Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: El direktor / Direktoren for det hele / El jefe de todo esto / Le Direktor / Il grande capo
Lars von Trier és un creador fascinant (..) a qui, per ser justos, fins i tot els seus detractors haurien de reconèixer la condició de creador total, pensador, agitador cultural, "mosca collonera" i innegable experimentador del llenguatge cinematogràfic, afirma Toni Vall a Benzina (núm. 12, de febrer de 2007). En canvi, per a Carlos Losilla (Avui, 16 de març de 2007), és un farsant (..) un dels pocs artistes contemporanis que han estat capaços de copsar el veritable estatus del creador modern: la seve condició de manipulador. Quim Casas (Èxit, número 24, suplement d’ El Periódico) el té per un individu llest, pragmàtic, provocador, narcicista i irònic. Imma Merino (El Punt, crònica del Festival de Sant Sebastià) afirma que, a part dels recursos de venedor que sempre fa servir, el talent de Lars von Trier sovint es fa incontestable. I Bernat Castellà (al seu bloc Berniemovies) el titlla no tan sols d’ "enfant terrible", sinó de gran bromista.
No us estranyi que aquest resum de crítiques de la pel·lícula El direktor l’hagi començat amb un repàs a l’opinió que els respectius autors tenen del director, Lars von Trier; perquè, com podreu comprovar això pesa, a tall d’apriorisme inevitable, en la valoració de l’obra. I, a cop d’ull, què en diuen de la pel·lícula? Imma Merino la descriu com una comèdia plena d’intel·ligència a partir d’una ocurrència: un actor és contractat perquè representi el paper del "cap de tot això", al qual el vertader amo apel·la per donar-li la culpa de les decisions contràries als treballadors(..) una comèdia brillant i singular sobre l’absurd del món laboral que condemna a assumir un paper dins d’una representació diària. Per a Toni Vall és un film estrambòtic (..) la conya més demolidora que mai ens hagi servit von Trier (..) un radicalíssim exercici d’estil, una lúcida i molt despietada visió de les relacions laborals en el món d’avui. Nando Salvà (Èxit, número 24, suplement d’ El Periódico) assegura que és tremendament divertida i un treball amb molt més suc del que Lars von Trier està disposat a admetre (..) una obra hilarant i exuberant, imbècil i llestíssima (..) una experiència única. Per Bernat Castellà, tot és una enorme broma. I Carlos Losilla, que no ha estat per les bromes del cineasta danès, opina que rodar una comèdia d’oficinistes a aquestes alçades no és cap novetat (..) i que voler trascendir-la mitjançant comentaris metacinematogràfics de poca volada tampoc li proporciona gaire més gruix. Considera que l’única cosa que queda és l’estratègia típica de Trier, aquest intent d’amagar-se darrere de les seves creacions, de convertir el seu personatge en la veritable obra d’art . I conclou que potser arribarem a la perillosa conclusió que qui ens interessa de veritat és l’ambigu Trier i no les seves pel·lícules.
Per seguir, cal que aneu a Vull llegir la resta de l’article
Lars von Trier ens l’hem d’agafar seriosament o no? Toni Vall (Benzina núm. 12) diu que, amb El Direktor reconfirma, per si encara algú en tenia dubtes, que és un autèntic encantador de serps, un al·lucinant prestidigitador que, quan més disfruta, és quan pot prendre el pèl a l’espectador sense coartades intel·lectuals ni polítiques de cap tipus. Parlant de l’"automavisió", el nou recurs tècnic que el cineasta s’ha empescat, present al llarg de tot el metratge, Vall no hi troba cap altra utilitat que la de tocar allò que no sona i quedar tan tranquil (..) que probablement es tracta d’una pura invenció, un sopar de duro. I Imma Merino (El Punt, crònica del Festival de Sant Sebastià) ho comenta en termes que Von Trier, impulsor de l’anomenat Dogma (..) sempre s’ha d’inventar alguna cosa per vendre el producte… Nando Salvà (Èxit, número 24, suplement d’ El Periódico, setmana del 15 al 21 de març) opina que l’ús de l’"automavisió" resulta a la vegada brechtià i demiürg i que permet al cineasta seguir fidel a una de les seves màximes: una pel·lícula ha de ser tan irritant com una pedra a la sabata. I Bernat Castellà (Berniemovies), que ho troba un factor de risc i innovació, considera que amb aquest recurs el cineasta treu feina al director de fotografia i, tot explicant que el giny tria els enquadraments aletòriament, es pregunta, no sense ironia, si Von Trier no està clavant una punyalada al cinema d’autor. En canvi, Carlos Losilla (Avui, 16 de març de 2007), no s’ho agafa pas tan bé. Per ell, Von Trier ens està dient que ja no importa el discurs, sinó únicament l’embolcall (..) que per això també s’inventa un nou "dogma", l’"automavisió", no per aguditzar el realisme del relat, sinó per presentar-lo com a més innovador cara a la seva audiència.
El Direktor comparteix ADN temàtic i estilístic amb bona part de l’obra prèvia de Von Trier, assegura Nando Salvà; mentre que, per Toni Vall, té múltples punts de contacte amb Cinc condicions, per bé que la troba una pel·lícula absolutament insòlita (..) en la qual els jocs metalingüístics, l’humor àcid més desbocat i les interpretacions directes a l’espectador formen un panorama expressiu amb què l’espectador ha de combregar només de començar perquè si es queda fora pot arribar a desesperar-se. Ara bé, Vall remarca que El Direktor pren sentit més enllà dels focs artificials orquestrats pel director a l’hora de servir-nos el tiberi. Per la seva banda, Carlos Losilla considera que més enllà del simulacre del Dogma, fins i tot d’aquelles paròdies brechtianes titulades Dogville o Manderlay, aquí Trier connecta més amb Les cinc condicions i ofereix una nova reflexió sobre el fet de la creació, sobre el que significa elaborar ficcions a partir d’un mateix. Com sempre (diu) sembla que Trier vulgui parlar de moltes coses: la vida com a teatre, el capitalisme com a joc pervers… però al cap i a la fi (..) el que pretén és situar-se per sobre de tot, imposar la seva veu d’autor com a guia d’una mascarada de la qual també forma part. Imma Merino assenyala que el fracàs comercial de Manderlay, la segona part de la trilogia sobre els EUA que va començar amb Dogville i hauria d’acabar amb Washington, ha fet que Lars Von Trier s’hagi plantejat la realització d’ El Direktor com una pel·lícula molt menys costosa econòmicament i que, com si volgués treure pesantor al seu cinema, presenta com una comèdia.
Permeteu que reprodueixi, ara, una reflexió que, gairebé a tall de comentari al marge, planteja Carlos Losilla. Tot parlant de la mena de projecte que endega el cineasta, assenyala que construir-lo en el buit també porta problemes: l’artista com a farsant pot deixar de ser artista i posar en evidència el mercat cultural del nostre temps? Abismal! La deixa anar, com si res, i apa, païm-la, si en som capaços!
La crònica d’Imma Merino, ran de la projecció del film al Festival de Sant Sebastià, podeu llegir-la clicant aquí: El Direktor · Merino · El Punt
La crítica de Carlos Losilla, podem llegir-la, clicant aquí: El Direktor · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > març > dia 16 > Cultura i espectacles > "El gran il·lusionista")
A l’article de Bernat Castellà al seu bloc, podem anar-hi clicant aquí: El Direktor · Castellà · Berniemovies
La crítica de Toni Vall, la trobarem a la pàgina 25 del número 12 de Benzina (febrer de 2007).
L’article de Quim Casas, amb quatre claus per aproximar-se a l’univers de l’excèntric director danès, podem llegir-lo a la pàgina 22 del número 24 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 15 al 21 de març.
La crítica de Nando Salvà, a la pàgina 23 del mateix número d’Èxit
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una obra mestra, com va ser "Dogville".
Tot i que el mateix Lars Von Trier ens diu al començament de la pel.lícula que només és una comèdia intrascendent, després es veu que no, que d’intrascendent, res. Una inte.ligent sàtira sobre el poder, les relacions entre empleats i amos, i fins i tot sobre el teatre, d’on surt l’actor que fingeix ésser "L’AMO DE TOT AIXÒ", que aquesta seria la traducció correcta del títol en castellà.
Trencant contínuament les regles de la comèdia cinematogràfica, almenys la comèdia que conèixem, en Von Trier finalment fa amb nosaltres tot allò que vol.