Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
El govern de Berlusconi boicoteja el Festival de Canes per “Draquila: la Itàlia que tremola”
Segons que informa l’Agència France Press, el ministre italià de Cultura ha decidit no assistir al Festival de Canes, en resposta al fet que el certamen hagi programat (en Sessió Especial, Fora de Competició) Draquila: La Itàlia que tremola, de Sabina Guzzanti, víctima professional de Berlusconi i apologeta de la llibertat d’expressió.
El ministre Sandro Bondi ha declinat la invitació de participar al proper Festival de Canes, tot expressant que lamenta i el trasbalsa que s’hagi seleccionat un film de propaganda com Draquila: La Itàlia que tremola, que ofèn la veritat i tot el poble italià.
Pel que se’n sap, Sabina Guzzanti (la imitadora especialista en sàtira política, a qui el “cavaliere” va censurar radicalment el seu programa a l RAI, ja en l’anterior etapa de govern i, des d’aleshores, ella es dedica a l’agit-prop mitjançant el cinema) ha actuat, a Draquila, una mica a la manera del nord-americà Michael Moore, denunciant una certa conxorxa d’homes propers al poder per treure suc de la reconstrucció de l’Aquila (sacsejada tremendament per terratrèmols el 6 d’abril de 2009, que van causar 308 morts i deixar sense casa unes 80.000 persones). En una entrevista, al web italià Articolo21, la directora explica que la seva intenció ha estat mostrar com els habitants de l’Aquila han hagut de passar sis mesos en tendes perquè el govern volia fer visible el “miracle” de les cases refetes que s’han començat a tornar a les víctimes a partir de setembre passat. Aquesta pel·lícula -ha afegit Guzzanti- és una reflexió sobre la deriva autoritària d’aquest país.
La decisió del ministre Bondi, rebutjada pel sector cinematogràfic i la oposició política italians, també ha estat criticada de manera contundent per Daniele Luchetti, l’únic cineasta transalpí en competició enguany (amb La nostra vida), afirmant, als mitjans de comunicació italians: No sé gaire què dir sobre un ministre a qui li fa vergonya la llibertat d’un artista. Un país lliure ha de mostrar aquest tipus d’espectacles. S’ha d’estar orgullós de dur a l’estranger una demostració de llibertat d’expressió com aquesta. Per la seva banda, el diputat europeu Luigi de Magistris, del partit de centre esquerra (oposició) “La Itàlia dels Valors”, ha estat encara més dur, sobre el govern: Els que insulten la llibertat i el poble italià no són ni l’art, ni la informació; sinó un ministre que en lloc d’atendre els seus compromisos institucionals repeteix el paper de fidel servidor del Primer Ministre (Berlusconi), desertant” de Canes.
Per cert, és curiós que aquest mateix govern italià no hagi protestat públicament de la marginació de la llengua italiana que ha practicat el Festival de Canes, en no incloure-la entre el munt de llengües del seu web flamantment plurilingüe, tot i que, per proximitat geogràfica i tradició cultural, enorme és el seguiment italià del certamen francès. Però ja se sap, els d’en Berlusconi només mouran peça per aquest o qualsevol altre tema, si en poden treure rèdit de manipulació política.
Aquesta nova polèmica ve a afegir-se a una altra que sacseja França des de fa setmanes i que té la pel·lícula, seleccionada en competició, Fora de la llei, de Rachid Bouchareb, cinesta que, després d’encarar (a Indígenes) el paper no prou reconegut dels argelins en l’alliberament de la França ocupada pels nazis, ara, en aquest nou film, se centra en el destí dels argelins a la França de post-guerra i la mobilització per la independència del seu país. Sense que l’hagin pogut veure, ja s’han aixecat tot de veus estripades en clau nacionalista francès, contra el fet que s’hagi pogut programar una pel·lícula així a Canes. El diputat de la UMP dels Alpes-Maritimes, Lionnel Luca, és qui encès el foc (cal insistir-hi) sense haver vist la pel·lícula, basant-se en un informe del servei històric del Ministeri de Defensa sobre un esborrany el guió (en el qual, pel que es veu, hi havia alguna referència a la massacre de Sétif), i l’extrema dreta hi ha reaccionat de seguida, en contra, així com associacions d’ harkis, d’antics combatents i de pieds-noirs. El debat s’ha inflamat de manera, que el mateix delegat general del certamen ha hagut d’intrevenir-hi, reclamant que es vegi la pel·lícula abans de parlar i, en altres declaracions ha manifestat que, si una obra du el debat i la polèmica a nivell de les idees, el que cal és donar-li la benvinguda i no pas censurar-la. Fins i tot el diari Le Monde se n’ha fet ressó el 5 de maig de 2010, publicant l’article Le film “Hors-la-loi” de Rachid Bouchareb : les guerres de mémoires sont de retour, par Yasmina Adi, Didier Daeninckx…, signat per Yasmina Adi (directora de cinema), Didier Daeninckx (escriptor), François Gèze (editor), Guy Seligman (president de la SCAM) i Pascal Blanchard, Mohammed Harbi, Gilles Manceron, Gilbert Meynier, Gérard Noiriel, Jean-Pierre Peyroulou, Benjamin Stora, Sylvie Thénault (historiadors).
FOTOS Draquila: la Itàlia que tremola, de Sabina Guzzanti (a dalt), i Fora de la llei, de Rachid Bouchareb (a baix)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord, Salvador.
En Berlusconi i la seva colla d’amics ja van fer una cosa semblant amb el Festival de Venècia, és a dir, criticar-ho sistemàticament, sobretot perquè no portava a competició ni omplia de premis de pel.lícules precisament produïdes pel mateix Berlusconi, i així van estar fins que una pel.lícula de Mediaset va guanyar de premis importants.
I no nomès volen treure rèdit polític, sinò fins i tot ficar els seus productes a tot arreu. Si hagués una pel.lícula produïda per en Berlusconi a la Secció Oficial i amb possibilitats de portar-se’n un premi gros, aleshores en parlarien bé de Canes.
A Canes van guanyar de pel.lícules italianes importants, des de “La dolce vita” (a la seva estrena a Roma, va estar a punt d’ésser segrestada per la censura italiana i els seus actors excomunicats per l’Esglesia Catòlica, segons va recordar el programa de TVE “Días de cine” en un magnífic reportatge) a “Cinema Paradiso”. Però això sí, Itàlia potser té raó en queixar-se de que Canes nomès porta pel.lícules italianes a concurs normalment si son co-produccions amb França, d’això es van queixar sovint. “Cinema Paradiso”, per exemple, era co-producció amb França i amb actors francesos al repartiment (en Philippe Noiret tenia el paper més important).
Però defenso la pel.lícula crítica amb allò que en Berlusconi fa al seu país. Jo he arribat a jurar que no trepitjaré mai l’Itàlia fins que en Berlusconi deixi d’ésser Primer Ministre, igualment que vaig jurar no trepitjar mai Marbella mentre en Jesús Gil fóra l’alcalde. Amb gent així, no vull saber res de res. Al meu bloc vaig denunciar sovint les extravagàncies a les quals hi arriben els amics d’El Cavaliere on hi manen…
Però, en fi, el Ministre de Cultura italià es perdeix Canes, pitjor per ell. A més a més, després es queixarà perquè la Palma d’Or no sigui per una pel.lícula produïda pel seu amo… Tot just diria que n’hi ha molta enveja contra ell. L’enveja de l’antiquat cinema d’autor contra el cinema d’entreteniment que de debò agrada al poble i que de debò omple les sales…
Se m’oblidava que quan parles de la polèmica a Canes amb la pel.lícula “Hors-la-loi”, a “Días de cine” estaven ben estranyats amb que el “Robin Hood” del Ridley Scott, on s’hi parla de la guerra que al seu temps tenia Anglaterra amb França i com els francesos hi son presentats com uns criminals, sigui projectada a Canes. Tot plegat en podriem recordar quan “Senders de glòria” de Stanley Kubrick va estar prohibida a França mentre hi manava el general De Gaulle…
M’imagino que, després d’allò que va passar als darrers Premis Cèsar, amb el Premi Especial al Harrison Ford i que ignoressin “La cinta blanca” per premiar “Gran Torino” de Clint Eastwood, és perquè ara la nova política del cinema francès, auspiciada per en Sarkozy i els seus amics, és estar millor amb Hollywood, per així poder-los convèncer de fer més pel.lícules a França i poder distribuir millor de films gals als EUA. Per això ara toleren de crítiques semblants, per aparèixer com més tolerants.