Feia temps que el Festival de Canes volia veure com Jean-Paul Belmondo trepitjava l’estora vermella i enfilava les rutilants escales que donen al famós Palau de Festivals i Congressos. Finalment, el veterà actor ha acceptar de ser-hi i així és que el dimarts 17 de maig de 2001 esdevindrà el gran protagonista d’una jornada en què es presentarà el documental Belmondo, Itinerari…, de Vincent Pierrot i Jeff Domenech, i en acabat (com es fa en les grans ocasions “cannoises”) hi haurà un sopar i una festa.
Estem molt contents que hagi acceptar d’assistir a la gala festiva que tindrà lloc per a celebrar-ne el talent i la trajectòria. L’amplitud del seu registre, la seva precisió interpretativa, el carisma de la seva personalitat, el caire burleta de les seves observacions, el seu tarannà deseixit n’han fet, amb Jean Gabin i MIchel Simon, un dels més grans actors francesos de tots els temps. En dónen testimoni el munt de pel·lícules en què ha intervingut. Sens dubte, la colla d’actors francesos, amb Jean Rochefort, Claude Rich, Pierre Vernier i Jean-Pierre Marielle (els seus amics del “Conservatoire”) al capdavant, voldran pujar les escales “cannoises” per a homenatjar “Bébel” enmig de l’ovació del seu públic de sempre, han declarat el president del certamen, Gilles Jacob, i el seu delegat general, Thierry Frémaux.
Fill d’una família d’artistes (el pare, esculptor; la mare, pintora), Jean-Paul Belmondo (Neuilly-sur-Seine, 09.04.1933) tirava tot primer cap al món de l’esport, però aviat (el 1951) va entrar al conservatori nacional d’art dramàtic. Tot i que va debutar el 1958, amb Les tricheurs, de Marcel Carné i Sois belle et tais-toi, de Marc Allegret, cridà especialment l’atenció a la mítica À bout de souffle, de Jean-Luc Godard.
La trajectòria de Belmondo passa per films de vocació popular (Cartouche o Les tribulacions d’un xinès a la Xina, de Pihilippe De Broca; Cent mille dollars au soleil o Un singe en hiver, de Henri Verneuil; Le cerveau, de Gérard Oury; Flic ou voyou o Le professionnel, de Georges Lautner; Le marginal o Borsalino, de Jacques Deray…), que es combinen amb obres d’autor d’èxit innegable als anys seixanta i setanta, com ara Pierrot le fou, de Godard
o Léon Morin, prêtre, de Jean-Pierre Melville
o La Sirena del Mississippí, de François Truffaut
o Stavisky, d’Alain Resnais
Conegut i reconegut pertot arreu, Jean-Paul Belmondo és un figura emblemàtica d’una època daurada del cinema que es feia a França o en coproduccions sobretot entre empreses italianes i franceses. Ell, com Alain Delon, no tan sols van ser intèrprets preuats a les ordres d’autors importantíssims, sinó també carn de canó del que, si més no avui en dia, anomenem “premsa rosa”: eren part d’un “star system” molt ben portat des de la riba del Sena. Ara mateix, tant l’un com l’altre són “velles glòries”, però la càrrega “mítica” la traginen, de manera que val més que Belmondo no caigui en la temptació de fer com Delon: fa uns quants anys, Delon va voler arribar a la Croisette passant pel bell mig de la gernació que l’esperava i va viure el mar de multituds que volia, fins gairebé haver-ne de sortir esbufegant…
La filmografia de Jean-Paul Belmondo, a Vull llegir la resta de l’article.
Filmografia de Jean-Paul Belmondo
2008 – Un homme et son chien, de Francis Huster
2000 – Amazone, de Philippe De Broca
2000 – Les acteurs, de Bertrand Blier
1999 – Peut-être, de Cédric Klapisch
1998 – 1 Chance Sur 2, de Patrice Leconte
1995 – Désiré, de Bernard Murat
1995 – Les Misérables, de Claude Lelouch
1994 – Les cent et une nuits, d’ Agnès Varda
1992 – L’inconnu dans la maison, de Georges Lautner
1988 – Itinéraire d’un enfant gaté, de Claude Lelouch
1987 – Le Solitaire, de Jacques Deray
1985 – Hold-up, d’ Alexandre Arcady
1984 – Les Morfalous, de Henri Verneuil
1984 – Joyeuses Pâques, de Georges Lautner
1983 – Le marginal, de Jacques Deray
1982 – L’as des as, de Gérard Oury
1981 – Le professionnel, de Georges Lautner
1979 – Le Guignolo, de Georges Lautner
1978 – Flic ou voyou, de Georges Lautner
1977 – L’animal, de Claude Zidi
1976 – L’alpagueur, de Philippe Labro
1975 – L’incorrigible, de Philippe De Broca
1975 – Le corps de mon ennemi, de Henri Verneuil
1975 – Peur sur la ville, de Henri Verneuil
1974 – Stavisky, de Alain Resnais
1973 – Le Magnifique, de Philippe De Broca
1972 – L’héritier, de Philippe Labro
1972 – La Scoumoune, de José Giovanni
1972 – Docteur Popaul, de Claude Chabrol
1971 – Les mariés de l’an 2, de Jean-paul Rappeneau
1969 – Un homme qui me plait, de Claude Lelouch
1969 – Le cerveau, de Gérard Oury
1969 – Borsalino, de Jacques Deray
1969 – La Sirena del Mississippí, de François Truffaut
1968 – Ho!, de Robert Enrico
1967 – Casino Royale, de John Huston
1966 – Le voleur, de Louis Malle
1966 – Tendre voyou, de Jean Becker
1965 – Les tribulacions d’un xinès a la Xina, de Philippe De Broca
1965 – Paris Brûle-t-il?, de René Clément
1965 – Pierrot le Fou, de Jean-Luc Godard
1964 – Cent mille dollars au soleil, de Henri Verneuil
1964 – L’homme de Rio, de Philippe De Broca
1964 – Echappement libre, de Jean Becker
1964 – Week-end à Zuydcoote, de Henri Verneuil
1963 – L’aîné Des Ferchaux, de Jean-Pierre Melville
1963 – Peau de banane, de Marcel Ophuls
1962 – Une femme est une femme, de Jean-Luc Godard
1962 – Un singe en hiver, de Henri Verneuil
1962 – Cartouche, de Philippe De Broca
1962 – Le Doulos, de Jean-Pierre Melville
1961 – Le mauvais chemin, de Mauro Bolognini
1961 – Les amours célèbres, de Michel Boisrond
1961 – Un nomme La Rocca, de Jean Becker
1961 – Léon Morin Prêtre, de Jean-Pierre Melville
1960 – La novice, de Alberto Lattuada
1960 – La Ciociara, de Vittorio De Sica
1960 – Moderato Cantabile, de Peter Brook
1960 – Classe Tous Risques, de Claude Sautet
1959 – À bout de souffle, de Jean-Luc Godard
1958 – Sois belle et tais-toi, de Marc Allegret
1958 – Les Tricheurs, de Marcel Carné
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!