Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Mel (Bal | Honey | Miel), de Semih Kaplano?lu

(..) film d’una bellesa extrema en què destaca el petit Yusuf, que amb els seus grans ulls ens recorda molt una nena que també vivia entre abelles, encara que més metafòriques, l’Ana Torrent d’ «El espíritu de la colmena» (1973) de Víctor Erice (Miel, Núria Vidal, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

És evident que darrere de tot això hi ha Víctor Erice –o el seu estil, escampat arreu— i també Angelopoulos, i molts altres. Però també ho és que aquestes referències no enriqueixen el discurs, sinó que el limiten a una imitació de poca volada (De pares i fills, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

(..) la realització de Semih Kaplano?lu és impecable, sòbria, perfectament avinguda al tema, mal que en alguns moments pregui postures inutilment esteticistes (..) Límpida i misteriosa, aquesta mel és d’una dolçor desconcertant a més d’una indicible negror (Miel —en francès, sense enllaç— (Vincent Thabourey, Positif núm. 595, setembre 2010)

«Mel», simple com és, resulta l’episodi més emotiu de la trilogia [de Yusuf, formada amb «Ou» i «Llet»] (..) La desaparició de les abelles assenyala tant la fi d’una activitat ancestral i respectuosa amb la natura (..) com la separació irremediable i dolorosa del pare i el fill (..) [Semih Kaplano?lu] té la reputació de ser un “cineasta de festival”, amb una afectació autorista —plans allargassats i taciturns, simbolisme enigmàtic, esteticisme complaent— agafada en nom de l’anunciada recerca d’un “realisme espiritual” i que irrita tant com fascina (L’infantesa d’un poeta —en francès, sense enllaç— (Thierry Méranger, Cahiers du Cinéma núm. 659, setembre 2010)

“Vaig viatjar molt per Turquia -explica el director-, fins que vaig arribar a la conclusió que el millor lloc per rodar era aquestes muntanyes al costat del mar Negre, on hi ha una natura gairebé verge”. És en aquests bells i frondosos paratges boscosos que es fa més evident “la fragilitat dels éssers humans” i on és més fàcil capturar “l’ànima humana”. Unes paraules que podria haver pronunciat Werner Herzog, president del jurat d’aquest any i especialista a explorar l’ànima humana en entorns naturals salvatges (Misticisme turc a la Berlinale , Bernat Salvà, Avui). Nota Bernat Salvà escrivia això el 16 de febrer de 2010 i, al cap d’uns dies, efectivament, el jurat de Herzog va acabar atorgant l’Ós d’Or a «Mel».

***

FOTO © Golem Mel, de Semih Kaplano?lu

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!