Club 7 Cinema

Foto Naomi Watts, a Eastern Promises, de David Cronenberg.

Per Quim Casas (Èxit, núm. 47, suplement d’ El Periódico, setmana del 4 al 10 d’octubre de 2007), Promeses de l’Est és encara millor que Una història de violència. I no dubta a qualificar-la d’obra mestra. Em temo que, valorant-la molt i molt positivament, no en comparteixo pas una consideració tan contundent. Potser per la meva gasiveria a l’hora d’etiquetar les pel·lícules com a "obra mestra", potser perquè, admirant-lo, no tinc Cronenberg al pedestal tant com li té Casas. En canvi estic plenament d’acord amb el crític barceloní, quan afirma que el cineasta sotmet l’actor Viggo Mortensen a un gran procés de depuració actoral, convertint-se en una màscara per a un relat sobre ocultacions i dobles identitats. Certament, Mortensen resulta especialment inexpressiu, totalment eixut, durant bona part del metratge: amb el seu pentinat engomat, les seves fredes ulleres de sol, el seu rostre de pergamí i la seva gestualitat taciturna, acaba efectivament convertit en tot una màscara. Quim Casas troba la violència de Promeses de l’Est tan seca com la d’ Una història de violència, però moltíssim més directa i brutal. I destaca dues seqüències del film: la inicial, a la barberia, i la de l’esplèndida, coreogràfica i prolífica baralla als banys turcs. Remarca que s’hi mostri com n’és de difícil matar un home, la síntesi de cruesa i realisme, que considera l’antítesi de com mostra la violència el cinema ritualitzat de Hollywood. Arribat aquí, Casas recorda que Cronenberg segueix fora del sistema de Hollywood, (..) amb una llibertat que potser no tenia fa anys. Ens fa notar que, encara que no ho sembli, Promeses de l’Est és una obra d’encàrrec, un guió que a Cronenberg li arriba i que ell filma, estilitza, dinamita i porta al seu terreny … per fer-ne una obra essencial (..), amb uns tocs de melodrama contingut (..) i un estil visual esglaiador.

La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 17 d’ Èxit, núm. 47, suplement d’ El Periódico, setmana del 4 al 10 d’octubre de 2007 [article sense enllaç].

Què n’han dit Judith Vives, Carlos Losilla, Imma Merino, Àngel Quintana…? Resum i enllaços, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Imma Merino, ha titulat "Nova història de violència de Cronenberg" la crònica sobre la jornada inaugural del Festival de Sant Sebastià  (El Punt, 21.09.2007) i ha destacat que David Cronenberg reprèn les formes del ‘thriller’ per tornar a explorar les ambigüitats morals de l’ésser humà i reflexionar sobre la violència. Assenyala que poc després que un rus sigui degollat en una barberia, una adolescent mor en un hospital de Londres però, en un estat d’inconsciència, pareix una criatura que sobreviu; és a dir, que la pel·lícula comença així, entre la vida i la mort. Tot i que d’aquí arrenquen els dos fils argumentals del relat fílmic, Merino considera que al cineasta canadenc el desenvolupament argumental li interessa de manera relativa(..): allò que li importa -diu- és explorar en les obscuritats i replecs de l’ésser humà sense acabar de fer-lo mai transparent. Així, del Nikolai interpretat per Mortensen, l’espectador anirà descobrint una identitat amagada, però finalment mantindrà una certa opacitat. Ara bé -fa notar la crítica- aquesta opacitat i també la brutalitat de l’entorn que mostra Cronenberg tenen tanmateix  un contrapunt en el personatge de la llevadora que interpreta Naomi Watts, una dona innocent i moguda per la compassió que col·lideix amb els gàngsters. Tot seguit, Imma Merino passa a parlar de l’interés que, al llarg de la seva filmografia, el cineasta ha mostrat pel cos humà i les seves transformacions i com en aquesta ocasió fa atenció a les pells tatuades dels gàngsters: els tatuatges permeten llegir la vida dels personatges escrita damunt del seu cos (..) i a més, hi vol mostrar de manera explícita els efectes de la violència. Ho reforça amb un comentari fet pel mateix Cronenberg a Sant Sebastià: «Per què mostro la violència? Crec que el públic ha d’entendre què és la violència. És la destrucció d’un cos humà». Finalment, Merino esmenta el que ressona en els gàngsters d’aquest film ambientat a Londres, allò que ha emergit de la desintegració de l’URSS: «Un capitalisme molt brutal, cruel, primitiu», en paraules del mateix Cronenberg.

La lectura íntegra d’aquest article d’Imma Merino, clicant aquí: Nova història de violència de Cronenberg.

Àngel Quintana (El Punt, 10.10.2007) parteix del naixement d’un nadó en els primers moments de Promeses de l’Est, per constatar que aquesta criatura és símbol de la innocència, de la única puresa possible. I assegura que, com Quentin Tarantino al final de Kill Bill 2, David Cronenberg construeix Promeses de l’Est com una faula sobre la perversió de la innocència en un món on les expectatives de futur són obscures. Considera que Cronenberg no troba respostes a la pregunta "Fins a quins límits pot arribar la violència?", tot i que aquesta qüestió planteja un potent debat moral al cor d’una pel·lícula on no hi pot haver-hi final tancat possible, ja que l’única certesa és la necessitat de salvar els nens, els únics que garanteixen un futur millor. És així que Quintana troba en aquest film la continuació d’alguns dels debats presents a (l’anterior) Una història de violència; per bé, mentre en aquella el monstre (..) es trobava amb la paradoxa que allò fosc sempre ressorgeix, a Promeses de l’Est la violència té unes arrels ancestrals i el protagonista es troba amb un dilema moral (..), té el cor partit entre el bé i el mal, entre la foscor i la necessitat de supervivència, entre la seva condició humana i la seva representació social. Tanmateix, remarca Àngel Quintana, al final tot bascula, ja que la violència atàvica s’instal·la com un virus mortífer al cor d’una societat moderna que no sap què fer-ne i passa a ser essencial, buscar camins per protegir la innocència. Bàsicament aquí s’acaba el discurs que trena el crític a partir de la pel·lícula, havent titulat l’article amb un significatiu "Salvem els nens!". No obstant això, encara dedica un darrer paràgraf a parlar del film en termes de brillantíssim exercici de Cronenberg i a fer esment de les obsessions temàtiques del cineasta, com per exemple la representació del cos, que -diu- en aquest film du fins al límit. Tot comentant l’esplèndida seqüència de la baralla als banys públics, amb el protagonista nu, diu Quintana: La força d’allò físic s’hi transforma en una potent investigació estètica que no para de colpir-nos. I és que no tan sols és la millor escena de la pel·lícula, és que no te l’acabes, per com atresora una rara bellesa i ens situa davant d’una turbadora agressivitat contra l’home desemparat, que du en la pròpia pell la marca dels pecats propis i aliens, un home de fugisser perfil crístic, llençat a un infern d’esgarrifosa i esgotadora lluita per la supervivència… En podem treure molt de suc, efectivament, d’aquesta seqüència que, retornant a les paraules d’ Àngel Quintana: esdevé una potent investigació estètica que no para de colpir-nos. I tant!

La crítica sencera d’ Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: Salvem els nens!

Carlos Losilla (Avui, 07.10.2007) aprofita Promeses de l’Est i el cinema de Cronenberg en general per a reivindicar el fet que de vegades, les pel·lícules de gènere són les que ens parlen amb més cura del present. Així, Una història de violència i aquesta que ens ocupa formen un díptic memorable entorn del substrat sobre el qual s’està construint el segle XXI. Losilla admet que, d’entrada, l’argument de Promeses de l’Est sembla vulgar, fins i tot melodramàtic; ara bé, remarca que Cronenberg li aplica el seu estil claustrofòbic, obsessiu, així com els seus ambients malsans, i aconsegueix transformar aquest material en la història d’un cos que perd la identitat així que s’enforteix. Es confessa meravellat per la facilitat amb què Cronenberg fa visibles aquests temes sense forçar una planificació clara i entenedora que, com qui no ho vol, a poc a poc es va enrarint fins a esdevenir una altra cosa. Reconeix que no sabem ben bé de què es tracta, però ens fascina (..) i, a mesura que avança, hi anem trobant tot allò que més ens preocupa, transformat en un conte cruel per a adults. Admirable, la rica condensació conceptual que practica Carlos Losilla en el necessàriament limitat espai de què disposa!

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Informe mèdic.

Judith Vives, en la seva crítica publicada a Capgròs (i reproduïda al seu bloc Espaiisidor.blogspot, el 15.10.2007) comenta que el cineasta canadenc sembla sentir-se còmode amb la nova etapa iniciada amb l’excel·lent Una historia de violencia, en què deixa enrere el fantàstic truculent i malaltís i s’endinsa pel camí de la representació realista i austera. Considera que l?acostament a les interioritats de les màfies russes és potser l?aspecte més notable d?aquest film on el Cronenberg més genuí (..) aflora en comptades ocasions. Fa notar que el director aposta pel realisme per mostrar com la quotidianitat es veu interferida per un sobtat esclat de violència, contra la que només sembla possible respondre amb més violència. Tot i que fa la impressió que Judith Vives preferia "l’altre Cronenberg", es reconeix interessada pel plantejament inicial de Promeses de l’Est, ben reforçat per la tasca interpretativa d’actors com el veterà Armin Muller Stahl. Tanmateix, retreu que la història faci un gir no del tot comprensible a partir del moment que es desvetlla el misteri al voltant del personatge de Viggo Mortensen, la definició psicològica i moral del qual queda desdibuixada. I reblant el clau, opina que aquesta indefinició acaba arrossegant també el film a una molesta ambigüitat amb voluntat autocomplaent. Per mi, aquest gir que esmenta Judith Vives sorprèn fins a cert punt, ja que ha estat remotament anunciat per una simple ràfega de diàleg. Ara bé, cal admetre l’ambigüitat final de què parla, l’esvaïda definició psicològica i moral del personatge de Viggo Mortensen. Segurament és això el que, en aparèixer els títols de crèdit finals, et fa dir: ja està? Però si ara, com aquell que diu, començava! Si més no, el que vindria després, completaria el perfil del personatge (per bé que, com ha assenyalat Imma Merino, no és la perfecció argumental el que interessa Cronenberg i, certament, deixant el personatge com el deixa, en la seva opacitat, amb les seves ombres, revela què de debó el mou a fer cinema). No sé veure-hi en canvi, que hi hagi voluntat autocomplaent; de la mateixa manera que, de molestar-me, tampoc m’han molestat les mitges tintes. Més aviat m’ha recordat, llunyanament (potser massa i tot), el final d’ El Padrí, de Francis F. Coppola.

Podem llegir la crítica sencera de Judith Vives, clicant aquí: Una altra història de violència. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!