Club 7 Cinema

Des de començament de febrer, hi ha pistes que apunten que Terrence Malick podria inaugurar Canes 2010, amb L’arbre de la vida. No ho he trobat publicat enlloc; però deixeu que m’expliqui. El dia 4 de febrer, en una de les meves rutines, vaig trobar que l’estrena prevista a França d’aquesta pel·lícula s’ha mogut significativament al dia 12 de maig, data d’inauguració del Festival. O sigui, ja no és tan sols el fet que Malick respon plenament als interessos d’un certamen on va ser guardonat amb el premi de millor director l’única vegada que s’hi ha presentat (1979, amb Dies del Cel); ja no és tampoc que l’any passat, per aquestes dates, aquest film ja era a les travesses, per bé que aviat es va saber que era absolutament impossible, perquè la postproducció no la tenia acabada. Ja no és tampoc que Sean Penn i Brad Pitt, noms rellevants entre els protagonistes de la pel·lícula, són habituals a Canes; ja no és igualment que EuropaCorp, la distribuïdora francesa de L’arbre de la vida, és de les que treballa molt selectivament amb el Festival; ara ja és que fins i tot, la data incerta  d’estrena inicialment assenyalada en algunes fonts, o diferent, segons d’altres, ara s’ha col·locat al dia 12 de maig. Certament, l’equació no és exacta, i altres anys hem vist com novetats rutilants i molt esperades a la cartellera francesa es produïen simultàniament al certamen, sense que él títol en qüestió participés a Canes. Però, mig ganes, mig intuïció, apostaria que Malick, aquest cop sí, serà  a Canes 2010!

I també ho apunta la revista Screen International (sense entrar en si inaugurarà o no), que al decurs del Festival de Berlín, ha publicat la seva habitual llista de títols que podrien ser a Canes, per bé que es curen en salut i amb prudència remarquen que són films en postproducció, que alguns podrien no estar llestos i que ens ho hem de prendre com una refèrència del que deuen tenir sobre la taula els seleccionadors. Val la pena tenir en compte, a més, que no tan sols hi ha els programadors del Festival en si, amb les diverses seccions de què disposen; igualment hi estan treballant els de la Quinzena dels Realitzadors, i a un altre nivell, els de la Setmana de la Crítica.

Deixeu que, a raig, en destaqui alguns: Norwegian Wood, l’adaptació de Murakami, de la mà del vietnamita Tran Anh Hung; La llarga caminada, en què Peter Weir ha dut a la gran pantalla el relat de Slavomir Rawicz; Film Socialism, de Jean-Luc Godard, pendent de l’any passat; Copie conforme, d’ Abbas Kiarostami, amb Juliette Binoche, un dels films que es dóna per segur que hi serà, des de fa mesos; La Venus negra, amb què Canes pot intentar “fer-se seu” Abdellatif Kechiche, triomfador a Venècia, als César i a la taquilla francesa, però inèdit encara a la Croisette com aspirant a la Palma d’Or. Biutiful, del mexicà Alejandro González Iñarritu, protagonitzada per Javier Bardem i rodada al nostre país, seria una gran sorpresa si no figurés a la selecció final. Per cert, que Screen International aposten també per Habitació a Roma, la cinta d’alt voltatge eròtic de caràcter lèsbic, amb què Julio Medem versiona En la cama, del xilè Matías Bize.

Per cert, si Canes agafés com a espanyoles la de González Iñárritu i la de Medem, poques possibilitats tindria Pa negre, d’Agustí Villaronga, per entrar a la selecció oficial (a París limiten el nombre de títols per països de les productores), oimés si no comptés amb coproducció francesa ni suports dels poderosos intermediaris del comerç cinematogràfic. És veritat que Villaronga ha estat anteriorment a Canes; però Medem també. Si l’equip de Thierry Frémaux, el delegat general, hagués d’acabr triant entre un i l’altre, el pes pel·lícula resulta molt important; però també els valors afegits (i aquí és on entraria en joc l’entorn, els contactes polítics, els “packs” que es posen sobre la taula, etc.). De moment, Screen International ni tan sols contempla Pa negre: potser la veuen a Venècia?

Reprenent el repàs de la llista d’aquesta revista, Cristi Puiu, amb Aurora, tindrà segurament l’oportunitat de demostrar que el renom dels cineastes romanesos no va ser flor d’estiu, ja que podem comptar amb Puiu, del qual La mort del Sr Lazarescu ha estat una dels grans descobertes de Canes als darrers anys. En canvi, més escèptic sóc respecte d’altres cineastes pels quals s’apostà i l’oportunitat que se’ls donà no es traduí en res de l’altre món; o que “han passat de moda”. És el cas de l’hongarès Kornel Mundruczó o del bosni Danis Tanovic.

Com m’agradaria que Sofia Coppola, maltractada per la premsa a Canes 2006 amb Marie-Antoinette, plantés cara i presentés ara Somewhere i, de fet, sembla que a Itàlia la volen estrenar a final de maig, cosa que l’acosta més a la Croisette que no pas a Venècia. Però voleu dir que no voldrà tornar al Lido, on tan bé se li va rebre Lost in Traslation? Quant a Jodie Foster com a directora, de segur que la premsa i el públic la rebríem amb els braços oberts; però, ai, a la direcció del certamen encara no han acabat de pair que, havent acceptar ser presidenta del Jurat fa anys hi renunciés tot seguit per participar en el que a sobre fou un desastre de pel·lícula (o potser aprofiten l’avinentesa per  buscar una “reconciliaciño”?)

Hi ha noms… Woody Allen, Lee Chang-dong, Johnnie To, Otar Iosseliani, Nikita Mikhalhov, Mike Leigh, Béla Tarr i fins Stephen Frears, que tenen molt de pes i en alguna o altre secció del festival poden encabir-los, si cal amb tots els honors, sense excloure tampoc la possibilitat que entrin en competició. Posats a esmentar noms, un que em fa por: Bertrand Blier, amb el seu cinema rònec, que paradoxalment tant li agrada assaborir al president del certamen, Gilles Jacob.

Julian Schnabel, que encara no se’n deu saber avenir de l’èxit de L’escafabdre i la papallona, és raonable que vulgui provar sort amb Miral. Però hi ha tot d’altres noms que, per la seva joventut o per una certa aurèola de “renovadors” o de provocadors, em criden l’atenció: el canadenc Xavier Dolan -remarcat a Quinzena l’any passat-; la francesa Lola Doillon;  el no menys francès Gilles Marchand; el noruec a vegades americanitzat Bent Hamer; l’ “enfant terrible” John Cameron Mitchell; el Géla Babluani de 13 Tzameti, que hi podria presentar la seva pròpia versió americana d’aquell film; el  a vegades sideral, a vegades terrenal Darren Aronofsky, etc.

FOTO © Metropolitan Film Ed Harris i Colin Farrell, a La llarga caminada, de Peter Weir

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!