Club 7 Cinema

Avanço tot seguit el comentari que, sobre Blue Jasmine, de Woody Allen, em publicarà la revista Som-hi! Digital de novembre de 2013:

Inesperadament, Woody Allen signa amb Blue Jasminela que és una de les millors pel·lícules de la seva filmografia. Una obra lliure, gens esclava dels típics “gags” del cineasta, en la qual les seves dèries hi flueixen amb naturalitat, que formalment avança entre el passat i el present de la protagonista sense que li calguin pretextos per fer els salts temporals. Una obra narrativament fluïda i dramàticament colpidora, interpretada per una Cate Blanchett pletòrica, digna del millor dels Oscar de Hollywood, capaç de fer molt gran el personatge que li serveix el magnífic guió, del mateix Woody Allen.

L'(auto)engany és el tema per excel·lència de Blue Jasmine. En un moment del film, Cate Blanchett reconeix que ha mentit sobre el seu passat recent i sobre ella mateixa, “petits detall sense importància, perquè allò de debò important és qui sóc jo”, ve a dir. Aquí rau el drama, la tragèdia: qui és, ella? Qui és algú que s’ha perfumat fins el nom de pila, que defuig de la veritat per a viure la falsedat del somni (americà?) en què ha viscut i aspira a seguir vivint? Qui és? La resposta que dóna la pel·lícula, en la seva darrera escena, no pot ser més punyent.

Les vicissituds de la Jasmine superen de llarg l’àmbit individual i prenen una lúcida dimensió col·lectiva. En la història d’aquesta novaiorquesa avesada al luxe i a les vanitats socials que ho perd tot i ha de sobreviure en condicions magres, hi ha el reflex de la crisi econòmica, desfermada precisament per gent com l’exmarit de la protagonista. Un altre engany dels que toca el film: “els negocis de risc baix i altíssim rendiment”, il·legals, que pagaven un estil de vida dispendiós en extrem, capaços d’engolir els quatre calés que gent modesta com Ginger, la germana de Jasmine, i el seu home, aconeguien i els lliuraven, delerosos de tastar també els plaers de la riquesa enlluernadora.

Un dels grans encerts de Woddy Allen, a Blue Jasmine, és anar fent present aquell passat de bonança en què ningú es qüestionava d’on venia l’abundància. Els continus flasbacks no tallen el fil narratiu, no trenquen cap ambient: tot al contrari, ho nodreixen, ho enforteixen. I és que en aquest present, de vaques magres per a la protagonista, no hi ha cap regeneració, l’experiència (dura) no ha servit per a expiar el pecat i renèixer amb una puresa que obri portes a un futur diferent. Ben al contrari, talment un dimoni temptador, la Jasmine du la seva germana, mancada d’ambició, a tastar el nèctar d’un il·lusori ascens social. Ella mateixa, en el pitjor moment, torna a optar per aquesta via, en què l’engany segueix campant-se-les.

Pel que es desprèn d’aquest film, Woody Allen veu múrriament la qüestió de l’ascens social. En Chili, l’actual home de Ginger, es troba molt bé en el lloc modest que ocupa dins de l’escala social i es mostra interessat a gaudir dels petits grans plaers de què pot disposar més que no pas a aspirar a d’altres. L’Augie, l’exmarit de Ginger, era i és conscient que treballant no pot escalar posicions: tan sols un cop de sort en forma de loteria li ha ofert la possibilitat de fer el salt, muntant-se pel seu compte. En Hal, l’exmarit de Jasmine havia arribat molt amunt… amb martingales! En contrast, queda en Danny (el fill d’en Hal), reeixit alumne de Harvard, l’oportunitat de “blanquejar” la posició social de la família, que acaba resignat a la situació en què queda, després de tot el que ha passat. Pel que fa a les dones, sembla que Woody Allen els reservi l’oportunitat que els atorga el seu atractiu sexual, com a eina per a l’ascens. Certament, Jasmine pensa en la via d’acabar els estudis universitaris i, davant les necessitats peremptòries, tira per aprendre informàtica per a formar-se “on-line” en decoració d’interiors: ocupacions que li permetin un estatus diferent al que pot aspirar sa germana treballant en un supermercat. Però davant les dificultats, l’únic que camí que realment s’acaba provant és el de trobar un bon partit…

Curiosament i significativament, en aquesta pel·lícula el Nova York de Woody Allen queda associat al luxe vanitós de peus de fang, a la mentida institucionalitzada; en contraposició a un San Francisco, en què veiem classe treballadora, amb els seus habitatges modestos (ni que sigui comparativament), i on la mansió de gent benestant que se’ns mostra és… d’un alt funcionari del Departament d’Estat amb vocació política!

El personatge de Jasmine i la interpretació que en fa Cate Blanchett han dut a esmentar sovint Un tramvia anomenat desig, d’Elia Kazan, especialment pel paper de Blanche Dubois que hi encarna magistralment Vivien Leigh. Si se’m permet, però, jo hi afegiria que tot Blue Jasmine té també alguna cosa d’ El gran Gatsby a l’inrevés: a la novel·la d’Scott Fitzgerald, en Jay Gatsby ha arribat de fora a Nova York i viu en un luxe tan enlluernador com basat en activitats dubtoses; per amor, viu en una mentida, conscientment, però finalment tot se li ensorra. La Jasmine de Woody Allen fuig de Nova York i tot se li ha ensorrat, víctima de la mentida que ha viscut i el despit amorós té molt a veure amb el que li ha passat. Ella, però, no ha mort i ha quedat enganxada a l’engany… El Gatsby era una criatura dels “alegres anys vint” i la Jasmine n’és dels “anys de la bombolla”, èpoques tan l’una com l’altra que han acabat amb crisis greus.