Club 7 Cinema

Expiació acaba essent un conte moral eficient que podria ser molt més que el que ens ofereix, si hagués evitat caure en la temptació de la grandiloqüència, si no s’ hi hagués imposat (..) la majestuositat de les grans superproduccions, de les obres que aspiren a convertir-se en exemple d’una determinada política de prestigi capaç d’enlluernar en la cerimònia dels Òscar i de conquerir a les sales tots aquells espectadors que les visiten una o dues vegades cada any (Àngel Quintana, El Punt)

Un artefacte cuidadosament fabricat per tal d’ampliar el radi d’acció del gènere fent que el cinema literari esdevingui simplement un espectacle melodramàtic que satisfaci tothom: aquells que cerquen un producte de prestigi i els que només pretenen plorar una miqueta arrepapats a la seva butaca (Carlos Losilla, Avui)

Una pel·lícula tan elegant com irregular, tan colpidora com voluble (Sergi Sánchez, Time Out)

Els comentaris, resums i enllaços o referències d’aquestes crítiques, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Després de repassar-ne els bagatge temàtic, opina que l’Expiació de Wright assumeix les maneres del gran melodrama cinematogràfic i aconsegueix transmetre una emoció clàssica i perdurable sense deixar de banda la reinvenció de les formes. Troba el cineasta segur amb el guió que li ha escrit el dramaturg Christopher Hampton i que, recolzant-se en aquesta seguretat, visualitza a la seva manera el relat : situacions plantejades des de diferents punts de vista, accions anticipades, (..) el tecleig de la màquina d’escriure en la partitura musical per a subratllar la importància de l’escriptura en la història i aquell immens pla seqüència de la platja de Dunkerque (..). I, per a arrodonir-ho, encara té paraules d’elogi per a Keira Knightley: amb Wright —diu— pot agafar el vol com a actriu tràgica de debò.

El got mig ple o mig buit. Allà on Quim Casas —got mig ple— diu que l’Expiació de Wright assumeix les maneres del gran melodrama cinematogràfic i aconsegueix transmetre una emoció clàssica i perdurable sense deixar de banda la reinvenció de les formes, jo —got mig buit— penso que, d’acord, aquestes maneres del gran melodrama hi són, però que precisament el problema és que no és sinó això, fins i tot en detriment del contingut temàtic i sense que em transmeti l’ emoció de què ell parla. On escriu —got mig ple— que Joe Wright no deixa de banda la reinvenció de les formes, visualitzant a la seva manera el relat;  jo —got mig buit— considero que la magnificiència formal, en aquesta pel·lícula, no és sinó un embolcall tan postmodern i rutilant com es vulgui, però que ni tan sols aconsegueix mixtificar el caràcter pregonament antiquat del film. Justament, es fa visible la impressió contraposada que tenim d’Expiació en el que Quim Casas anomena immens pla seqüència de la platja de Dunkerque, darrera l’espectacularitat del qual jo no hi trobo cap mena d’entitat dramàtica, per com n’és de simplement narratiu.

Àngel Quintana titula la crítica "El pecat i la roda" perquè, per ell, hi ha dues pel·lícules molt diferents, a Expiació: una que gira sobre el pecat —sens dubte la més interessant, diu— i l’altra, que té com a element secundari del decorat una gran roda —la sínia de fira de la platja de Dunkerque— i com a element principal la guerra.

A la part que ens explica la història d’un pecat i parla de la manera com el pes de la culpa pot arribar a afectar tota una existència, considera que Joe Wright filma les situacions amb un cert rigor, accentuant el joc de punts de vista de la novel·la d’Ian Mc Ewan i mostra com la gelosia de la jove adolescent pot arribar a corrompre la felicitat dels altres. En canvi, quans se’ns situa a les platges de Normandia, on (..) una gran roda no para de girar, (..) enmig d’una atmosfera marcadament apocalíptica, (..) creant una estranya paradoxa entre el sofriment de la guerra i els paranys de la diversió, aquesta roda s’acaba transformant en metàfora del gran problema que Expiación comença a tenir: (..)  la grandiloqüència èpica de les escenes de guerra i el rerefons melodramàtic que aquests fets poden tenir per al desenvolupament del relat fan que el film es refugiï en el seu disseny de producció. Ras i curt, la posada en escena passa a jugar amb una sèrie d’efectismes inútils, a diefrència d’un determinat rigor que mantenia a la primera part.

Reconeix, Àngel Quintana, que les escenes finals conviden a rellegir de nou tota la pel·lícula, quan Joe Wright vol arreglar la situació invocant el poder de la ficció literària com a teràpia i com a camí cap a l’expiació dels pecats; però remarca que es fa difícil pensar que la pel·lícula pugui ja arrencar el vol i, a més, és que s’hi posa en evidència que el punt de partida d’ "Expiació", la novel·la d’Ian Mc Ewan, té poc a veure amb el melodrama convencional.

Hi estic prou d’acord, esclar.

Des de la seva consciència de crític exigent, Carlos Losilla ens pregunta, ran d’ Expiació: de què serveix, a aquestes altures, denunciar-ne el  gegantisme més aviat improductiu, les incongruències del guió i de la posada en escena o la plana literalitat amb què adapta la novel·la d’Ian McEwan? No és millor esbrinar què representa una pel·lícula com aquesta en aquest moment, quan el cine d’adaptacions literàries a l’anglesa sembla haver entrat en crisi? I així és que defineix Expiació com un artefacte cuidadosament fabricat per tal d’ampliar el radi d’acció del gènere fent que el cinema literari esdevingui simplement un espectacle melodramàtic que satisfaci tothom.

Més que reviscolar-hi l’esllanguida energia dramàtica, al que Sergi Sánchez anomena traca final, penso que s’hi fa evident el delit de donar-hi un gruix temàtic que s’ha estat decantant intencionadament durant molta part del metratge.