Club 7 Cinema

Certament, L’edat atòmica, d’Héléna Klotz, té tot l’aspecte de ser un migmetratge que els ha quedat de més d’una hora. O si es vol, un llargmetratge que dóna només pels seixanta-set minuts que dura, sense que s’hagi allargassat, farcit, innecessàriament. De manera que les seqüències agafen el temps que li cal a la directora per a transmetre l’estat emocional dels seus personatges, sense estalviar-ne cap segon, ni rabejar-se en res.

La història argumental no és precisament el que remarcaria d’aquest film. Res de nou no aporta (ni vol aportar) la sortida nocturna de dos joves amics de classe modesta que fan cap a París, els ballen desitjos i frustracions en una discoteca i, després d’una topada amb “pijos”, roden pels carrers enfredorits a la vora del Sena, abans d’emprendre el camí de tornada a casa, en el qual es manifesten els sentiments mutus, després de fer una marrada forestalment laberíntica per una drecera.

Es tracti d’un trajecte en tren, de l’estada a la discoteca o d’una passejada urbana, Héléna Klotz s’interessa pels sentiments. Basteix el seu cinema tot focalitzant les mirades, els gestos, els moviments i els desitjos que hi traspuen, abonats pels silencis eloqüents i les paraules sinceres. El joc entre la càmera i els actors, la planificació i la interpretació, la temperatura glacial de la imatge i la caliditat juvenil dels protagonistes, el ritme cinematogràfic i els moviments d’aquest xicots, esdevé prolífic: cinema fresc, viu. En el qual no és tant el que s’explica com la manera amb què ho fa.

Se’n val, Héléna Klotz, del que ella mateixa descriu en una entrevista com l’ambigüitat d’un dels protagonistes. A mi, francament, me’n sembla poc d’ambigu, però en tot cas, la tensió que viu el personatge entre la seva boirosa i poètica angoixa existencial i el desig no dit amb què es mira (i tracta) l’amic, dóna peu a l’esplèndid exercici cinematogràfic de la jove cineasta: tant com ho fa la silent consciència del desitjat, tanmateix delerós de trobar la noia que el sadolli afectivament.

La seqüència de la discoteca (no és gaire fàcil de fer bones escenes en una disco), per si mateixa, em sembla un cant esplèndid a la joventut, a les inherents ganes de festa, a la complexitat (i dolor) de l’ “art de lligar”. És el punt àlgid del film. En canvi, no és tan reeïxida l’escena del bosc, no pas per cap mancança formal o incoherència en la posada en escena (tot i que és de realització un pèl immadura), sinó pel que té de tòpic. I si tòpica i fàcil podria resultar també la topada amb els “pijos” en sortir de la discoteca, Héléna Klotz i la seva mare i col·laboradora en el guió, Elisabeth Perceval, ho superen, tot convertint-ho en un autèntic gec de bufetades dialèctiques (més que les físiques, que en són la conseqüència) sobre les “misèries” de la societat actual, projectades en la contraposició de valors que representen els dos tipus de jovent encarnats per uns i altres.

Permeteu que finalment esmenti la bona prestació d’ Eliott Paquet i Dominik Wojcik, que respectivament donen cos i ànima a Victor i Rainer.