Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula: Thérèse, d’Alain Cavalier

Entre Dreyer i Bresson, entre la lluminositat de la pintura renaixentista i una posada en escena de singular teatralitat, Alain Cavalier va proposar amb «Thérèse» una transparent, immaculada evocació de la vida de Thérèse de Lisieux (Thérèse, Carlos Losilla, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

(..) no es tracta de jutjar Thérèse [de Lisieux], sinó de posar en escena –entre el·lipsis abruptes i una narrativa vertiginosa— els moments clau en la història d’una mort no se sap si volguda o inconscient. Els anys l’han fet esdevenir una obra mestra (Una monja, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

Construeix «Thérèse» com un notable exercici de composició pictòrica. La pel.lícula està formada per 450 plànols que funcionen com petits retrats en interiors sobre la vida monàstica. La influència de Georges la Tour —pintor a qui després Cavalier va dedicar un documental— és fonamental per a comprendre el treball de depuració i l’ús dels clarobscurs. El cineasta descarta qualsevol forma de naturalisme, no roda la pel lícula en un convent sinó en un estudi, convertint el fons en un gran ciclorama. Aquest factor permet que les figures —els cossos femenins— i els objectes prenguin una gran força pictòrica. Cavalier planifica la pel·lícula com un conjunt de retrats entrellaçats per brusques el·lipsis que pretenen buscar l’essencialitat. Cap element no és redundant, la posada en escena és depurada però altament precisa, mentre que el treball de les actrius no professionals adquireix una veritat insòlita  (La bellesa del retrat —original en espanyol, que he traduït; sense enllaç—, Àngel Quintana, Cahiers du cinéma España, núm. 41, gener 2011)

Malgrat haver estat beatificada, Cavalier no observa en cap moment Thérèse com una santa, sinó com a adolescent que es debat entre el cos i l’esperit. Thérèse s’adapta a un sistema de vida puntuat pel rés, els oficis i els càntics a Déu. Aquesta comunitat ha renunciat a la Història, però les qüestions de l’esperit no sempre hi suplanten allò que és humà. El que interessa Cavalier no és l’experiència mística, sinó poder observar com les monges de clausura s’aferren a la vida. Un moment clau és l’escena de la celebració del Nadal. Les monges juguen amb una figura del nen Jesús com si fos el seu fill, com si fos el símbol d’aquesta maternitat que han negat (El sacrificio como misterio —original en espanyol, que he traduït; sense enllaç—, Àngel Quintana, La Vanguardia · Culturas, 02.02.2011)

FOTO © Karma Thérèse, d’Alain Cavalier

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!