Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Lola, de Brillante Mendoza

***

Mendoza s’ha mogut entre el cinema de gènere, la crítica social i el retrat d’una Manila sorollosa i en constant ebullició. «Lola (Abuela)» segueix aquesta línia, però hi afegeix un to truculent que l’apropa a «Crash» de Paul Haggis (Lola —Abuela—, Violeta Kovacsics, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona) 

(..) es queda una mica a la superfície d’allò que vol explicar, i fins i tot introdueix en els personatges de les àvies alguna cosa de sentimental, de tou, que xoca amb la cruesa que destil·len les imatges de la ciutat (Filmar un país, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

Si l’interès se centrés només en l’exploració psicològica d’aquests dos personatges, la pel·lícula ja seria magistral, de com n’és d’intensa la mirada. Però és que, a més, «Lola (Abuela)» proposa un retrat de l’entorn pel que es mouen, i és un prodigi d’observació i sensibilitat (El primero de Filipinas —en espanyol, que he traduït—, Jordi Batlle i Caminal, La Vanguardia) 

(..) Gairebé no hi ha història, doncs, tan sols un pretext, un petit argument la tenuïtat del qual és precisament el tema del film. És perquè no hi ha pas res a explicar que aquest cinema ens emociona: perquè s’aferra a una manera de viure, a una energia, a uns personatges (La grande ville à tout petits pas —sense enllaç—, Vincent Amiel, Positif, núm. 591, maig de 2010)

Mendoza hi retrata una perifèria de Manila a vessar d’aigua (..) i un precari i caòtic paisatge urbà de cases construïdes sobre l’aigua en què la figura de l’àvia funciona més com a factor de cohesió i resistència que com a càrrega per a unes famílies amb vides fràgils i clandestines (El via crucis de dues àvies filipines —anàlisi, amb enllaç de pagament—, Xavi Serra, Ara · L’estrena de la setmana, dv 04.03.2011) 

Menys críptic que altres treballs, allunyat de la proposta gore que va portar fa només tres mesos a Cannes («Kinatay»), Mendoza construeix un retrat ple d’humanitat de dues dones que han de trobar la força per afrontar la tragèdia en un entorn de pobresa (Punt final amb debat —peça periodística “Tragèdia femenina”—, Bernat Salvà, Avui · Crònica de Venècia 2009)  

Film compromès amb la realitat, formalment arriscat i lliure del prestigiós cineasta filipí (Lola, Bernat Salvà, Avui+ElPunt · Sortim)

Com a publicista venc idees. A les meves pel·lícules explico històries. I vull que siguin tan autèntiques com sigui possible, ben properes a la vida real, a mi i al que m’envolta. I, sobretot, que passin ara i aquí (..) Les històries en si ja en sòn prou de melodramàtiques, no cal posar més llenya al foc. Vull mostrar la situació de la manera més horada possible. Les àvies de «Lola» ja són commovedores per si mateixes. Però no és una pel·lícula sobre elles, sinó sobre els esdeveniments que viuen en un moment concret. L’emoció brolla de la situació (Entrevista a Brillante Mendoza —en espanyol, que he traduït, sense enllaç—, Jean-Sébastien Chavin, Cahiers du Cinéma España · Cuadernillo Especial “40 años de cine filipino: 1970-2010”, núm. 35, juny 2010; reproduïda al material publicitari del film) 

Les meves opcions narratives i estètiques depenen sempre de la història i de com l’enfoco (..) Sé perfectament que el caire emocional i humà de «Lola» seduirà més els espectadors que el caràcter agressiu de «Serbis» o «Kinatay». I admeto que és una mena de provocació deliberada (Brillante Mendoza: “No vaig a buscar les històries, me les trobo a la porta de casa” —en francès, sense enllaç—, Max Tessier, Positif, núm. 591, maig 2010)

***

FOTO © Golem Lola, de Brillante Mendoza

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!