feixista (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) A “Limónov”, per contra, se li queden curtes les dues hores i quart, perquè la proteica figura de l’escriptor rus, l’home de les mil vides que Emmanuel Carrère va convertir en matèria primera d’una biografia novel·lada d’èxit, és massa mutant per a una sola pel·lícula. Aficionat als personatges històrics (Txaikovski a “La dona de Txaikovski”), Victor Tsoi, del grup musical Kino, a “Leto”), el rus Kirill Serebrenikov s’acosta a Limonov (formidable Ben Whishaw) posant l’accent en els seus anys formatius, i dedicant massa metratge a la seva estada a Nova York, durant la qual intenta obrir-se camí com a escriptor. Per contra, ventila a cops de matxet la seva contradictòria relació amb Rússia a partir de la Perestroika, quant és aquest període el que posa sobre la taula les seves paradoxes més palmàries: de fundar un partit filofeixista a participar com a mercenari a la guerra dels Balcans, de ser activista anti-Putin a donar suport a la invasió de Crimea, la seva confusa, pendular trajectòria ideològica és la que el converteix en un personatge tan fascinant. Cosa que no s’acaba de percebre a la pel·lícula, que acaba sent la història d’un paio enfadat amb el món, però la complexitat psicològica del qual se’ns escapa del tot. Àngel Quintana, a l’article per a “Caimán”: (..) “Limonov” de Kirill Serebrennikov és l’adaptació d’una part de la novel·la de Carrère. La pel·lícula ha estat composta com un autèntic europuding de prestigi, en coproducció internacional, amb guió del cineasta polonès Pawel Pawlikowski i amb l’actor anglès Ben Whishaw encarnat les múltiples màscares de Limónov. La pel·lícula està rodada en anglès i se centra majoritàriament en l’estada del poeta al Nova York dels setanta i el retorn a la Rússia de la Perestroika fins a la fundació del partit ultranacionalista. Fora de camp queda tota l’experiència a Sèrbia, les relacions amb la cúpula de la nova Rússia i la transformació al final de la vida, quan es va convertir en un líder de l’oposició a Vladímir Putin. Partint de la lògica que qualsevol adaptació és una traïció, la pel·lícula pot tenir gust de poc per a tots els lectors que pretenguin indagar en la manera com “Limonov” funciona com una mena de mirall còncau de la vida russa de mig segle. El “Limonov” de Serebrennikov és una altra cosa, és un exercici de fascinació cap a un personatge que vol conquerir el món sigui com sigui, que no es conforma amb la glòria, sinó que vol abraçar el mal en estat pur per així arribar al límit. Limónov passa de ser un ‘punki’ de la literatura i la política a encarnar la incorrecció portada al límit. El retrat que Serebrennikov fa del personatge, amb el beneplàcit de Carrère que apareix fins i tot en un moment de la pel·lícula, és sorprenent. Serebrennikov roda amb desvergonyiment, nervi i amb una força visual increïble. Aquests factors converteixen aquest “Limonov”, puntuat constantment per la música de Lou Reed, en una pel·lícula aclaparadora, visualment increïble. En molts moments, principalment a l’hora i mitja filmada a Nova York reprèn el pols de “Leto”, amb les transicions enlluernadores, la poètica en la forma de filmar els cossos i la intensitat per aconseguir que la violència física es transformi en violència visual. Un exercici de gran cinema. D’altra banda, a “Limonov” de Serebrennikov hi ha una mena de fascinació perversa pel personatge que pot arribar a considerar-se fins i tot com una mena d’autoretrat pervers del mateix cineasta. Serebrennikov va viure una altra Rússia diferent de la de Limonov, però va ser un proscrit del règim. Quan va filmar “Leto” estava perseguit per Putin per frau fiscal i amb la invasió d’Ucraïna va haver de fugir per instal·lar-se a Alemanya. Des d’Alemanya va ser mimat –com el poeta Limónov dels vuitanta– per França obrint-li les portes de Canes i del Festival d’Avignon amb ‘Le Moine noir’, amb què va inaugurar el certamen el 2022. La seva pel·lícula es pot considerar com la porta d’entrada d’un gran cineasta rus a l’univers d’occident. A l’interior de la pel·lícula s’observa una tensió entre el possible ‘maleïtisme’ de Serebrennikov alimentat per la seva atracció als excessos del personatge i el pacte mefistofèlic amb un teixit industrial. El resultat d’aquesta tensió és apassionant, la identificació té un punt de pervers, encara que potser li falta definir com Limonov pot passejar pel costat fosc de la vida. ‘Walk in the Wild Side’. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Interpretat per l’actor anglès Ben Whishaw en una actuació a pura energia (sí, la pel·lícula és en anglès, i potser aquest un dels seus problemes més grans) (..). La pel·lícula juga amb el que és real i ficcional tota l’estona, portant situacions a certs límits per després retrocedir i demostrar que són inventades. Però no totes i mai no són del tot clares. (..) És una llàstima que no se li hagi parat més atenció a la part més impresentable de la vida política de Limonov. Serebrennikov prefereix no ocupar-se’n gaire. El seu “Limonov: The Ballad” posa l’accent en la seva etapa ‘bukowskiana’, la d’escriptor punk, de carrer, alcohòlic, irritant i problemàtic. La recreació de Nova York dels anys ’70 –o la manera com el director sembla ficar Whishaw en filmacions de l’època– dóna a la pel·lícula un enorme grau de credibilitat, transformant tota aquesta etapa en la més sòlida del film. El problema més gran passa pel fet de voler ficar massa coses i massa ràpidament, per moments reduint tot a clips i escenes excessivament breus, que banalitzen bona part del que explica. És que el realitzador és tan deutor de l’estètica pop que per moments fa la impressió que està explicant la vida d’una rockstar més que la d’un escriptor. La pel·lícula és consagratòria per a un actor conegut com Whishaw, que mai no ha tingut abans un protagonista tan excloent i tan salvatge. Més enllà de les qüestions lligades al llenguatge (sí, parla anglès amb accent rus), el que fa l’actor de “Passages” amb el personatge és admirable, transformant-lo de poc i portant-lo cap a zones cada vegada més irreconeixibles. El film dura poc més de dues hores però quan un veu en Whishaw a prop del final no sembla que sigui la mateixa persona que va iniciar la història. El mateix passa amb Limonov. El temps fa coses molt rares amb les persones. Carlos F. Heredero, a l’article per a “Caimán”: (..) la nova proposta del cineasta rus, ara exiliat, Kirill Serebrennikov prové de la controvertida biografia escrita per Emmanuel Carrère sobre l’escriptor, poeta, agitador i polític rus Eduard Veniaminovich (més conegut pel seu pseudònim, Eduard Limónov), encara que en realitat en pren només uns quants episodis del llibre original per acostar-se a una figura certament polièdrica, però més que dubtosa en gairebé tots els aspectes, si és que hem de fer cas de les imatges del film. Perquè aquesta és la veritable qüestió: saber què era el que realment li atreia al cineasta d’un personatge que retrata en totes les abjeccions possibles: els seus rampells d’ira, la seva gelosia possessiva, la seva violència sexual, les seves il·luminades, fanàtiques i ‘roji-pardas’ idees polítiques que el porten a formar un partit d’identitat filonazi a la Rússia de Putin, amb el pretext de defensar el bolxevisme alhora que combat a Sèrbia al costat de Radovan Karadzic (episodi de la seva vida real, i també del llibre, que la pel·lícula omet acuradament, això sí)…, potser amb la idea de compondre el retrat d’un artista maleït per continuar el ja per si mateix dubtós i ambivalent retrat del qual havia estat objecte per part del novel·lista. El problema és que la pel·lícula només ofereix aquestes facetes de Limónov, i cap altra, reduint-ho així a un personatge fanàtic, arbitrari, busca-raons, envanit i megalòman, imbuït d’idees estrafolàries (..) a les altures del temps que li va tocar viure. I el pitjor és que, encomanat potser d’aquest esperit, Serebrennikov es creu en l’obligació de multiplicar les textures fílmiques de les seves imatges (el seu tret més acusat d’estil, vingui o no a tomb: recordi’s “Leto”, 2018) sense més resultat que el de impostar, des de fora, un vessant suposadament heterodox i falsament dinàmic a una pel·lícula totalment fallida i pesada, sense cap mena de respir en el descens al lletgisme i a la ferocitat capritxosa d’un il·luminat. Un retrat unidimensional, en definitiva, que en el millor dels casos es traeix a si mateix i, en el pitjor, s’acaba identificant amb un mamarratxo, interpretat aquí de manera igualment impostada pel britànic Ben Whishaw. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatalà.net’: (..) Edouard Limonov (Ben Wishaw). Figura polifacètica que Serebrennikov intenta copsar sense massa encert en totes les múltiples facetes al llarg dels anys. (..) Més que una balada, com el seu títol apunta, la pel·lícula és una desordenada fanfàrria amb un actor Ben Wishaw sobrepassat pel personatge però que té seqüències espectaculars com un pla-sequència que retrata tota la dècada del anys 80 amb Limonov saltant entre diversos escenaris que representen conflictes i personatges de la dècada. Una dècada que acabaria amb la caiguda del Mur de Berlin i la desfeta del règim soviètic de la URSS i l’inici de la perestroika amb Gorvatxov. El cineasta rus insisteix molt en la seva relació amorosa convulsa i apassionada amb Elena (Viktoria Miroshnichenko). Altres reaccions (només enllaços).- Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian (li posa 4 estrelles sobre 5). Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’. Fabien Lemercier, crítica a ‘Cineuropa’. Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’.

Competició.

De Coralie FARGEAT, “The Substance“. Producció: Anglaterra ( Working Title*), EUA (Universal Pictures), França (A Good Story*). Durada: 2h20. Guió: Coralie Fargeat. Amb Margaret Qualley, Dennis Quaid, Demi Moore, Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer, Olivier Raynal. Nota sinòptica: El terror corporal, des d’un punt vista feminista. Sinopsi: Heu somiat una millor versió de vosaltres mateixos? Hauríeu de provar aquest nou producte: ‘The Substance’. Va canviar la meva vida. Amb ‘The Substance’, pots generar una altra versió de tu mateix, més jove, més bella, més perfecta… N’hi ha prou amb compartir el temps. Una setmana per una, una setmana per l’altra. Un equilibri perfecte de set dies. Fàcil no? Si seguiu les instruccions, què podria sortir malament? | D: MUBI.  Enllaços: IMDB, Filmafinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang).|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Agosarada i audaç és el mínim que es dirà de “The Substance”, la virulenta comèdia negra de ‘body horror’ de la francesa Coralie Fargeat. Una idea simple portada als seus extrems, una pel·lícula feminista disfressada d’enfrontament brutal entre dues dones (o una cosa així), aquest relat virulent i grotesc sobre una dona que s’aplica una «substància» per rejovenir avança cap a zones dements més esperables en una secció de mitjanit que en una competició oficial. Però malgrat la seva excessiva durada, aquesta pel·lícula aconsegueix forjar un discurs potent i estèticament radical sobre l’edat, la bellesa i les pressions que senten les dones per lluir sempre perfectes. “The Substance” aposta a l’escàndol o a la fascinació, especialment a la seva gairebé delirant mitja hora final, que aixeca i porta al paroxisme una història que poc abans semblava estar repetint-se ‘ad infinitum’. És que és un film que proposa una sola idea (..). La idea dona per un curtmetratge. (..) La substància en qüestió és un líquid viscós que les persones s’apliquen per a rejovenir. Duplica les cèl·lules i permet que d’una persona més gran surti una mena de doble, una còpia més jove i físicament més sencera. El producte té les seves limitacions, però: no només inclou un rar procés d’alimentació i d’injeccions, sinó que impedeix que la persona es transformi en aquesta altra completament. L’únic que li permet són set dies per vegada, tornant a ser l’altra persona a la setmana següent i així, mentre el cos i la ment aguantin. L’Elizabeth, deprimida per haver perdut la feina i insegura per sentir que el seu cos ja no és el que era, ho prova i de dins seu en surt una versió més jove, interpretada per Margaret Qualley, amb la «fermesa» física dels seus vint-i-tants però també amb una immaduresa important. El sistema –o la veu que funciona per resoldre problemes tècnics del producte– li diu que ara no són dues persones, sinó que continuen sent una de sola. I això serà important quan la Sue, com es fa dir la versió del personatge de Qualley, comenci a incomplir les regles pautades i que s’han de seguir rigorosament. La noia, que estima el seu cos ufanós, comença a estirar el seu retorn setmanal a la seva altra versió. I això portarà terribles conseqüències. (..) La decadència de l’Elizabeth en relació amb el creixement en popularitat de la Sue –que la reemplaça al xou de TV– és un reflex d’aquesta horrible autopercepció, augmentada per una història de masclisme i mirada masculina crítica que fan sentir les dones que després de certa edat ja no serveixen, ja són fora del sistema. La Sue no té aquests problemes i té l’ego altíssim, però no és capaç d’acceptar les regles posades en joc i és la que genera que tot se’n vagi, literalment, al diable. (..) D’estètica lletja per elecció, massa clipera pel meu gust, acolorida com una versió trash de “Barbie” –algú hauria d’analitzar en algun moment la relació entre les dues pel·lícules, especialment si el jurat presidit per Greta Gerwig li dóna la Palma d’Or–, “The Substance” de vegades es passa de rosca a la recerca de l’impacte i el xoc a l’espectador, tot un costum de la Casa Frémaux, però sempre ho fa des d’un sentit lúdic, graciós, ficant el seu discurs feminista enmig d’una trama delirant que mai es pren del tot de debò a si mateixa. La directora de “Revenge” potser no busqui, com Julia Ducournau a “Titane”, fer una anàlisi massa complexa dels seus temes ni opta per enrarides eleccions estètiques. La seva pel·lícula és franca, directa i brutal, una guerra d’una dona contra ella mateixa per culpa de la mirada cruel dels altres. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) “La sustancia”, de la directora francesa Coralie Fargat, ha causat impacte dins de la secció oficial competitiva: un film de terror que vol denunciar de manera explícita (també simple i força òbvia) la reducció del cos de les dones a un objecte (cosa que passa pel cinema mateix i per tota mena d’imatges) i el rebuig discriminador al seu envelliment. A partir d’un moment, s’esdevé una explosió d’imatges brutals en una escalada grotesca i sensacionalista. Això mentre que, paradoxalment, pot fer la impressió que certa manera de filmar els cossos contradiu el seu discurs feminista. La pel·lícula, que beu del cinema de la “mutació de la carn” de Cronenberg per anar sense miraments cap a un lloc més excessiu i salvatge, té com a protagonista una actriu a la qual no se li perdona l’edat (..). Un encert indubtable de càsting és que l’actriu repudiada sigui interpretada per Demi Moore: en el seu rostre i el seu cos hi ha les empremtes de la cirurgia contra l’envelliment. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Apoteosis demencial de Coralie Fargeat a Canes.: (..) desmesurat film de terror a partir dels perills de la tirania del culte publicitari a la imatge de la joventut (..). Coralie Fargeat es serveix d’una premissa genuïna de la ciència-ficció, la divisió cel·lular, que permet reproduir una versió millorada d’un mateix a partir de l’original. (..) I ara Coralie Fargeat proposa una sagnant reflexió sobre la dependència de la imatge pública amb un pacte fàustic a través d’un medicament que garanteix l’eterna joventut. El resultat és una boja i demencial sessió de ‘body horror’ i cinema ‘gore’ a partir principalment del motiu de l’escissió personal, la dualitat irreconciliable i competitiva entre la plenitud juvenil i el declivi de l’edat madura (..). Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’ ‘The Substance’ de Coralie Fargeat, una brutal experiència cinematogràfica al límit que trasbalsa Canes: Coralie Fargeat eleva el ‘body horror’ a un nou estadi amb “The Substance”, una de les pel·lícules més extremes mai vistes a Canes. Guanyadora del premi a la millor direcció a Sitges 2017 per “Revenge”, una reivindicable actualització del ‘rape & revenge’, la directora francesa se centra en el seu segon llarg en Elisabeth Sparkle (..). Efectivament, de l’Elisabeth sorgeix la Sue (..), que triomfa allà on la versió “antiga” ja no aconseguia tenir èxit. I aquí s’inicia un duel íntim, claustrofòbic i de depredacions mútues entre la dona de cinquanta anys i la seva doble rejovenida que arribarà a uns nivells paroxístics brutals.  L’obsessió de les dones per mantenir-se joves amb uns cossos espectaculars d’acord amb la creixent demanda social i mediàtica propulsa aquest drama de terror que converteix els cossos de les dues protagonistes en un camp de batalla que les endinsarà en l’esfera del monstruós. Fargeat es recrea en l’essència del ‘body horror’, amb la violentació dels cossos de les protagonistes, ja des dels incomptables plans detall d’agulles perforant la pell a les mutacions progressives que pateixen les dues dones. El film arrenca com un retrat de Dorian Grey amb l’esperit de Norma Desmond, recull l’herència de David Cronenberg però també de pràctiques més ‘exploit’ del gènere, i desemboca en l’homenatge més bèstia que mai podria imaginar Brian de Palma. L’estructura de “The Substance” també beu de la radicalitat estètica de l’obra de Gaspar Noé. Som davant d’una pel·lícula narrativament molt despullada, que treballa amb escassos personatges i aboca bona part de la seva força en un duel in crescendo d’estructures repetitives que assoleix un clímax espaterrant en un moment concret. “The Substance” també despertarà debats al voltant de la representació dels cossos de les dues actrius, que exhibeixen la perfecció física com una mostra d’autosatisfacció personal. Però no hi ha cap altra pel·lícula que hagi treballat amb una estrella com Demi Moore a aquests nivells. La protagonista de “Ghost” aterra al film amb tota la càrrega que la seva pròpia trajectòria i el paper que hi ha jugat el vincle amb el seu cos atorguen a un personatge que encarna aquesta obsessió per l’eterna joventut de les estrelles de Hollywood. I s’entrega a un paper que li demanda tot i més en l’àmbit dramàtic, però sobretot en el físic, en un gir en la seva carrera inèdit en una actriu del seu rang. Impressionant. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Thierry Fremaux [delegat general del Festival] ho va avisar a la roda de premsa de presentació de la secció oficial: no és una pel·lícula apta per a estómacs sensibles. Per això, suposem, la va escollir: per repetir la jugada que va portar una pel·lícula tan extrema com “Titane” a guanyar la Palma d’Or fa tres anys. Però, encara que tots dos títols estiguin dirigits per una dona i es trobin còmodes amb l’etiqueta del ‘body horror’, juguen en diferents lligues. La de “La substancia” és la de la sèrie Z més trastocada, emparada en l’agenda feminista. I és molt gaudible. En una afortunada elecció de càsting, Demi Moore interpreta Elizabeth Sparkle, una actriu en declivi que està a punt de perdre la feina en un programa televisiu de fitness a la Jane Fonda. L’edat no perdona. És aleshores quan descobreix l’existència d’una substància injectable que permet treure de si mateixa un segon cos, enèrgic i rejovenit (que encarna Margaret Qualley), que la substituirà a setmanes alternes, i que creu que li permetrà viure allò que l’envelliment li ha pres. No cal dir que, perquè l’experiment surti bé, cal seguir unes normes molt estrictes, i la transgressió d’aquestes normes és el que fa que el cinema de terror desplegui les ales. El plantejament de “La substància” no pot ser més clàssic, perquè se centra en el tema del ‘doppelganger’, que, des del “William Wilson” de Poe fins a “L’estrany cas del doctor Jekyll” de Stevenson, passant per “El retrat de Dorian Gray” de Wilde, és un argument universal de la literatura d’horror. Fargeat afegeix un (molt bàsic) discurs feminista -també present a “Revenge”, la seva òpera prima- sobre els estereotips estètics i de comportament amb què han de complir les dones per ser acceptades. (..) “La substància” està plantejada com una farsa (tots els homes són ridículs o esperpèntics, especialment l’executiu de televisió que interpreta Dennis Quaid) i com un festival per als amants del cinema de terror més insolent (..). Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘The Substance’, el retorn ensangonat de Demi Moore: (..) La seva peripècia argumental arrenca quan, després de ser acomiadada del programa televisiu d’aeròbic que protagonitza el mateix dia que fa 50 anys, una antiga diva del cine –encarnada per una Demi Moore aclaparadora–, decideix provar The Substance a fi d’obtenir una nova versió de si mateixa més jove, bonica i perfecta. La relació entre la dona i el seu doppelganger està condemnada a acabar malament, i el que passa en el camí és una orgia de terror corporal composta d’imatges d’esquena partida per la meitat de la qual sorgeixen braços, agulles que perforen furóncols purulents, penjarelles de carn podrida, sorolls d’ossos que es trenquen, dents que cauen i una resposta bastant creativa als que es pregunten per a què serveix el melic. Mentrestant, Fargeat intercala escenes que es recreen contemplant glutis femenins amb delectació, per parodiar la mirada típicament marrana i demostrar com de marrana i patètica resulta. (..) La seva moral [de la pel·lícula] –sobre els monstres que genera l’obsessió per la bellesa imposada pels homes– és predictible des del principi, el seu discurs feminista és pur pretext i no aporta res propi amb què complementar la seva col·lecció de referències a relats de Poe, Wilde i David Cronenberg, a “Basket Case” (1982), de Frank Henenlotter, i a “Carrie” (1976), de Brian De Palma. La seva gran carta és la macabra creativitat de la qual Fargeat fa gala al compondre imatges que no poden ser descrites aquí, i algunes de les quals no s’oblidaran fàcilment. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Demi Moore entusiasma amb el terror més aberrant vist a Canes: (..) una orgia de sang i fetge que conté les escenes de terror gore més brutals i repulsives que s’han projectat en tota la història de la competició oficial de Canes. El cos femení portat a l’extrem, tant de bellesa com de monstruositat, és el gran protagonista de “The substance”, un festival de nuesa, violència corporal i mutacions de la carn que reclama el seu lloc en la tradició del ‘body horror’ que va de “Videodrome” (1983) a “Tetsuo” (1989) o “Titane” (2021). (..) No deixa de ser irònic i una validació de les tesis del film que per interpretar aquesta actriu de mitjana edat amb les petites imperfeccions d’un cos normal –esplèndid, en realitat– d’una dona d’uns 50 anys Fargeat hagi fitxat l’actriu de 62 anys Demi Moore, entregadíssima a la causa en el seu millor paper des de fa dècades: fa aeròbic com una reina, exhibeix sense cap pudor el seu cos i es llança de cap al festí de transformacions físiques aberrants en què desemboca la pel·lícula. L’actriu ha explicat en roda de premsa que el film “tracta sobre la perspectiva masculina de la dona idealitzada”, que tota la societat ha comprat, i sobre la violència exercida sobre les dones a totes les edats. “No som antihomes, som antiimbècils”, ha sentenciat Moore. (..) Tot i l’entusiasme amb què l’ha rebut la premsa internacional, a “The substance” li pesen molt els seus 140 minuts i, sobretot, la insistència en la seva idea central sobre els estralls que provoca la tirania cultural de la bellesa i la joventut en la psique femenina. El problema no és el tram final de festí de sang i deformacions, al contrari; però sí que ho són els subratllats amb què Fargeat carrega la resta del film, especialment un segon acte hipertrofiat, i un guió que de vegades es limita a enunciar la seva premissa. Tanmateix, cal reconèixer la potència visual de la directora com a creadora d’imatges i moments que ja han passat a la història macabra del Festival de Canes. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: En un moment d”El retrat de Dorian Gray’, Oscar Wilde va escriure per boca del personatge de Lord Henry que ‘l’únic que val al món és la bellesa i la satisfacció dels sentits’. Com és sabut a la novel·la Basil Hokam pinta el retrat del jove Dorian Gray amb la idea de capturar a l’obra les diferents fases de l’envelliment del personatge, mentre el jove manté intacta la seva bellesa. El quadre esdevé una figura monstruosa a canvi de l’eterna joventut del model. Coralie Fargeat trasllada de manera molt peculiar la faula de Wilde per plantejar-se com els mites s’han transformat en una societat on la bellesa femenina és una construcció de la masculinitat. Un món on el culte per la imatge, la recerca de la perfecció del cos ha esdevingut un virus letàrgic que alimenta com un virus la societat de l’espectacle. La Dorian Gray de la pel·lícula de Coralie Fargeat és una actriu de Hollywood, amb una estrella al passeig de la fama, que s’adona que la joventut no és eterna.  (..) Elisabeth es transformarà en la jove Sue i com el retrat de Dorian Gray anirà envellint mentre la jove ocupa el seu lloc. El procés d’envelliment del personatge passa per diferents fases. La jove Sue està feta per agradar a un productor que li demana que no cessi de somriure mentre exhibeix el cos en un escenari. Elisabeth que havia estat la reina de la bellesa, per passar a ser reina del fitness, va envellint progressivament i no suporta veure la seva imatge reflectida al mirall. Coralie Fargeat comença rodant la pel·lícula com si fos una faula minimalista, en què tot es desenvolupa davant d’un decorat fred i quirúrgic. La pel·lícula avança a partir d’una sèrie de fases, gairebé sense diàlegs. Tots els homes que apareixen a la pantalla –entre ells Dennis Quaid– apareixen com a éssers grotescs, caricatures de si mateixos. Al cap de dues hores de transformacions, la faula es transforma en un malson macabre, en què cossos femenins esvelts es converteixen en monstres trets d’un quadre de Francis Bacon i el desig femení acaba banyat de tanta sang com la que hi havia al final de “Carrie” de Brian de Palma. Fargeat juga amb referències constants al gènere, des de “Vertigo” de Hitchcock i el tema de la dona desdoblada, fins als falsos somnis perversos d'”Inland Empire” de David Lynch sense oblidar-se de “La mosca” de David Cronenberg. Tota aquesta amalgama de peces orientades de manera clara cap a un cinema de gènere que vol ser qüestionament polític dels estereotips socials té també un substrat semidocumental a partir de la presència del cos de Demi Moore com a protagonista. L’actriu que va ser el somni de cert desig adolescent als vuitanta és avui Elisabeth, l’actriu que no vol envellir, que mostra el seu cos operat i sobre la construcció del qual gira una part essencial de la pel·lícula (..). Altres reaccions (només enllaços).- Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’. Sandra Onana, crònica per a ‘Libération’. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’ (li posa 4 estrelles sobre 5). Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’. Lovia Gyarkye, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Cannes Première.

D’ Emmanuel COURCOL, “En fanfare” / “The Matching Bang“. Producció: França (Agat Films & Cie -Robert Guédiguian). Durada: 1h43. Guió: Emmanuel Courcol, Irène Muscari. Amb Benjamin Lavernhe, Pierre Lottin, Sarah Suco, Jacques Bonnaffe, Clémence Massart, Anne Loiret, Mathilde Courcol-Rozes, Yvon Martin, Isabelle Zanotti, Nicolas Ducron, Charlie Nelson, Marie-Jo Billet, Antonin Lartaud, Rémi Fransot, Johnny Montreuil, Johnny Rasse, Gabrielle Claeys. Nota sinòptica (llarga): En Thibaut és un director d’orquestra reconegut. Patint de leucèmia, busca un donant compatible per a un trasplantament de medul·la òssia. En assabentar-se que ell és un fill adoptiu, descobreix l’existència d’un germà gran al Nord. Aquest, un empleat modest, també és trombonista d’una banda de música municipal en procés de dissolució. Amb el teló de fons del tancament de l’única fàbrica del poble, la seva trobada marca l’inici d’una aventura fraternal, social i musical… Sinopsi: En Thibaut Désormeaux, un dels directors d’orquestra amb més èxit de la seva generació, espera que la seva germana sigui un donant compatible de medul·la òssia per tractar una leucèmia que li progressa ràpidament. A la vista dels resultats de l’ADN i després d’enfrontar-se a la seva mare, no només descobreix que va ser adoptat, sinó que també té un germà petit, en Jimmy, igualment adoptat, però per una família modesta. Empleat d’un menjador escolar, en Jimmy toca a la banda de música local i fins i tot sembla tenir un talent fora del normal. Mentre està en remissió, en Thibaut decideix donar a en Jimmy l’oportunitat que mai va tenir de nodrir el seu do i ajudar la banda del poble a guanyar un concurs nacional. | VI: Playtime. DE: Caramel*. DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jan Lumholdt, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Dos germans molt diferents estableixen un llaç a través de la música, el riure i les llàgrimes a l’arquetípica cinta del francès Emmanuel Courcol dedicada a alegrar l’espectador.

Sessions Especials.

De Claire SIMON, “Apprendre“. Producció: França (Les Films Hatari*). Durada: 1h45. Documental. Nota sinòptica i informació: Un film sobre els mestres i el seu compromís amb els nens. La pel·lícula ofereix una mirada íntima a la vida quotidiana d’aquests professionals dedicats, destacant els reptes i les recompenses de la seva professió essencial per formar les generacions futures. [A la roda de premsa de presentació de la Selecció Oficial,] Thierry Frémaux ha declarat: “Claire Simon, una gran documentalista, ha fet una pel·lícula anomenada “Apprendre”. És una pel·lícula sobre l’educació, és una pel·lícula sobre professors, sobre nens, però sobre professors. Ja havia fet pel·lícules sobre l’hora del pati, segueix amb aquest fil i és una pel·lícula molt forta i commovedora”(SortirÀParis). Sinopsi: APRENDRE, aixeca el dit, no t’equivoquis. Voler que la mestra o el mestre ens digui: “això està bé”. Saber llegir, escriure, comptar: no sempre és fàcil… ENSENYAR als nens, detectar què passa als seus ulls, animar-los, ajudar-los. Fes-los llegir, cantar… Al pati, APRENDRE a parlar entre companys en lloc de barallar-se.  APRENDRE: té lloc en una escola primària de la República, en un poble dels suburbis de París. | VI: Films Boutique*. DF: Condor Films*. Enllaços: Web de la cineasta, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Caimán’ (nota: posteriorment n’ha publicat article a ‘Filmtopia’, aquí mantinc el recull que primer vaig fer de l’escrit per a ‘Caimán’): L’educació a França és un assumpte d’estat, un tema de discussió constant que ha esdevingut, a més, un subgènere cinematogràfic. Claire Simon ja s’havia acostat a les dinàmiques d’un pati d’una escola a “Récréations” (1992). Ara torna a la quotidianitat d’una escola amb “Apprendre”, un documental que ressegueix el dia a dia durant un curs del centre Makarenko, a Ivriy-sur-Seine, un municipi perifèric de París. (..) La cineasta torna a adoptar una perspectiva eminentment observacional en la seva immersió en la vida d’un col·legi. Però no li interessa tant retratar, a la manera de Frederick Wiseman, els diferents engranatges d’un sistema, el de l’educació pública francesa, com revisar una sèrie d’apriorismes instal·lats a les pel·lícules al voltant de l’ensenyament. Abans de res, Simon es desmarca de les narratives centrades en els professors com a herois contemporanis que lluiten en una escola contemplada com un camp de batalla i, per contra, posa els estudiants al centre. La seva càmera se situa a l’alçada dels nens i les nenes per captar, sovint des d’enquadraments molt propers, tots els matisos i la diversitat lligada al procés d’aprenentatge: les satisfaccions, les inseguretats, els temps de cadascú, els dubtes, les baralles… L’altra subversió d'”Apprendre” consisteix a desvincular els menors d’una escola de ‘banlieue’ de tots els estigmes imposats en bona part just per totes aquestes pel·lícules sobre l’ensenyament. Aquí els nens i nenes no són un repte ni un problema per als professors, ni esdevenen la representació d’una alteritat encara conflictiva a França. Simplement són nens i nenes, com tants d’altres, formant-se a l’escola. Tot i que resulta interessant com Simon introdueix algunes tensions culturals lleugeres, quan s’aborden segons quines assignatures, que posen en evidència la distància entre els referents de l’escola i els d’alguns alumnes. Sense construir tampoc un discurs explícit sobre el tema, la directora converteix l’escola Marenko en un model de noves formes d’educació, amb les seves ràtios assumibles d’alumnes per classe, el seu accent en la participació dels estudiants a les assignatures, la importància de la cultura al programa i, sobretot, la clau de posar, com la pròpia pel·lícula, els nens i les nenes al centre.

Sessions Especials.

D’ Oliver STONE i Rob WILSON, “Lula“. Producció: EUA, Brasil. Durada: 1h30. Guió: Kurt Mattila, Alexis Chávez. Documental. Nota sinòptica: Sobre el president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva que se centra en “la persecució judicial, què va passar quan era un president admirat i va ser empresonat per corrupció”. Sinopsi: Un retrat íntim i evocador d’una de les figures polítiques més influents i populars del món, “Lula” explora l’ascens, la caiguda i el retorn triomfal d’un líder extraordinari, Luiz Inácio “Lula” da Silva. Aquesta pel·lícula també torna, immersa, en la seva extraordinària epopeia del 2022 que el portarà, un cop més, a la presidència del Brasil després de dinou mesos passats a la presó. Beneficiant-se d’un accés privilegiat sense precedents a Lula i als seus assessors més propers, Oliver Stone aporta una nova llum sobre la personalitat del carismàtic líder polític durant una sèrie d’entrevistes sense filtres i revela la part inferior de l’operació anticorrupció “Lava Jato” (Lavada expressa), amb l’ajuda del pirata informàtic i el periodista d’investigació autor dels “Arxius Snowden” les revelacions dels quals van portar a l’alliberament de Lula. Contemporània i contundent, aquesta pel·lícula ens alerta del perill creixent que el ‘lawfare’ “l’explotació política de la justícia” suposa per a les nostres democràcies i destaca com la història impressionant d’un dels més grans retorns de la polític del nostre temps. | VI: Gersh Agency*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’.

Un Certain Regard.

De Hiroshi OKUYAMA, “My Sunshine” / “Boku No Ohisama”. Producció: Japó, França. Durada: 1h30. Guió: Hiroshi Okuyama. Amb Keitatsu Koshiyama, Kiara Nakanishi, Sosuke Ikematsu. Sinopsi: A l’illa d’Hokkaido, l’hivern és la temporada d’hoquei per als nois. En Takuya, per la seva banda, està sobretot captivat per la Sakura, que acaba d’arribar de Tòquio i està assajant seqüències de patinatge artístic. Intenta maldestrament d’imitar-la tan bé que l’entrenador de la Sakura, tocat pels seus esforços, decideix entrenar-los com a duet per a una propera competició… A mesura que avança l’hivern, una harmonia s’estableix entre ells dos malgrat les seves diferències. Però les primeres neus es fonen i arriba la primavera, inevitablement.  | VI: Charades. DF: Art House. EF: 25.12.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Catherine Bray, ressenya per a ‘Variety’. Lovia Gyarkye, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Un Certain Regard.

De Boris LOJKINE, “L’Histoire de Souleymane“ / “The Story of Souleymane”. Producció: França (Unité). Durada: 1h32. Guió: Boris Lojkine, Delphine Agut. Amb Abou Sangare, Nina Meurisse, Alpha Oumar Sow, Emmanuel Yovanie. Sinopsi: Mentre pedala pels carrers de París per a lliurar àpats, en Souleymane (Abou Sangare) va repetint la seva història. En dos dies, ha de superar l’entrevista de sol·licitud d’asil, clau per obtenir els papers. Però en Souleymane no està preparat.  | VI: Pyramide Int. DF: Pyramide. EF: 27.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) La pel·lícula de Boris Lojkine s’inscriu en aquesta tradició cinematogràfica de tall realista amb ressonàncies socials que tant agrada als programadors dels principals festivals europeus, una mena de remei tardà del registre habitual dels germans Dardenne, que segueix Souleymane en vigílies d’una situació transcendental. D’aquí, aleshores, que l’acumulació de desgràcies –maltractaments de clients i venedors, problemes amb la bicicleta, una traïció del propietari de l’app i segueix la llista– deixi en evidència les costures d’un guió massa preocupat per dir alguna cosa sobre “la realitat”. [En Boris] Lojkine, no obstant, no cau en la baixada de línia ni en l’assenyalament dels victimaris. El que passa passa per explorar els plecs d’un sistema amb múltiples responsables i del qual tots volen treure’n un profit. Al mig queda el pobre Souleymane, a qui el guineà de 23 anys Abou Sangare –que també va patir les misèries de la immigració il·legal– li imprimeix una notable empremta d’autenticitat i bonhomia. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica a ‘Cineuropa’.

Un Certain Regard.

De Lætitia DOSCH, “Le procès du chien” / “Dog on Trial” (“Who Let The Dog Bite?”). Producció: Suïssa, França. Durada: 1h25. Guió: Anne-Sophie Bailly, Lætitia Dosch. Amb Lætitia Dosch, François Damiens, Jean-Pascal Zadi, Anne Dorval, Pierre Deladonchamps, Anouk Grinberg, Bouli Lanners. Nota sinòptica (llarga): L’Avril, una jove advocada especialitzada en la defensa d’animals, està disposada a fer qualsevol cosa per salvar el seu client, un gos reincident, de la pena de mort. Entre la creença en la justícia i les dificultats creixents per aguantar el menyspreu dels humans pels animals, és aquest gos qui ajudarà l’Avril a acceptar la seva complexitat humana. Sinopsi: L’Avril, una advocada abonada a les causes perdudes, es va prometre a ella mateixa: guanyaré el meu proper cas! Però quan en Dariuch, un client tan desesperat com la seva causa, li demana que defensi el seu fidel company Cosmos, les conviccions d’Avril agafen cos. Aleshores comença un judici tan inesperat com agitat: el judici del gos. Informació: Comèdia, òpera prima. | VI: Mk2. DF: The Jokers Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -també publicat a Facebook-: (..) Com el títol indica, la primera pel·lícula de l’actriu Laetitia Dosch, ens explica el judici que es porta a terme contra un gos. Tot comença quan el propietari de l’animal es presenta davant d’una advocada dient que han denunciat l’animal per haver mossegat una noia. L’advocada accepta el judici, però reclama que no es jutgi el propietari sinó el mateix gos anomenat Cosmos. El to inicial de la pel·lícula és una farsa. La fiscal que participa al judici és una política populista que ha començat a fer campanyes d’extrema dreta i que es beneficia de la qüestió. L’animal no pot declarar i un entrenador li ensenyarà com s’ha de comportar a la cort. La comèdia sembla sortir de to fins que tot fa un gir inesperat. Descobrim que la víctima de l’animal és una noia portuguesa, que treballa com a empleada de la llar, a qui el gos li ha desfigurat la cara. A l’opinió pública esclata un debat en què, d’una banda, els animalistes acusen la noia de ser un monstre que vol destruir l’animal, mentre les feministes acusen el gos de ser un misogin. Tot es complica i ningú no intenta analitzar el cas des d’una perspectiva raonable, allunyada dels tòpics de la nostra època. Laetitia Dosch, que interpreta el paper de l’advocada, ens mostra la incapacitat social de complexitzar les coses i com l’ésser humà intenta portar-ho tot al seu terreny. L’advocada denuncia que el gos s’hagi convertit en un animal al servei del plaer humà i busca correspondències amb altres coses que passen en un món on cadascú intenta construir la seva parcel·la aprofitant-se de l’altre. La farsa no triga a convertir-se en una reflexió amarga i lúcida sobre el nostre temps. La sala de judici és un microcosmos de totes les contradiccions polítiques i el gos és la víctima sempre perseguida per la intolerància i el seny. Una esplèndida faula política. Carlos F. Heredero, en un article per a ‘Caimán’ esmenta de passada aquesta pel·lícula i la qualifica de vana rucada suïssa. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: L’actriu Laetita Dosch (..) interpreta una advocada de causes perdudes que decideix assumir la defensa d’un cas impossible: el d’un gos acusat de mossegar diverses dones, un escenari que a Suïssa, on s’ambienta la pel·lícula, està penat amb el sacrifici de l’animal. Dosch arrenca el film com una comèdia extravagant que sembla fer befa dels codis rígids i altisonants dels films judicials tan de moda al cinema francès tot posant un animal al centre d’un procés, alhora que treu partida de la recent afició al cinema pels quissos com a protagonistes. Des del propietari del gos (François Damiens) fins a l’advocada que exerceix l’acusació (Anne Dorval), la majoria de secundaris treballen en un registre histriònic que pot resultar en excés carregant. A mesura que avança la història, “Le Procés du chien· vira cap al drama emocional amb les pròpies tribulacions de la protagonista al centre. Dosch construeix un d’aquells personatges femenins amb un punt d’excentricitat que triomfen a les comèdies creades per dones (..). El seu personatge (..) acaba caient més en l’autocomplaença que en la paròdia d’ella mateixa, i acapara protagonisme respecte l’assumpte de fons: quina ha de ser la naturalesa legal dels animals (segons el marc judicial del film, si no són una persona, són una cosa) i, per tant, de quina manera s’han d’emparar els seus drets. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’.

Quinzena dels Cineastes.

De Carson LUND, “Eephus“. Producció: EUA (Omnes Films*), França. Durada: 1h38. Guió: Michael Basta, Nate Fisher, Carson Lund. Repartiment: Keith William Richards (Ed Mortanian), Frederick Wiseman (Branch Moreland), Cliff Blake (Franny), Ray Hryb (Rich Cole), Bill “Spaceman” Lee (Lee), Stephen Radochia (Graham Morris), David Pridemore (Troy Carnahan), Keith Poulson (Derek Dicapua), John Smith Jr. (John Faiella), Pete Minkarah (Glen Murray), Wayne Diamond (Al), Theodore Bouloukos (Chuck Poleen). Sinopsi: L’ombra d’un projecte de construcció imminent s’alça sobre el seu estimat camp de bèisbol en què un parell d’equips de Nova Anglaterra s’enfronten per última vegada. Les tensions creixen, tota la diversió sembla esvair-se en un futur incert. Text de presentació de la Quinzena: Unitat de temps i acció en aquest primer llargmetratge que segueix durant una tarda l’últim partit de beisbol d’un equip d’aficionats. No cal conèixer les regles del joc. La bellesa d’”Eephus” rau en la seva dimensió crepuscular que evoca la desaparició d’un món: la caiguda d’un cert patriarcat. L’humor i la delicadesa de la pel·lícula pot recordar el cinema de Linklater i el d’Altman. Però la seva dolça malenconia el fa sobretot un cosí llunyà de “Goodbye Dragon Inn” de Tsaï Ming Liang. Remarquem la presència de dos actors d’”Uncut Gems“: Keith William Richards i Wayne Diamond, i la veu de Frederick Wiseman. (..) No cal conèixer les regles del beisbol per entendre la finor de la posada en escena, que coreografia la fi d’un món, d’una certa Amèrica rural i masculina. Primer llargmetratge de Carson Lund, un dels associats d’Omnes Films, un col·lectiu representant del cinema independent nord-americà que assumeix noves regles [Nota: Omnes Films també és la productora d’una altra pel·lícula de la Quinzena: “Christmas Eve in Miller’s Point“, de  Tyler Taormina]. | Enllaços: Web del director*, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat també per Facebook-: Per a qualsevol espectador profà, un partit de beisbol és una autèntica raresa. Els partits són llarguíssims, no hi ha cap sentit del ritme i el públic pot anar menjant hot dogs i bevent cerveses, mentre espera que en algun moment tinc lloc el tir essencial i la competició avanci. En aquest joc de l’espera, de la dilatació i de la no-emoció, els experts busquen que es produeixi un Eephus, un xut de pilota a escassa velocitat que pot generar efectes clau en el desenvolupament del partit. La pel·lícula Eephus també avança amb escassa velocitat i ens submergeix durant tot el seu metratge en un partit de beisbol que mai no vol acabar-se. Som en algun lloc de Nova Anglaterra, en un camp que cal enderrocar per donar pas a una construcció. Els jugadors de dos vells equips de segona categoria es reuneixen per jugar el darrer partit. Gairebé tots són quarantens, han llançat moltes pilotes al llarg de la seva vida i han begut molta cervesa entre carrera i carrera. El beisbol és el seu petit món i aquest està amenaçat d’esfondrar-se. Encara que es faci fosc i els llums del camp no funcionin, els jugadors no poden abandonar l’últim partit perquè alguna cosa s’acaba i no hi ha marxa enrere. Els jugadors llancen pilotes, els batedors intenten atrapar-les i a la banqueta, mentre esperen, alguns personatges parlen de coses banals i d’altres de coses transcendentals. De vegades parlen de les seves penes, d’altres compten algun acudit i no paren de repetir tot allò que els ha ensenyat l’esport com a paradigma d’allò que ja no tornarà. La partida no cessa. Els jugadors la segueixen atentament, però no importa qui guanyi, ni qui perdi. No hi ha emoció, ni ritme, només un sentiment profund de tristesa. “Eephus” podria haver estat dirigida per Richard Linklater, però està dirigida per un jove cineasta, Carson Lund. Tot és terriblement americà però la seva grandesa és mostrar una Amèrica on l’amistat ho és tot i on el crepuscle és una cosa inevitable. No és cap casualitat que al final s’evoqui Joe Dimaggio i que soni una balada interpretada per Tom Waits. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) no cal estar familiaritzat amb les normes d’aquest esport per a connectar amb el caràcter poètic i simbòlic. (..) “Eephus” és una pel·lícula crepuscular que parla del que s’acaba i reuneix un bigarrat grup d’aficionats a aquest esport que s’ajunten per jugar tot el dia i al qual se sumen el que va anotant les puntuacions, alguns joves que s’acosten per mirar una estona o fins i tot el vell encarregat del ‘food truck’ de pizzes que també hi va per última vegada. Però “Eephus” és un film crepuscular també per la seva posada en escena, pel fet d’estar filmada a la tardor (amb els colors de les fulles dels arbres com a senyal i perquè Halloween no es veu però està de fons també a les converses) i per transcórrer des de l’inici del matí i fins que la foscor de la nit (l’estadi no té contractats els llums) ho inunda tot. El pas del temps (marcat per subtítols que van assenyalant els moments del dia) i també la presència dels núvols que passen, els diferents matisos de la llum al llarg del dia o fins i tot el moviment de les fulles als arbres tardorencs (en el que és a més una bonica referència a James Benning), a més de les converses disteses entre ells, de les cerveses, les carreres en baixa forma i algun cop, marca una particular cadència que ens agafa de principi a fi. “Eephus” és una pel·lícula senzilla en aparença que no obstant ens parla dels llocs que són refugis, aquells on poder trobar-nos amb l’altre i compartir simplement el temps que passa o fins i tot reconnectar amb la joventut, el joc i el lúdic. Un espai de comunitat on estar tranquils i que no obstant, com la pròpia pel·lícula, s’acaba, quan se’n va la llum. Altres reaccions.- Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’. Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération’. David Katz, crítica per a ‘Cineuropa’. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywwod Reporter’. Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’.

Quinzena dels Cineastes.

De Karan KANDHARI, “Sister Midnight“. Producció: Anglaterra (Wellington Films, Griffin Pictures*), Índia, Suècia. Durada: 1h50. Guió: Karan Kandhari. Repartiment: Radhika Apte (Uma), Ashok Pathak (Gopal), Chhaya Kadam (Sheetal), Smita Tambe (Reshma). Sinopsi: Matrimoni concertat a Bombai: l’home és flàcid i sense espina dorsal, la dona, un cop arribada a la caseta conjugal, assumeix una misantropia bruta, d’una verdor rara. Encallada a l’infern de la parella, l’Uma es transforma en una figura inquietant sense escrúpols, donant via lliure als seus impulsos ferotges. Text de presentació de la Quinzena: Comèdia fantàstica punk, pel·lícula de venjança feminista, pel·lícula de vampirs revisitada, “Sister Midnight” és un conte original, divertit i macabre, centrat en un personatge rebel i misantròpic. Seguim els contratemps d’Uma, una noia que s’acaba de casar, que descobreix la realitat de la vida matrimonial en un barri marginal de Bombai i la set de venjança de la qual no és precisament a punt d’apaivagar-se. (..) La pel·lícula està plena de referències americanes a la pantalla, com a la banda sonora, sempre sorprenent, des del country fins al hard rock. Òpera prima.  | VI: Protagonist Pictures*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Algunes reaccions.

Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’: Durant un temps fins i tot van ser molt populars les comèdies en què el marit matava la dona com a mètode ràpid de divorci. “Sister Midnight” capgira la tendència i potser per això encara podem riure. I és que a l’Uma, que arribar acabada de casar a Mumbai, no li falten raons. El seu marit no li presta atenció, de cap mena, i ella no aguanta tancada a la seva petita llar. Durant els primers minuts de la pel·lícula de Kandhari, la comèdia es resol per petites troballes minimalistes, encadenant seqüències molt breus que van conformant un microcosmos i que ens retraten l’Uma en els seus primers intents de sortir de la seva llar-presó, fins que troba un petit treball de netejadora nocturna. I així, amb el pal de fregar recorre els carrers de la ciutat… fins que passa alguna cosa i la pobra esposa es converteix en una mena de vampira amb tirada pels xais i els ocells. Això del marit arribarà després, no se sap gaire bé si per voluntat pròpia i per accident. Tant se val, a aquestes alçades la pel·lícula ha perdut completament el nord, si mai el va tenir, perquè més que el desenvolupament d’un argument el seu guió és una acumulació de situacions, unes més gracioses que altres, però amb molt poca organicitat. Amb tot, la seva vocació de ‘crowd-pleaser’ no es veurà compromesa.

Quinzena dels Cineastes.

D’ Eryk ROCHA i Gabriela CARNEIRO DA CUNHA, “A queda do céu” / “The Falling Sky” / “La Chute du ciel”. Producció: Brasil (Aruac Filmes), Itàlia, França. Durada: 1h50. Guió: Eryk Rocha, Gabriela Carneiro da Cunha, basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa i Bruce Albert. Documental. Amb Davi Kopenawa; Justino, Givaldo, Raimundo i Dinarte Yanomami, Guiomar Kopenawa, Roseane Yariana, Comunidade de Watoriki.  Sinopsi: Documental sobre la profunda connexió dels pobles indígenes amb la natura i la seva lluita contra la desforestació, una greu amenaça per a la seva forma de vida i l’ecosistema que anomenen casa. Text de presentació de la Quinzena: Basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa, famós xaman i símbol de lluita dels pobles de l’Amazones contra la mineria d’or i l’explotació del bosc, aquest documental ens situa sense distància etnològica al cor de rituals del poble Ianomami i el seu vincle amb el sagrat. La bellesa de la pel·lícula rau en la manera com els cineastes són capaços de variar les distàncies sense angelisme (..), entre paisatges i primers plans, individus i grups (..). De mica en mica es va revelant la cosmologia dels Ianomami i la seva ira cap a la “gent mercaderia” que mata el bosc i els mata. | VI: Rediance. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Setmana de la Crítica.

De Constance TSANG, “Blue Sun Palace“. Producció: EUA. Durada: 1h57. Guió: Constance Tsang. Amb Lee Kang Sheng,  Ke-Xi Wu, Haipeng Xu. Sinopsi: Una pèrdua sobtada consolida una relació inesperada entre dues emigrants de la comunitat xinesa de Queens. Lluny de casa, i treballant incansablement per a mantenir-se, passen el dol juntes amb l’esperança de trobar una família. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge de la directora nord-americana Constance Tsang, una crònica agredolça sobre el turbulent destí dels immigrants xinesos que viuen a Queens. En sintonia amb els seus personatges modestos i dignes, aquesta primera pel·lícula és d’una línia realista i íntima i desplaça la nostra mirada cap a les poblacions menys visibles. Amb el formidable Lee Kang-sheng, l’actor fetitxe de Tsai Ming-liang.  | VI: Charades. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Setmana de la Crítica. Curtmetratges en Sessions Especials a la Setmana de la Crítica.

D’ Elena LÓPEZ RIERA, “Las novias del sur” / “Southern Brides” / “Les fiancées du sud”. Producció: Suïssa, Espanya. Durada: 0h40. Guió: Elena López Riera. Sinopsi: Dones d’edat madura parlen del seu matrimoni, de la seva primera vegada, de la seva relació íntima amb la sexualitat. En la repetició d’aquests ritus ancestrals, la directora qüestiona la seva pròpia absència de matrimoni, de fills, i amb ella, una cadena de relacions mare-filla que s’extingeix. Comentari de la Setmana: Un documental commovedor en què les senyores grans sempre plenes de passió ens parlen dels seus desitjos de dones. Apunt anterior en aquest blog: L’oriolana Elena López Riera, a la Setmana de la Crítica de Canes.

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) La foto del casament de la seva mare li serveix a la directora d’”El agua” per mesurar la distància entre ella mateixa, dona no casada i sense fills, i la seva progenitora, aleshores molt més jove i inexperta, en una cultura en què el matrimoni suposava un ritus de pas per a la vida de les dones. López Riera s’interroga sobre el desencaixament entre la visió ideal de l’amor i el sexe que transmetia l’imaginari de la nit de noces, l’únic relat sobre el tema al qual tenien accés aquestes dones, i la realitat de la vida sexual de les núvies d’una altra generació. I ho fa a partir de sotmetre a un procés d’estranyament tot d’imatges d’arxiu, vídeos i fotos de casaments que escruta fins a buidar-los de l’imaginari romàntic amb què s’associen. En combinació amb una sèrie d’entrevistes directes a un seguit de protagonistes anònimes que relaten les seves insatisfaccions, plaers ocults, descobriments i tabús pel que fa al matrimoni, l’amor, la nit de noces i el sexe. Tot plegat des d’una clara vocació fragmentària i no exhaustiva, potser també un pèl dispersa pel que fa a la definició del camp d’estudi, que acaba configurant una mena d’història secreta de la vida sexual de les espanyoles durant el franquisme.

Setmana de la Crítica. Curtmetratges en Sessions Especials a la Setmana de la Crítica.

De Lucie BORLETEAU, “1996 ou Les Malheurs de Solveig“. Producció: França. Durada: 0h31. Guió: Lucie Borleteau. Amb Angèle Dupont, Eglantine Pistoulet, Erwan Merhet-Baudrand, Nils Agha, Claudia Lobato-subtil, Charlotte Demuth, Kadi Gaoussou, Myriam Saadoun, Anatole Jouanne, Laure Giappiconi, Maxime Saint-jean, Marie Clément, Angéline Guerrini, Sherinne Dugue, Maryam Ouattara, Valentin Kiep. Sinopsi: Al decurs de l’any 1996, la Solveig, de 16 anys, espera el seu primer petó… Comentari de la Setmana: Un relat iniciàtic falsament clàssic.

Setmana de la Crítica. Curtmetratges en Sessions Especials a la Setmana de la Crítica.

D’Anna HINTS i Tushar PRAKASH, “Sauna Day” / “Sannapälv”. Producció: Estònia. Durada: 0h13. Guió: Anna Hints, Tushar Prakash. Amb Rasmus Kaljujärv, Agur Seim. Sinopsi: Al sud d’Estònia, un món on els homes entren a l’espai fosc i íntim de la sauna després d’un dia dur de treball. Al dessota del seu aspecte dur hi ha el desig secret de contacte. Comentari de la Setmana: La crònica viril d’una sessió de sauna com les altres… o no.

Cannes Classics. Hayao Miyazaki.

“Hayao Miyazaki and The Heron“, de Kaku Arakawa. No n’hi ha informació.

Cannes Classics. Documentals sobre cinema.

“Jacques Rozier, d’una vague à l’autre“, d’Emmanuel Barnault (2024). Producció: França. Durada: 1h. Jacques Rozier o l’itinerari ferotge, independent i inadaptat a qualsevol forma d’obediència d’un director en perpetu desfasament, admirat pels seus companys i mimat per la crítica.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Bona“, de Lino Brocka (1980). Durada: 1h26. Una presentació de Kani Releasing i Carlotta Films. Nova versió restaurada en 4K per Kani Releasing i Carlotta Films al laboratori Cité de Mémoire (París) a partir del negatiu d’imatge original i el negatiu de so de 35 mm conservat per LTC Patrimoine. Estrena en cinemes a França per Carlotta Films el 25 de setembre de 2024. 

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Quatre nuits d’un rêveur” / “Cuatro noches de un soñador” / “Four Nights of a Dreamer”, de Robert Bresson (1971). Durada: 1h23. Una presentació de mk2. Restauració en 4K l’any 2024 per mk2 Films amb el suport del CNC, basat en el negatiu d’imatge i el so magnètic a Eclair Classics. La restauració i el calibratge de la pel·lícula van ser supervisats per Mylène Bresson. La restauració del so ha estat a càrrec de L.E DIAPASON. Estrena a França a les sales de mk2.Alt i Carlotta primer trimestre de 2025. Vendes internacionals: mk2 films. 

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Camp de Thiaroye” / “Campo de Thiaroye” / “Le Camp de Thiaroye” / “Campo Thiaroye”, d’ Ousmane Sembene i Thierno Faty Sow (1988). Durada: 2h33. Una presentació del projecte World Cinema de The Film Foundation. Restaurat amb la Hobson/Lucas Family Foundation pel World Cinema Project de The Film Foundation i Cineteca di Bologna al laboratori L’Immagine Ritrovata en associació amb el Ministeri de Cultura de Tunísia i el Ministeri de Cultura i Patrimoni Històric del Senegal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!