Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Zodiac és la millor pel·lícula, ara per ara, d’un cineasta excepcional – diu Carlos Losilla (Avui, 18 de maig de 2007). Zodiac és sobretot l’altra cara de "Seven" -afirma Àngel Quintana (El Punt, 6 de juny de 2007). David Fincher aparca la superficialitat de molts dels seus films per entrar en un nou estat de maduresa -considera Judit Vives (Espaiisidor.blogspot, 27 de maig de 2007). Una pel·lícula per veure ben assegut i amatent. Que respira i et deixa respirar -diuen els Wu Ming (Wu Ming. cat, 22 de maig de 2007). David Fincher es reinventa a si mateix i ofereix a Zodiac una barreja plusquamperfecta de cinema sobre assassí en sèrie, film policíac dels anys setanta, relat conspiratori, document metòdic i estudi d’un comportament criminal. Elegant i angoixant -opina Quim Casas, a la mateixa publicació (Èxit, número 33, suplement setmanal d’ El Periódico, 17 a 23 de maig de 2007) en què Sergi Sánchez escriu: Fincher es consolida com a mestre de l’arquitectura dels malsons.
Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"
Foto: Jack Gyllenhaal, a Zodiac
Entrem en matèria.
"El caos contra la raó" és el significatiu títol de la crítica d’ Àngel Quintana (El Punt). Comença comentant el fet que, en un moment de Zodiac, David Fincher reuneix els obsessionats perseguidors del psicòpata assassí a l’interior d’un cinema, on van a veure Harry el Brut, de Don Siegel (..), pel·lícula en la qual la ficció sembla solucionar fàcilment les coses i ajustar les lleis a les seves necessitats. I remarca com, ben al contrari, l’assassí del zodíac se’ls continua fent escàpol (..), que la realitat apareix com una cosa força més complexa que les històries de psicòpates que ofereix la gran pantalla i que no fan més que alimentar llegendes. A Zodiac -diu- l’assassí es transforma en símbol del caos, que desarticula l’ordre cívic i que la justícia es proposa exterminar segons els paràmetres de la raó. I afegeix: Zodiac demostra que la raó no pot donar resposta a les motivacions irracionals d’un criminal, ni tampoc no pot acabar ajustant a les seves necessitats uns esquemes que escapen als seus paràmetres tancats. A partir d’aquí, conclou que Zodiac és també la història del fracàs del cinema de ficció per donar compte de la realitat (..) El psicòpata del film només és una ombra, una hipotètica sospita que la llei no pot materialitzar, però de la qual el relat cinematogràfic tampoc no pot arribar a donar compte. És a dir -i atenció a la contundent concisió d’ Àngel Quintana- Fincher acaba construint una complicada bomba que esclata dins del món de la ficció, en qüestiona els mecanismes i ens acaba anunciant que, en un temps d’emergència de la realitat, les lleis de la causalitat potser no tenen sentit. D’això se’n diu construir una reflexió brillant, de les millors que li he llegit darrerament al crític i professor gironí.
La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: Zodiac·Quintana·El Punt
Embalat, Carlos Losilla (Avui) titula "La plenitud", la seva crítica de Zodiac. Diu que Fincher torna al tema dels "psikokyllers" substituint l’artefacte postmodern de "Seven", aquell gran laberint de significats que l’espectador havia de descobrir alhora que els investigadors, per una pel·lícula que desconfia que aquest propòsit es pugui assolir i proposa una inquietant radiografia de la gran confusió contemporània. Considera que el cineasta juga amb els mateixos elements de sempre (..) però ara ho fa sense cap tipus de retòrica, sense floritures, de manera que Zodiac acaba semblant la més pura i despullada de les seves pel·lícules, un relat tèrbol i enrarit sobre l’engany de les aparences i la impossibilitat d’interpretar la realitat. Tanmateix, per ell, el millor de tot és que Fincher parla també amb desimboltura de la condició humana i de la responsabilitat del cinema, ja que Zodiac és com un viatge al món de les ombres -les nostres, les de la sala de cine-…
Podem llegir la crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí : Zodiac·Losilla·Avui (recordeu que, ara enllacem directament amb l’article publicat al diari)
"Tots els homes de l’assassí", així ha titulat el seu article Judith Vives (Espaiisidor.blogspot). Per Judit, Fincher es replica a si mateix amb una pel·lícula que, tot i ser del mateix gènere, és absolutament oposada a "Seven". Descriu Zodiac com un film auster i mesurat, molt allunyat de l?artilleria visual de Seven i més proper al cinema d?Alan J. Pakula o de Don Siegel.I assenyala com determinats moments de Zodiac, així com l’esment explícit a Harry, el Brut, tenen una segona lectura, que va més enllà de l’argument per reflexionar sobre el fet cinematogràfic. Considera que només se li pot criticar l’excés de metratge, tot i que reconeix que probablement el director el creu necessari per mostrar l’evolució, el desgast i la decadència dels personatges -policies i periodistes-…
L’article de Judith Vives al seu bloc, podem llegir-lo, clicant aquí: Zodiac·Vives·Espaiisidor (article del 27.05.2007)
El número 33 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico) va fer un gran desplegament amb Zodiac. Hi dedicà la portada. Quim Casas en signà el reportatge titulat "L’assassí dels criptogrames", en què parla de l’enigma del cas, de l’estil de Fincher que agafa a més d’un de sorpresa, del protagonista de Harry, el Brut, de Les caceres del comte Zaroff (1932) que l’assassí i un pedòfil sospitós esmentaren, de l’improbable referent de l’Steve McQueen de Bullit per al policia que encarna Mark Ruffalo, del referent d’ El exorcista emprat per l’autèntic assassí del zodíac, dels llibres de Robert Graysmith que han servit de base per al guió, de fins a quin punt Zodiac trenca motllos en el cinema comercial nord-americà pel joc amb els punt de vista, de la banda sonora i d’altres films sobre el cas. Nando Salvà en signà la crítica, titulada "Tractat sobre l’obsessió humana". Idoya Noain ens documentà sobre el cas real, amb una peça complementària. I, finalment, Sergi Sánchez dedica una plana sencera a parlar de la carrera de David Fincher: Titllat per molts d’estrambòtic, apocalíptic i sinistre (..) renova el seu compromís amb la demència i es consolida com a mestre de l’arquitectura dels malsons -així encapçala l’escrit-
A l’apartat de cinema del seu bloc (Wu Ming.cat), els Wu Ming ens transmeten les seves sensacions en veure Zodiac, que comenten amb passió.
L’article dels Wu Ming, podem llegir-lo clicant aquí: Zodiac·Ming·Wu Ming
Actualització (09.06.2007)
Víctor Alexandre (al seu bloc victoralexandre.cat, 7 de juny de 2007 i a Tot Sant Cugat, 08.06.2007) considera que serà difícil que Zodiac sigui un èxit. És una pel·lícula esplèndida, no hi ha dubte, però s’allunya força dels corrents cinematogràfics actuals, més proclius a remarcar les evidències que no pas a parlar del que és pregon o recòndit (..) Zodiac és també un relat sobre la por, un relat impressionant sobre la paranoia i la fragilitat del món de cotó fluix en què vivim (..) Pocs films tracten amb tant de respecte l’espectador.
Accedim a l’article sencer de Víctor Alexandre, clicant aquí: Zodiac·Alexandre·Victoralexandre.cat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de donar-nos d’altres thrillers convencionals com el mediocre "Seven", aquesta vegada en David Fincher ens ha donat una obra mestra del suspense… ¡i sense cap persecució, a penes cap escena violenta!
El look d’en Mark Ruffalo és una mena de Tinent Colombo, encara que més atractiu i menys descuidat.
Una lliçó per altres directors mediocres, i amb un psico-killer real.
El tema de la pel·lícula, per a mi, és l’obsessió que s’apodera dels perseguidors de l’assassí del Zodíac. La manca de proves clares que permetin agafar el sospitós principal, fa caure els personatges que investiguen els assassinats en una pendent autodestructiva que els porta a perdre el món de vista. A mi, Zodiac m’ha recordat molt El Jurament (The Pledge), dirigida per Sean Penn i interpretada magistralment per Jack Nicholson.