Club 7 Cinema

El fet que a la Competició de Canes 2011 hi hagi Pater, diàleg entre el veterà i interessant cineasta Alain Cavalier i l’actor Vincent Lindon; l’esperadíssima L’arbre de la vida, de Terrence Malick; guanyadors de la Palma d’Or com els germans Dardenne, que presenten El noi de la bici, Lars von Trier, que torna amb Malenconia, i Nanni Moretti, que ho fa amb la sorneguera Habemus Papam; habituals del Festival i premiats anteriorment, com el turc Nuri Bile Ceylan, amb Hi havia una vegada a l’Anatòlia, el finlandès Aki Kaurismaki, amb Le Havre, i l’espanyol Pedro Almodóvar, amb La piel que habito; sense oblidar autors gairebé consolidats com els del napolità Paolo Sorrentino, amb Aquest deu ser el lloc, la japonesa Naomi Kawase, amb Hanezu No Tsuki i el romanès Radu Mihaileanu, amb La font de les dones… tants de noms coneguts i reconeguts, amb propostes d’antuvi atractives, fa que la primera impressió sigui francament positiva. Tanmateix i al marge de la prudència amb què sempre s’ha d’agafar “l’efecte noms” (la filmografia anterior d’un autor no garanteix que la seva nova obra sigui reeixida), s’ha de reconèixer que es pot dir la meitat dels títols a concurs (és a dir, la resta) demanen no deixar anar precisament l’eufòria.

Caldrà veure si Casa de tolerància, de Bertrand Bonello, és digna de ser a la Competició: sorprèn que les derives marginals pel Pas de Calais, que anteriorment havien dut Bruno Dumont a la cursa per la Palma d’Or, ara les hagin deixades a Un Certain Regard, per molt de prestigi que s’atorgui a aquesta altra secció, i que sigui precisament Bonello qui ocupi una de les places “franceses” del concurs. Una certa tirada a rabejar-se en el “dirty realism” no sembla tampoc la millor credencial perquè l’escocesa Lynne Ramsay opti a la Palma d’Or, amb Hem de parlar d’en Kevin: veurem si la producció de Tilda Swinton i Steven Soderbergh, entre d’altres, han permès que la cosa sigui millor.

Sumem-hi Hara-Kiri: mort d’un samurai, que efectivament va d’un samurai venjatiu, dirigida per l’inequívov Takashi Miike, fent el paper de “film de gènere”. I encara, la presència sorpresiva de Nicolas Winding Refn (el de Pusher i Walhalla Rising…), que hi participa amb Drive (la història d’un tranquil especialista de cinema que, de nit, du una vida ben diferent, com a pilot de cotxes per a la màfia, fins que arriba el dia que s’ha de venjar d’una malifeta de què és víctima…). No és que el cinema de gènere sigui en si mateix un problema i tampoc cal que apel·lem al caràcter “film de terror” del nou títol d’Almodóvar o al “ciència-ficció” del de Von Trier. Recordem també que Johnnie To, per exemple, aportà alguns dels moments més vigorosos de posada en escena no fas tants anys al mateix Festival de Canes. El problema rau en si les pel·lícules trascendeixen el gènere o no, o si es queden en vituosisme pelat de posada en escena. Ja veurem…

Sota el nom Maïwenn hi ha Maïwenn Le Besco, germana d’Isid Le Besco, companya sentimental de Luc Besson i mare si més no d’una seva filla, dona polifacètica, amb una certa carrera d’actriu començada a l’infantesa i que darrerament s’ha col·locat darrere la càmera… i, upala, salt a la Competició de Canes, amb Polisse, crònica de la vida quotidiana de la Brigada de Protecció de Menors, confrontant la vida privada dels seus membres amb la violència que topen un dia rere l’altre. Ja veurem…

Queden Sleeping Beauty, de Julia Leigh, i Michael, de Markus Schleinzer, que atresoren el potencial de ser les sorpreses que sempre s’espera de les “opera prima”. I reblant la competició, Joseph Cedar, Millor Director a Berlín 2007 (amb Beldford), que, a Footnote, parla de la rivalitat entre dos germans, excèntrics professors universitaris de Talmud, amb visions religioses divergents.

En unes declaracions a TF1, Thierry Frémont ha reconegut que la selecció d’enguany combina el cinema d’autor amb el cinema popular (diguem-ne comercial), que s’ha buscat diversificar més l’oferta. Esperem que aquesta més gran comercialitat no comporti una dilució de la personalitat creativa dels autors consagrats, ni passi per acceptar manca d’autoria en productes destinats al gran públic.

On, com sol ser habitual, més es fa present el cinema cara a la galeria és al que en diuen Fora de Competició. I enguany no s’hi han posat per poc. I no ho dic tant per Jodie Foster, que porta la seva El castor, que també interpreta al costat de Mel Gibson, com per Pirates del Carib: en marees estranyes, de Rob Marshall, la selecció de la qual només es pot justificar pel carnaval que probablement muntaran al davant del Palau dels Festivals, amb la més que presumible presència de Johnny Depp i Penélope Cruz.

I és que, en la selecció de Canes, es vulgui reconèixer o no, sempre es para atenció a la presència d’estrelles que cridin l’atenció als cinèfils i curiosos que ambienten les rutilants “montées des marches” i, sobretot, captin l’interès dels fotògrafs i càmeres que projecten la imatge del Festival arreu del món. I enguany, haurien de tenir Sean Penn (per partida doble: Malick i Sorrentino), Brad Pitt, Kristen Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Antonio Banderas, Vincent Lindon, Cécile de France, Michel Piccoli, Tilda Swinton, Carla Bruni-Sarkozy…

És a dir, si fa no fa, com sempre, rebombori mediàtic al defora, art a dins.

Finalment, constatem que van a Un Certain Regard noms com ara Bruno Dumont, Kim Ki-duk, Robert Guédiguian, Hong Sangsoo (guanyador l’any passat en aquesta mateixa secció), Eric Khoo i esclar, també Gus Van sant… tots ells, amb pel·lícula a la competició en anys anteriors: l’estratègia de prestigiar el Regard està ja definitivament consolidada.

***

La programació anunciada avui i recollida en flaixos informatius en aquest blog: la Competició, les pel·lícules programades Fora de Competició i en Sessions Especials, Un Certain Regard.

FOTO © Festival de Cannes Element de la imatge gràfica de la 64a edició

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!