Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Cigne negre, de Darren Aronofsky.

***

(..) hi conflueixen les rivalitats i l’arribisme tipus «Tot sobre Eva», una revisió del tema del doble a través d’un possible cas de personalitat múltiple i paranoica, una exploració psicoanalítica de la relació entre la protagonista i la seva mare repressiva i la metamorfosi i automutilació d’un cos a la manera de Cronenberg. Tot plegat configura una obra inquietant i truculenta, complexa i no sempre subtil, brillant i excessiva, visualment fascinant i una mica tramposa, com ara en la confusió deliberada entre la visió objectiva i l’al·lucinat punt de vista subjectiu de la protagonista (La perfecció mata (Jordi Maluquer, Avui+ElPunt)

Hi ha dansa, certament, en una pel·lícula que té de rerefons els assajos i muntatge d’una versió del Llac dels Cignes (..). Però la mirada del director no es fixa en la bellesa estètica del moviment sinó en la inquietud interior de la ballarina principal, Nina, un personatge extrem que porta al límit la recerca de la perfecció en el seu procés de creació (Bellesa, terror i prefecció, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor) 

Aronofsky no està per subtileses. Utilitza a Thomas Leroy, el coreògraf interpretat per Vincent Cassel, per verbalitzar la tesi del film: l’home ha d’assumir el seu costat fosc –l’instint, les pulsions més perverses- per alliberar-se dels seus límits i convertir-se en artista. (..) És una tesi que la literatura del doble –des d’Stevenson a Poe- ha tractat del dret i del revés, però la intensitat de la posada en escena d’Aronofsky la rejoveneix, la fa nova, recolzat en la immensa entrega de Portman, que pateix la transformació física i química del seu personatge com si la tendència a l’automutilació de Nina fos real, com si el descobriment d’un cos que es rebel·la contra sí mateix fos la clau vertadera per arribar a una veritat artística que difícilment la resta dels humans podrem conèixer (Cisne negro, Sergi Sánchez, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona) 

Per a un cineasta tan barroc (..) com n’és Aranfosky, l’equilibri i la perfecció que simbolitza Nina, producte perfecte de la institució, són autèntiques manilles: l’horrorosa imatge especular del que Hollywood espera d’ell i que no farà (Tutu ne tuera point , Philippe Azoury, Libération)

(..) no és pas un thriller en tutú, (..) no narra sinó una introspecció (..) Nina no pararà d’aïllar-se, oposant-se a la mare, al seu mentor, a les companyes, fins a trobar-se abandonada en la foscor de la sala d’assaig (..) Al final d’aquest procés, en una darrera seqüència enlluernadora d’excés i mal gust, Nina haurà destruït fins el fantasma de la realitat, fins la il·lusió del propi “jo”. Però haurà creat. I Darren Aronofsky? Radiant, amb la seva nina emmatxucada jaient als seus peus, enllesteix un film sumptuós (Créer, c’est détruire —sense enllaç, en francès, que he traduït—, Fabien Baumann, Positif, núm. 600, febrer 2011)

(..) La sorpresa és que no es basi en un que ja era grillat («Pi») o en un que ja està masegat («The Wrestler»), sinó en una noia obedient; que agafi el clàssic dels clàssics (El llac dels cignes), els temes més bogadejats (el doble,  el blanc o negre) i en rasqui la superfície fins a fer-hi brollar sang. Els dits dels peus que cruixeixen, l’ungla arrancada, els peus palmejats, totes aquestes degradacions provoquen xisclets a la sala. A l’Aranofsky li agrada triturar fins a no poder més. I és aquí on la pel·lícula ens agafa a repèl (..) No és pas per un plaer sàdic o pel plaer de manipular que Aronofsky filma aquesta baixada a l’infern. Té una dèria, que el domina, que el du a filmar: la recerca de la perfecció. Totes les seves pel·lícules descriuen el calvari de personatges que han aconseguit («The Wrestler») o volen aconseguir («Pi») la perfecció. «Requiem for a dream» pertany a la primera categoria, amb els seus adolescents bells com deus (..) transformats ens zombis drogats; el kitch de «The Fountain», a la segona (Requiem pour un rêve —sense enllaç, en francès, que he traduït— (Stéphane Delorme, Cahiers du Cinéma, núm. 664, febrer de 2011)

FOTO de Niko Tavernise Mila Kunis i Natalie Portman, a Cigne negre, de Darren Aronofsky

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!