Club 7 Cinema

Un Miyazaki fascinant, bell, poètic, misteriós, magistral… va dir-ne la crítica acreditada al Festival de Sant Sebastià 2023 quan “El chico y la garza” / “Le garçon et le héron” / “Il ragazzo e l’airone” / “The Boy and the Heron” / “Kimitachi Wa Do Ikiruka”, de Hayao Miyazaki, va inaugurar el certamen el setembre. Ara ja ha arribat a les nostres pantalles i el podem admirar tots.

Sinopsi: A través de trobades amb els amics i l’oncle, segueix el desenvolupament psicològic d’un adolescent que entra en un món màgic amb un agró gris parlant després de trobar una torre abandonada a la nova ciutat.

Festivals i premis: Festival de Toronto 2023 | Festival de Sant Sebastià 2023.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Hayao Miyazaki demostra de nou la capacitat del seu dibuix realista per encarnar mons imaginaris. El mestre de l’anime, que ha rebut l’honorífic premi Donostia sense recollir-lo a Sant Sebastià, adapta una novel·la de Yoshiro Genzaburo, publicada l’any 1937, en què un nen orfe conviu amb un seu oncle i, mentre fa l’aprenentatge de la vida, es relaciona amb un agró. No és per res que el pacifista Mayazaki, sensible a l’efecte de les guerres i la violència, traslladi l’inici de la narració a l’any 1943, mentre l’aviació aliada bombardeja el Japó: el nen protagonista (Mahito) perd la seva mare a causa d’un incendi en un hospital de Tòquio. Amb el país perdent la guerra, Mahito es trasllada amb el pare a una zona rural: allà hi viu la tia de Mahito, amb la qual, sent germana de la difunta, s’ha casat el pare del nen. En aquell lloc, enmig de la naturalesa, Mahito rep la visita de l’agró, que el vol iniciar en un món on pot retrobar la mare morta. D’aquí, Miyazaki obre les portes a un món imaginari a través de l’entrada en una torre carregada de misteri. Després de la desaparició de la tia, embarassada, Mahito s’hi endinsa per buscar-la: coves, passadissos laberíntics, boscos i mars amb ocells xerraires i antropomòrfics. La fantasia visual de Miyazaki es desplega de manera fascinant. En el seu retorn, el director d’”El viatge de Chihiro” sembla més espiritual que mai. Mahito viu una experiència d’aprenentatge amb la qual afrontarà la pèrdua de la mare (que no deixarà d’estar present en ell) i n’acceptarà una altra. Haurà passat per un món oníric on el temps és reversible, però no hi deixa d’haver malícia. I és així que Miyazaki expressa el desig d’un món on, certament, no n’hi hagi, de malícia. Àngel Quintana, a Facebook: Miyazaki obra les portes al misteri a “El chico y la garza”. Un nen que ha perdut la seva mare a la guerra es troba amb una garsa que el porta a un altre món, al lloc dels morts, però també al de la reencarnació i al no lloc que hi ha abans d’existir. En aquest altre món hi ha molts espais possibles que porten a pensar hipotètics camins cap el retrobament de l’esperit. El fantàstic sorgeix com un camí per explorar allò desconegut, buscar una via cap una bondat impossible. Un testament bell i misteriós. Xavi Serra, a X: En xoc després d’EL CHICO Y LA GARZA. No vibraba tant amb un Miyazaki des de CHIHIRO. La seva pel·lícula més radical i exigent, però també una de les més personals i poètiques. Vida, mort, llegat i el cor penjant d’un fil fins al final. Obra mestra, clar. I, al diari ‘Ara’ escriu: (..) el nou treball de mestre de l’animació (82 anys) hibrida el realisme poètic amb la fantasia desbordant d’”El viatge de Chihiro” per situar-se al costat de les obres mestres de Ghibli. Miyazaki, que aquest divendres rep telemàticament un Premi Donostia durant la gala inaugural–, entona un cant del cigne bell i dolorós sobre l’acceptació de la mort, el paper de la fantasia i sobre un creador agonitzant que cedeix al seu univers a una la generació. Obra testamentària i plena de ressonàncies per als que coneguin la torturada relació de Miyazaki amb el seu llegat, només hi grinyola l’ús d’efectes digitals en algunes seqüències, que pertorben l’harmonia de l’animació tradicional.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

La flama que revifa el foc, article de Jordi Camps i Linnell al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) Miyazaki reprèn el poder evocador de la fantasia (..) per tornar a reflectir com de persistents són encara les ferides i els traumes causats per les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, i amb un missatge que és present a les seves obres fonamentals: la facilitat amb què els humans podem destruir el nostre estimat món. La guerra, aquesta terrible realitat que contínuament amenaça la nostra existència i que, per si ens n’havíem oblidat, ens demostra com som de fràgils. Llum, foc i destrucció. Així arrenca de ple, només pujar el teló, la pel·lícula, amb la imatge de com la catàstrofe assola un Tòquio en flames, tan devastadora que sembla anunciar una fi del món (l’hecatombe nuclear?). Un incendi esfereïdor i gent cremada al cor de l’infern, entre les víctimes del qual hi ha la mare del protagonista, un nen que després de la tragèdia se n’anirà a viure a una zona rural amb el seu pare. Allà, amb la nova mare (que és la seva tieta) emprendrà un viatge a l”ultramon’, acompanyat d’un agró que el guiarà pels regnes dels espectres com el Caront de la mitologia grega. Miyazaki narra amb un traç inconfusible i servint-se de la imaginació desbordant que desplega a partir de l’enèsima versió personal d”Alícia al País de les Meravelles’ un nou viatge de redempció que no deixa de ser un compendi de bona part de la seva filmografia (d’aquí també una certa sensació de ‘déjà-vu’ en alguns moments) (..).

Hayao Miyazaki no vol que llegeixis aquesta crítica, crítica de Gerard Casau al diari ‘Ara’: Mentre escric aquesta crítica sento que traeixo Hayao Miyazaki perquè el creador de Studio Ghibli vol que el públic s’acosti a veure “El chico y la garza” sense pistes: la il·lustració d’una garsa sota el plomatge de la qual sembla amagar-se un personatge és l’única imatge amb què comptaven els espectadors quan el film es va estrenar al Japó al juliol. Una decisió arriscada (..). Com sol passar amb les obres tardanes dels grans artistes, “El chico y la garza” és essencial i alhora aberrant, una fantasia nua on el creador de “Porco Rosso” acompanya un noi, Mahito, en el seu viatge per una dimensió paral·lela a la recerca de la mare, morta en un incendi. El periple del personatge per oceans i palaus majestuosos i les seves trobades amb periquitos gegants i altres criatures pot fer pensar en el revers masculí d’”El viatge de Chihiro”, però el film resulta més crepuscular que iniciàtic, gravitant en el seu darrer tram cap a un demiürg que sap que el món que ha creat s’encamina a l’extinció.  És difícil no veure en aquesta figura un reflex del Pròsper de ‘La Tempesta’ de Shakespeare (un altre text d’imaginació radical i amb ecos de final de partida) i, sobretot, del mateix Miyazaki, que sembla haver acceptat que no té hereus que donin continuïtat al seu llegat i ens convida a endur-nos els passatges de la seva imaginació que més ens hagin commogut (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!