Director Paul Thomas Anderson. Guió Paul Thomas Anderson, basat en la novel·la "Oil" d’Upton Sinclair. Música Jonny Greenwood. Fotografia Robert Elswit. Repartiment Daniel Day-Lewis (Daniel Plainview), Paul Dano (Paul Sunday / Eli Sunday), Dillon Freasier (H.W. Plainview, nen), Sydney McCallister (Mary Sunday, nena), Ciarán Hinds (Fletcher Hamilton)
Tragèdia grega a la Califòrnia dels primers anys del segle XX; història de pare i fill; crònica de la formació d’un país sense principis; Hi haurà sang és això i més (Núria Vidal, Time Out Barcelona)
Els primers vint minuts de Hi haurà sang no són d’aquest món (..); en la segona meitat, va de l’esquinçament a l’èpica, de la lírica a la virulència, de la contenció a la desmesura en tot el que té a veure amb el missioner fanàtic (Quim Casas, Èxit)
Un relat de proporcions gegantines en què economia, política i religió es barregen en un retaule de contundent força estètica dominat pel cromatisme dels grans pintors de l’Oest, però també del foc, de l’aigua, de la terra. Tradició i modernitat, en fi, unides en una pel·lícula magistral (Carlos Losilla, Avui)
Paul Thomas Anderson utilitza l’èpica americana, a partir del sentit més primitiu amb què l’afrontava un King Vidor, per tal de construir un relat tortuós en el qual la conquesta del somni americà es transforma en un relat sobre el pecat d’ambició i en el que la lluita del personatge contra els dimonis del capitalisme, acaba transformant-se en una lluita frontal contra dos enemics que frenen l’individualisme americà: el poder dels Déu i el poder dels homes. King Vidor acaba deixant pas a la follia d’ Avarícia d’Eric Von Stroheim (Àngel Quintana, El Punt)
L’enllaç amb aquestes crítiques i un breu resum de les que no tenen enllaç; així com la referència d’altres articles d’interés que s’han publicat ran de l’estrena del film, a Vull llegir la resta de l’article.
Els primers vint minuts de Hi haurà sang no són d’aquest món (..); aquesta manera d’explicar moltes coses només amb imatges, sons i silencis. Després (..) un "tempo" lent que fins i tot es podria emparentar amb el de Terrence Malik (..), part en què ressonen els ecos de tot un clàssic, el Howard Hawks de Riu Vermell… En la segona meitat, va de l’esquinçament a l’èpica, de la lírica a la virulència, de la contenció a la desmesura en tot el que té a veure amb el missionar fanàtic (Paul Dano).
Daniel Day-Lewis: una d’aquelles composicions que van de la suggestió a l’excés (.. d’altra banda, aquesta és l’evolució del mateix personatge al llarg de la pel·lícula).
ALTRES ARTICLES D’INTERÈS publicats ran de l’estrena de la pel·lícula
Nando Salvà: "Si proves d’arribar lluny, no pots anar amb frivolitats" entrevista a Daniel Day-Lewis (El Periódico, 15.02.2008)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!