Club 7 Cinema

Memento (Memento), de Christopher Nolan

Reproducció de notes que en vaig escriure ran de la visió del film, el 27.01.2001, i que no hauríeu de llegir sense haver-lo vist prèviament

L’originalitat d’aquest thriller rau en el fet que vagi marxa enrere, com els crancs. Ja els títols de crèdit ens mostren el procés invers d’una fotografia polaroid (en lloc de la consolidació d’una imatge, l’esvaïment). A partir d’aquí, se’ns mostra l’última escena; a continuació, la penúltima, i així succesivament. Enmig d’aquestes escenes, se’ns posa (en blanc-i-negre) un seguit de seqüències (o fragments que continuen) que, gairebé al final, conflueixen amb les imatges ordenades a l’inrevés. De manera que els fragments en blanc-i-negre van per ordre cronològic progressiu, a diferència de les altres escenes, que van de rerescules.

Aquest muntatge, òbviament artificiós, queda com una curiositat pertinent. El fet que el protagonista (Guy Pearce) no retingui a la memòria els fets recents ni les persones amb què acaba de topar li fa plantejar que cal qüestionar la memòria ( per enganyosa, ja que ens du a establir errònies relacions causa-efecte) i que cal basar-se en fets objectius i indiscutibles (no sotmesos a relacions causals mixtificadores). Aquest plantejament del protagonista no és tant una afirmació contrària a la memòria com un joc que ens proposa Christopher Nolan, en el qual nosaltres (espectadors) sí anem establint lligams entre personatges i situacions d’escenes a rerescules, mentre el protagonista actua per la informació de què disposa al moment (sense poder comptar amb tota l’anterior, que els espectadors tampoc no sabem encara). Així, els espectadors compartim amb el protagonista la mateixa “informació”, fins ben entrada la pel·lícula i anem ensumant la manipulació de què és objecte el protagonista a partir que el guió ho apunta i, sobretot, des que ens anem assabentant dels antecedents. Ves per on, aleshores, els vincles causa-efecte ens permeten copsar la situació “real” del protagonista (autèntica víctima) i els fets presumptament objectius es revelen com un parany per fer actuar el protagonista de braç executor. O sigui, que el joc de Christopher Nolan permet, bo i entretenint, qüestionar la realitat que percebem com a tangible i remarcar els mecanismes de comprensió de la realitat, amb tot el que tenen de necessaris i de manipulables.

En el procés (coherent) de qüestionar la percepció de la realitat, el director i guionista deixa ambigu el final; és a dir, el començament, l’origen de tot plegat. Dic ambigu i hauria confús: ens mostra el policia Teddy (Joe Pantoliano), o qui afirma ser-ho, que li explica que el matrimoni de la dona diabètica i el marit amb el mateix problema de memòria que ell (als quals el protagonista hauria investigat com a inspector d’assegurances i que acabarien malament, ella morta en provocar que el marit li injectés una sobredosi d’heroïna i ell, reclòs en un sanatori), no haurien existit, sinó que la diabètica era realment la dona del protagonista, a qui ell hauria mort amb una sobredosi… Però, és cert el que explica Teddy? És realment en Teddy, aquell individu? En Teddy és de debò el policia del cas, que decidí ajudar el protagonista a executar la venjança (que no veiem al film) per a després valer-se’n i manipular-ho amb l’objectiu de fer-lo servir de braç executor d’activitats il·legals seves? O és una ensarronada d’aquell home que li ho explica? Què és veritat? Què és manipulació? El Teddy mort al final cronològic (començament del film) era realment un delinqüent digne de ser executat? És algú que el protagonista ha mort perquè li reveli “la veritat”? La “veritat” que li revela al principi cronològic (final fílmic) identifica el protagonista? Qui és el protagonista, realment? Aquests dubtes, aquestes incògnites fan de Memento un thriller que va més enllà del simple producte de gènere i la converteixen en una obra amb vocació de reflexionar sobre la fragilitat de la percepció, fins i tot de la pròpia identitat. És (ve a ser-ne la conclusió) la identitat personal alguna mena de “veritat objectiva”? La resposta del film: no!

Que la policia (per a delinquir i, vés a saber, potser també per a encalçar camells) s’aprofiti del protagonista tant com els mateixos camells, fa enllaçar aquesta pel·lícula amb certa tradició del cinema negre, en què s’esvaeix la ratlla que hauria de separar ambdós costats de la llei; el be, del mal. Igualment, Memento també reflecteix un cert estat de coses inquietant de la societat contemporània, tan abocada al present crematístic i que tan poc valora la memòria, l’experiència del passat.

Els recursos visuals de la pel·lícula són molt efectius i funcionen molt bé guionísticament: les fotografies polaroid amb notes del protagonista (anomenant els retratats, al davant, i caracteritzant-los al darrere); els tatuatges al cos; les notes de paper…

Però, certament hi ha trampa. Perquè hauríem d’analitzar si els problemes de memòria no l’haurien de dur a preguntar-se: què són aquestes fotos? Què volen dir aquestes inscripcions? En  algun moment, en els fragments en blanc-i-negre, però també en les escenes que van enrere tens la impressió que va fent petites trampes d’aquesta mena. Tanmateix, és un joc l’interès del qual rau no tant en les seves regles com en les reflexions que permet.

Tampoc es pot negar que, arribat un cert moment, Nolan es veu arrossegat per una mena de mecanicisme del guió, havent de fer avançar la història a base precisament de posar al descobert la maquinària guionística: se succeeixen amb clara voluntat narrativa, de manera molt ràpida, els fragments en blanc-i-negre i les escenes a rerescules.

FOTO Carrie-Anne Moss i Guy Pearce, a Memento, de C. Nolan

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!