Club 7 Cinema

No, no han convençut la crítica els nous films de Pablo Larraín i Michael Mann (ambdós, productes Netflix) i, en canvi, més matisada ha estat la rebuda de “Dogman”, de Luc Besson. Una jornada en què, tanmateix, han destacat les interpretacions d’Adam Driver, Penélope Cruz i Caleb Landry Jones.

Mostra de Venècia 2023. La Competició.

De Pablo LARRAÍN, “EL CONDE“. Durada: 1h50. Producció: Xile. Amb Jaime Vadell, Gloria Münchmeyer, Alfredo Castro, Paula Luchsinger. Guió: Guillermo Calderón, Pablo Larraín. Comèdia negra centrada en un Augusto Pinochet que no és mort sinó un vampir vell. Després de viure 250 anys en aquest món, ha decidit morir d’una vegada per totes. Comentari del director del Festival: un dur atac polític a Xile que no ha pogut passar comptes amb el passat en no haver enviat a judici el dictador i els seus acòlits. Nota: producte Netflix. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Twitter: “El Conde” parteix d’una idea brillantíssima -Pinochet és un vampir- per parlar de la condició immortal del Mal, que transcendeix temps i fronteres. Una pena que la sàtira de Pablo Larraín (desmanegada, sense rumb fix) no estigui a l’alçada de la seva premissa. Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) Larraín construeix una enginyosa però redundant faula segons la qual el dictador Augusto Pinochet seria en realitat un vampir nascut poc abans de la Revolució Francesa (..). Més enllà de la dimensió fantàstica, “El Conde”, que s’estrenarà a Netflix el 15 de setembre, dispara amb fúria contra el llegat del pinochetisme, que perviu en un Xile que, després de l’esclat social del 2019 i tot i la victòria electoral de l’esquerra de Gabriel Boric, sembla ara a mercè de l’auge d’una ultradreta liderada per José Antonio Kast, un hereu polític del dictador. Peter Bradshaw, a la seva crítica a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Les forces no-mortes del feixisme es desboquen vampíricament a través del nostre crepuscle global del segle XXI: els feixistes, una vegada recolzats en secret per les potències occidentals com a baluard contra el comunisme, i ara es proclamen com un baluard vital contra l’islamisme, el wokeisme, etc. El director xilè Pablo Larraín s’ocupa d’aquest feixisme internacional, i d’algun feixisme més proper a casa seva, en la seva sàtira de terror escandalosament macabra, ultraviolenta i d’una sola nota  “El Conde” (..). És entretingut a la manera d’Spitting Image, si està dotat d’una certa ingenuïtat política intencionada, rodat gairebé íntegrament en blanc i negre sepulcral: poderós al principi i al final, i caiguda al mig (..).

De Michael MANN, “FERRARI“. Durada: 2h10. Producció: EUA. Amb Adam Driver, Penélope Cruz, Shailene Woodley, Sarah Gadon, Gabriel Leone, Jack O’Connell, Patrick Dempsey. Guió: Troy Kennedy-Martin, Michael Mann, basat en el llibre de Brock Yates. Sinopsi: Ambientada a l’estiu de 1957. L’antic pilot Enzo Ferrari està en crisi. La fallida ha posat de genolls l’empresa que ell i la seva dona Laura van construir des de zero deu anys abans. La seva relació és tensa per la pèrdua d’un fill i el reconeixement d’un altre. En Ferrari decideix compensar les diverses pèrdues que li ha suposat la vida apostant-ho tot a una cursa de cotxes que hauria recorregut 1.000 milles per tota Itàlia: la mítica Mille Miglia. Comentari del director del Festival: centrat en els anys crucials de la crisi de l’equip i el tràgic accident que posarà fi a la carrera de Millle Miglia. En el fons, la crisi matrimonial entre Ferrari i la seva dona, una crisi que també té implicacions empresarials i professionals (..) Poques vegades un director estranger ha aconseguit recrear amb tanta precisió el clima italià d’aquells anys. Enllaços: IMDB, MyMovies | DI: 01.

Algunes reaccions:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) la projecció de “Ferrari” no ha complert les altes expectatives generades pel primer llargmetratge dirigit per Mann des de “Blackhat” (2008). I val a dir que el personatge d’Enzo Ferrari, amb la seva passió desfermada per l’automobilisme i la seva embolicada vida familiar, encaixa a la perfecció en la flamant genealogia d’homes obsessius i melancòlics que conformen l’imaginari del director (..). Mann es proposa entrecreuar la dimensió professional i la cara familiar del llegendari pilot i empresari de Mòdena, però el problema és que cap d’aquestes pel·lícules dins de la pel·lícula acaba de trobar el nord. D’una banda, la part automobilística es dissol en un excés de trames que incumbeixen a nombrosos pilots, problemes amb la premsa i un bon grapat de qüestions tecnològiques, financeres i polítiques. I, d’altra banda, el drama familiar pateix el seu propi desequilibri, ja que el conflicte matrimonial, en el qual Penélope Cruz brilla amb llum pròpia, deixa en no res l’estudi de la relació d’Enzo amb l’amant a qui dona vida Shailene Woodley. Sergi Sánchez, a Twitter: “Ferrari” perd oli. El neoclassicisme no li va del tot bé a Michael Mann: vol fer una òpera, però ha perdut la veu. Trobem a faltar les riques textures de la imatge, personatges més complexos, una narració més enèrgica. Una decepció. Alejandro G. Calvo, a Twitter: El Michael Mann de “Ferrari” no és el director urbà, nocturn, violent, tel·lúric i seductor de “Heat” o “Miami Vice”, sinó un cineasta que busca un classicisme formal estrany de veure a la seva obra (a “Ali”, potser?) Ara, quan els cotxes es posen a córrer, la pel·lícula vola i Penélope Cruz es menja Adam Driver. Peter Bradshaw, a la crítica per ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) [Adam] Driver l’interpreta amb convicció i un estoïcisme impassible (..). És una pel·lícula que, tot i que es pot veure, és una estranya combinació de descarat i austeritat, que poques vegades posa el peu al gas. Té unes escenes de curses impressionants i ensordidores, ambientades en aquella època extraordinària en què no hi havia seguretat ni per als pilots ni per a les multituds darrere de les bales de palla (o darrere de res). Però realment només cobra vida en els moments de pur horror: una mort d’un conductor al principi i després una tragèdia grotesca que involucra nou membres del públic, quatre adults i cinc nens (..). [Penélope] Cruz aporta alegría, rencor i passió al paper de Laura, però Woodley no té molt a fer en el paper ingrat de Lina. I [Adam] Driver és un paterfamília remot i poc atractiu. Però ningú no podia dubtar de l’estil amb què Mann posa en escena aquelles escenes de curses, amb el seu perill i horror.

De Luc BESSON, “DOGMAN“. Durada: 1h54. Producció: França. Amb Caleb Landry Jones, Jojo T. Gibbs, Christopher Denham, Clemens Schick, Grace Palma. Guió: Luc Besson. Un supervivent d’un trauma infantil es cura gràcies al seu amor pels gossos. Comentari del director del Festival: trama sorprenent, monument a un actor australià com Caleb Landry Jones en una actuació destinada a romandre memorable. Enllaços: IMDB, MyMovies. | DE: Diamond | DF:EuropaCorp.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Twitter: “Dogman” és tan extravagant i esbojarrada que cau simpàtica. Luc Besson assumeix els excessos del seu San Francisco d’Assís caní amb la connivència d’un actor, Caleb Laundry Jones, que abraça el deliri del seu antiheroi marginal com si li anés la vida. Molt gaudible. Lee Marshall, a ‘Screen Internacional’ destaca: La història de Luc Besson d’un home amb problemes que troba la salvació gràcies al seu amor pels gossos té més lladrucs que mossegada.

FOTO DE L’APUNT: “Ferrari”, de Michael Mann

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!