Club 7 Cinema

A les portes del 14 d’abril de 2011, dia que tindrà lloc la tradicional roda de premsa de presentació del Festival de Canes, el pontentíssim web del certamen s’ha renovat, d’acord amb el que ja s’havia anunciat fa uns mesos.

L’estructura del web ha canviat lleugerament, de manera que els “ressons” del Festival, a la premsa, a les agències de premsa i al web s’organitzen amb pestanyes; s’ha creat un nou apartat anomenat “Mur”; s’han redistribuït els apartats diguem-ne històrics, i, als recursos de seguiment, s’hi ha incorporat el Facebook i el Twiter del Festival.

La vida dels webs dels festivals de cinema és curiosa. I en el cas de Canes, emblemàtica. Pràcticament abandonada des que s’acaba l’edició anterior, s’hi detecta moviment cap a la tardor, quan es comença a incorporar a l’organització el primer personal de suport. Al tombant d’any, va agafant més dinamisme, se’n comença a actualitzar continguts (ja hi ha referències a l’edició següent, per exemple, s’hi pengen els primers comunicats, etc.). I, no sé per quin motiu, sempre a tocar de la roda de premsa (a mitjan abril) s’hi fan canvis importants que d’entrada mig ho desgavellen tot (mireu, per exemple, avui, com ha quedat alguna part de la pàgina no prou equilibrada…) i que, si res no ho impedeix, a començament de maig ja queda força correcte.

És significativa, també, la diferència conceptual dels webs dels gran festivals. El de Berlín és d’una concepció molt funcional, poc multimèdia i molt pensada en termes pràctics per a un certamen que ven entrades, urbà, amb espectadors que passen per taquilla i als quals els interessa triar el que van a veure. El de Venècia és impossible: emmarcat escleròticament en el de la Biennale, té una vida escassament superior a la durada de la Mostra, li sobra funció institucional i va curta, molt curta, de continguts.

Podríem també parlar de la diferència entre els webs dels certamens europeus i els dels nord-americans. A l’altra banda de l’Atlàntic i sobretot en els casos de Sundance i Toronto, han funcionat per webs anuals i mig (o del tot) esponsoritzades; per bé que, de mica en mica, el lloc web els va agafant cos, l’arxiu comença a ser tangible (més o menys bo o dolent…)

Comparativament, a mi el que em convenç més, és el de Sant Sebastià, tot i que la versió de millora de l’any passat més aviat l’esguerrà… i les novetats que hi han introduït fa ben poc, li han tret atractiu.

FOTO © Festival de Cannes Element visual de la 64a edició

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!