Club 7 Cinema

Algun filòleg, que entengui de diccionaris i en particular del de la llengua romanesa, a més dels nostres, sabria dir si la traducció correcte de Politist, Adjectiv és “Policia, adjectiu” o “Policíac, adjectiu”. El cas és que, a partir de l’accepció “policia”, el diccionari romanès passa a parlar-ne com a adjectiu, referint-lo com a text literari o pel·lícula sobre la policia, que té els agents de la llei de protagonistes, etc. I aquest joc amb el mot defineix de manera molt completa el film.

Policia, adjectiu, de Cormeliu Porumboiu, és argumentalment, la crònica sobre el seguiment que un agent de la llei fa d’un presumpte delinqüent a una localitat romanesa. Però estèticament és sobretot una obra sobre la quotidianitat d’aquest policia, les esperes eternes, la serenitat i la soledat que li imposa la feina, la relació amb la dona i els col·legues: en definitiva, una pel·lícula sobre el policia, en substantiu. Tanmateix, dialècticament, ens planteja el conflicte entre l’home i l’agent de la llei, entre el sentit comú i de justícia i l’imperi legal; de manera que el film acaba éssent certament policíac, és a dir sobre el cos de seguretat. Finalment, la burocràcia i la jerarquia funcionarial acaben convertint la narració en un relat policíac (el terme, doncs, passa a ser un adjectiu, sense remei).

I d’acord amb la millor tradició dels relats policíacs, s’hi reflecteix tot un estat de coses social. Fem-hi un repàs. Els carrers a penes asfaltats i la majoria de façanes que apareixen en pantalla documenten la penúria econòmica del país, en què tanmateix un empresari de la construcció viu en una senyora casa, d’aspecte ben nova. El pis de Cristi, el policia, i la seva atractiva dona, professora, es veu molt petitoi i discret, però equipat amb algunes comoditats. La comissaria de policia, glacialment funcional, segurament heretada del règim anterior. De manera potser fins i tot massa caricaturesca, Porumboiu ens presenta el fiscal tan gandul i manaire com recargolat i buròcrata el capità; mentre que els col·legues de Cristi conformen una galeria d’ineptes, panxacontents o passius, sobretot en contrast amb com n’és de pencaire i circumspecte el mateix Cristi. A través dels historials penals i la informació detectivesca que aquest va recollint, treuen el nas argumentalment els trafiquejos i negocis no prou clars que, des de l’estranger, solem associar a la Romania post-comunista.

El talent de Porumboiu en la posada en escena es fa evident fins i tot en detalls aparentment insignificants. Per exemple, una cosa tan rutinària com la d’entrar al despatx i encendre el llum. Ens mostra en diverses ocasions la manera sempre igual com en Cristi hi entra i encén el llum: una reiteració subtil que expressa o reforça, com aquell que res, el caràcter efectivament rutinari de la tasca del policia. La relació entre ell i la seva dona la dibuixa encantadorament bé en una seqüència amarada de sentit de l’humor: ell torna de la feina i té el sopar a la cuina, mentre la dona (jove) està escoltant una cançó per internet, amb un volum intencionadament alt; ell acaba de menjar i se’n va a veure la televisió, assegut al petit sofà que hi ha al costat de la tauleta amb el PC des d’on la dona segueix escoltant la cançó, que va del mar i el sol, de camps i flors, d’avuis i demàs… Ja no és tan sols que la feina els separi els horaris, sinó que ella posa sobre la taula (i sobre les cadires, les parets, les portes, en l’aire…) una certa reivindicació romàntica; però Porumboiu té l’encert de no reconduir-ho per camins de discussió matrimonial, sinó resoldre-ho, en primera instància, en termes d’una simpàtica discussió entre realisme pràctic (la mentalitat del policia) i el valor dels símbols (la cultura de la professora), i finalment amb un engrescar-se d’anar-se’n al llit. Hi ha encara una altra mostra magnífica de subtilesa: en un film que el protagonista treballa es pot dir sol, quan no a la contra en un context que res té a veure amb la seva mentalitat, l’acabem veient jugant un partit de “foot-tennis”, formant equip amb col·legues; la pertinença al grup, efectivament, acaba imposant-se.

En una pel·lícula plen de temps d’espera, fóra normal parlar de temps morts. Porumboiu no renuncia a fer compartir a l’espectador les estones que el protagonista no fa sinó mirar, sotjar, esperar; però les treballa dinàmicament. Amb els enquadraments de la càmera, la planificació, els moviments de Cristi, la seva gesticulació… atorga un cert dinamisme a aquesta mena d’escenes, la durada i contingut de les quals, de gran precisió, deixen ben clar que no es tracta d’explicar el què hi passa sinó el com es viuen aquells llargs moments. De la mateixa manera, tot i que hi ha un munt de seqüències de seguiment policíac, de les observacions i el seu relat ens n’assabentem amb la “lectura” dels informes que escriu Cristi; és a dir, mitjançant un fora de càmera narrativament ben expeditiu, perquè el que ens mostra la càmera (dels seguiments), que no deixa de confirmar-ho, no tan sols és parcial, empíric, sinó sobretot viscut, és la matèria primera, l’alè vital de l’agent, a partir del qual es construeix el que diu l’informe.

D’entre els actors, impecables, cal remarcar especialment Dragos Bucur, que dóna a Cristi l’eficient discreció que vol el personatge, li aporta una certa joventut (que apunta a canvis generacionals) i, sobretot, l’enriqueix amb matisos expressius ajustadíssims.