Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Embafadora, insuportable, pretensiosa, amanerada… em podria passar tota la nit d’avui a base d’anar enfilant (des)qualificatius contra la nova pel·lícula d’Antonio Banderas, El camino de los ingleses. I em sembla que encara no m’acabaria de desfogar de la mala, pèssima, emprenyadíssima impressió que m’ha causat.
Amb una estètica acuradíssima que cau de ple en l’estilització visual dels espots publicitaris, en El camino de los ingleses un esclat d’energia juvenil es visualitza a la manera d’un anunci de jeans, l’eròtica dels cossos es liofilitza a la manera d’un espot de "gel de bany"… Els moviments de càmera són presumptuosament emfàtics; la composició d’alguns plans, pedant i buit artifici iconogràfic; el muntatge encadena un maldestre reguitzell inacabable d’escenes disperses, com una succesió de videoclips del "canal latino"… La cosa és tan així que, en una de les escasses aparicions de Victoria Abril, sembla que la força de la seva presència aconsegueixi aguantar el pla, que s’aturi per un instant, si més no, aquest estúpid moviment continu; però, evidentment, resulta tan sols un miratge… Sort en tenim que, mentrestant -i afortunadament- ens van deixant escoltar l’esplèndida banda sonora d’Antonio Meliveo.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Entre el personatge de Miguelito Dávila (Alberto Amarilla), un noi a qui han extirpat un ronyó i li ha agafat una dèria per la poesia -i per La Divina Comèdia, de Dante, en particular-, i el personatge d’ El Garganta (Fran Perea), que com aquell "Séneca" de la televisió franquista parla en vers, des de l’enreixada finestra d’un bar que sembla la d’un pati de "cortijo", abans de deixar anar la seva xerrameca de lirisme barat per les ones radiofòniques… entre ells dos i amb ells dos, la pel·lícula queda amarada de dalt a baix, de cap a cap, d’aquella mena d’atabaladora, empudegosa poesia a la "Joaquín Sabina" en pitjor, rapsòdies de bar i "colegio mayor", d’existencialisme barat, de recargadíssima prosopopeia.
Certament, dins d’aquest farragós i llampant embolcall, hi ha una crònica del final dels somnis juvenils per a una gent enllotada per unes condicions -socials, familiars-que difícilment podran superar, a l’ Andalusia dels anys setanta, entre l’especulació urbanística i la persistència de valors arcaics adobats pel franquisme. És en les patacades que la descoberta de la realitat dóna als joves protagonistes, que la pel·lícula pren sentit, fugisserament, en algun instant esmunyedís; ja que Banderas s’encarrega de fer-ho malbé de seguida, reconduint-ho tot cap a solucions estripadament melodràmatiques…
Visualment, em sembla que Banderas encara no sap el que vol. A part de l’estètica publicitària que ja he comentat, el malagueny sembla que vulgui representar la seva pròpia terra a la manera nord-americana. Els nois asseguts a la carrosseria de l’esportiu cotxe de Don Alfredo recorden els teenagers de Nicholas Ray més que no pas una colla de xicots andalusos. El carrer que dóna nom al film "El camino de los ingleses", quan el veiem, ens evoca més el carrer d’un poblat de Western que no d’una ciutat del sud de la Península Ibèrica. I en canvi, remarca molt la presència "torera" del protagonista, la bellesa llatina de les actrius, la parla andalusa de tots els personatges, la personalitat de l’arquitectura…
Els actors, ja ho fan bé. La majoria són jovenets i, certament, Juan Diego i Victòria Abril se’ls mengen vius, quan apareixen en pantalla; però ja és això. Ells, tant els nois com les noies, han estat ben triats i treuen bé els papers respectius. El problema és que Banderas els transforma en simples peces de la seva maquinària estètico-lirico-pedantesca.
I finalment, no me’n puc estar de dir que la parla andalusa es fa puntualment i aïlladament incomprensible, sense que se’ns en faciliti la compresió amb el subtitulat que hi escauria -els espanyols la tenen clara la unitat de la seva llengua!-. A més, té gràcia que, per raons argumentals, hi ha algunes d’aquestes -per a mi- indesxifrables ratlles de diàleg que els interlocutors de qui les pronuncia diuen que tampoc les entenen… Consti, però, dues coses. Una, que cal aplaudir l’opció lingüística de la pel·lícula -cosa diferent és que ens ajudessin amb el subtitulat-. I l’altra qüestió és que… em temo que tampoc cal que ens facin comprensibles aquests moments concrets, que pel que hi hem d’entendre…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Buf, ara si que m’has deixat planxada. Aquests dies he estat sentint en Banderas de promoció i realment semblava que havia fet una gran obra d’autor. Potser, al capdavall, és més bon actor del què ens pensem i ens ha aconseguit convèncer. Tenia moltes ganes de veure la pel·lícula però ara m’ho has fet repensar.
Gràcies de nou per les cites a l’Espai Isidor!