Club 7 Cinema

Up (Up / Là-haut), de Pete Docter i Bob Petersen

Que Up sigui una pel·lícula encisadora, no treu que s´hi nota que el matrimoni entre Pixar i Disney no acaba d’anar del tot bé: ostensibles són les tensions creatives, entre la murrieria díscola de la casa del flexo animat i el sentimentalisme conservador característic dels estudis de Burbank.

El comentari -que reprodueix el que he penjat a l’apunt Canes 2009: els comentaris– segueix a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Disney Up, de Pete Docter i Bob Peterson

Comentari: “Up”, de Pete Docter i Bob Peterson

***

Certament, hi ha ple de tocs cinèfils – el rostre de Kirk Douglas ha servit de model per a crear l’investigador enfollit; el de Spencer Tracy,  per al de l’avi protagonista…– i s’hi respira l’herència de la literatura i el cinema sobre fantàstics mons primitus, exploradors decimonònics, tant com s’hi celebra l’alegre esperit de les aventures espectaculars a la Indiana Jones. Tot, passat pel filtre de la ironia i el sentit de l’humor característic dels creatius de Pixar, que s’han arriscat a emporuguir el públic infantil, posant en pantalla una legió de gossos ferotges i ocells prehistòrics –això sí, aconsegueixen que les bèsties més esfereïdores i les aus ignotes i els seus pollets acabin resultant manyacs animalets domèstics–.

D’altra banda, també és un autèntic producte Disney: s’hi fa una defensa de la família, contraposant les dècades d’estimació matrimonial de l’avi i la seva dona amb l’abandonament que pateix el menut, fill de pares separats.

No es pot pas dir, però que Pete Docter i Bob Peterson no facin mans i mànegues per a conciliar els interessos i estils de les dues cases. Miren d’esquivar-hi el discurs tradicionalista, parlant de la família com a aventura real i compartida de la vida, més que no pas com a institució. Igualment, dotant els gossos de la pel·lícula amb un collaret-altaveu, és com si s’enfotessin de la gran tradició animal-parladora de Disney i, alhora, s’hi avinguessin a continuar-la. El mateix excés d’aventures “a la Indiana” que ploma un pèl el ritme fílmic té un cert caire de concessió a les convencions Hollywood de les quals Disney és acreditada part activa. I, posats a parlar de la canalla d’avui en dia, més que buscar la llagrimeta de l’espectador amb la mancança paterna del menut grassonet, prefereixen fer broma amb els hàbits que traginen els nens de la nostra societat benestant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!