Club 7 Cinema

Director Jason Reitman. Guionista Diablo Cody. Fotografia Eric Steelberg. Música Matt Messina. Repartiment Ellen Page (Juno MacGuff), Michael Cera (Paulie Bleeker, el pare de la criatura), Jennifer Garner (Vanessa Loring, la mare adoptiva), Jason Bateman (Mark Loring, el pare adoptiu), Allison Janney (Bren MacGuff, la madrastra), J.K. Simmons (Mac MacGuff, el pare), Olivia Thirlby (Leah, l’amiga).

Sinopsi Juno McGuff és una noia de només 16 anys. Està embarassada i busca els millors pares perquè li adoptin la criatura quan neixi. Amb l’ajut de la seva amiga Leah i d’uns anuncis publicats en una revista, en troba uns de perfectes…
 

Que Juno l’hagin nominada com a millor pel·lícula de l’any i Jason Reitman, el director, com a millor director és un disbarat, perquè el caràcter menor d’aquesta comedieta la deixa lluny del que haurien de ser les cinc obres més destacades de l’any i la simpatia funcional i discreta del seu autor me’l situa a gran distància dels cineastes dotats de personalitat estimable i reconeixible en l’obra que han fet aquesta temporada.

La desmesura dels acadèmics de Hollywood, però, no hauria de condicionar-nos, en cap sentit, a l’hora de valorar la pel·lícula. Anava a escriure "a l’hora de repensar-la"; però, no, perquè Juno, que just dóna per veure-la, no té es pot dir cap gruix en què pouar. Autèntic pastisset, es deixa menjar bé, malgrat que en diversos moments és a punt d’embafar i tot.
 

La comicitat, eficaç, es basa en el caire caricaturesc amb què es presenten i tracten els personatges que envolten la protagonista i, esclar, l’humor també passa –ai!– pels diàlegs esmolats que ha escrit Diablo Cody. La primera gran víctima del guió, per delit dels espectadors, és el xicot que deixa embarassada Juno: l’enze Paulie Bleeker. No tan sols provoca el somriure de la sala, la manera com ens el mostren, sinó el concepte amb què el tenen la resta de protagonistes. La segona peça de la batuda és la futura mare adoptiva: arquetip de la neuròtica enderiada en l’ordre de la casa i dels llibres d’ajuda, incapaç d’adonar-se que ofega qualsevol individu que vulgui el que se’n diu viure al seu costat. Com és el cas del seu maridet tocat i posat: un trentí que, com Paulie Bleeker, tampoc no hi ha manera que vulgui deixar de ser adolescent, amb la diferència que jo en té edat!

El paral·lelisme entre el pare biològic de la criatura que ha de nèixer i el pare que l’ha d’adoptar –és a dir, la maduració potser impossible de la generació "pop"– és potser el més interessant d’aquesta pel·lícula, encara que sembla que ho hagi de ser  la irrefrenable verbositat "guai" que Diablo Cody posa en boca de la seva Juno MacGuff. Cal reconèixer que hi encaixa bé el suau sentit de la provocació de la mossa, a cavall entre la mala bava rebel i la innocència juvenils; però es rabeja tant en l’excentricitat amable del que diu, del que fa, de com viu… que acaba, sí, embafant: tanta gracieta i tant de tarannà "guais", cansen.

Funcionen molt millor, en aquesta pel·lícula, les petites pinzellades o les aïllades digressions humorístiques. És així que la reiteració de colles de xicots que travessen l’escena fent fúting, tot al llarg del metratge, té la seva gràcia; com la té el personatge de la madrastra, en les tres o quatre intervencions puntuals, sobretot quan carrega contra el personal mèdic o sanitari.

Hi ha, a Juno, un reguitzell de pistes falses, que assenyalen cap a camins que no s’acaben explorant o que entretenen amb certa trampa la pel·lícula. Així, la caracterització de Juno com a caperutxeta vermella i la llarguíssima regalèssia vermella que converteix fugisserament en una forca per a penjar-s’hi: ni la noia s’hi penja, sinó que se la menja amb fruïció; ni esdevé ben bé cap criatura innocent cobejada per cap llop. La mateixa madrastra, amb el seu aire esquerp, sembla avinguda al tòpic dels contes i resulta ben altrament. El pare, exmilitar, d’aspecte ferreny… una pare-paràs! No està gens malament aquest joc lúdic amb els referents i arquetips; però això els du a la relació ambígua entre Juno i Mark Loring, el que ha de ser pare adoptiu de la criatura. A part que no podem oblidar que l’actriu Ellen Page era també la protagonista de Hard Candy –amb una relació complexa amb un home de 32 anys– , el vincle entre ella i Mark voreja clarament tant l’abisme de l’enamorament juvenil com el de l’adulteri de l’home rebec a la maduresa: una altra pista que, en dur força sobtadament cap a una altra banda, es revela prou tramposa. Recorrent a crear aquesta i alguna altra falsa expectativa, Reitman i Diablo Cody ho resolen amb un tòpic "happy end", en què, de cop, tothom és feliç i deixen de ser problema les immadureses i fins i tot les al·lèrgies… Per acabar bé, Juno pot tornar a ser una noieta de la seva edat…
 

Potser, menys faramalla presumptament transgressora als diàlegs durant el metratge, i menys convencionalisme al final.

Que, com a comedieta menor, amb un argument senzill i cert humor, Juno et fa passar una estona entretinguda: d’acord. Que, dins del conjunt de produccions recents sobre l’adolescència no queda gaire enrere, d’acord. Ara, que tingui un qualsevol rastre d’independència, entesa com a creativitat fora del sistema: no pas; si de cas, el posat del cinema "indie" apadrinat pel Sundance, que és una altra cosa –és, diguem-ho clar, un producte Fox Searchlight, la divisió de la 20th Century Fox especialitzada en el mercat que anomenen "indie"–. I que sigui un dels cinc millors films nord-americans del 2007: ni parlar-ne, encara que li donin finalment l’Oscar –que en són ben capaços!–

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!