Club 7 Cinema

No vaig a veure una pel·lícula doblada al castellà quan l’han doblada també al català. En el cas de “Barbie”, de Greta Gerwig, hauria de fer quilòmetres de cotxe fins a Mataró per veure-la en versió catalana. Fa anys, quan hi hagué el fracàs de la llei Tresserras del cinema, pel que fa a garantir l’estrena en català dels films estrangers, em vaig prometre que mai més no aniria lluny amb el cotxe per a veure una pel·lícula doblada en la nostra llengua. No he mantingut gaire la promesa i, de tant en tant, m’arribo fins a Arenys, sobretot però per a veure-hi cinema català. L’altre dia vaig fer una ‘grossa excepció’ amb “Indiana Jones i el dial del destí”, al Kinepolis de Mataró, però, de fet, m’hi va dur un amic interessat en la saga d’Indiana. El cas és que el cine que tinc més a mà, els OCine Blanes, sol obviar el cinema en català (original o doblat). I, en aquests casos de marginació territorial de la versió catalana, tampoc faig cap esforç per anar a veure res en VOSE a unes hores especials en dies concrets (tampoc tinc oferta en VOS regular). O sigui que tot apunta que “Barbie” me la perdré.

“Barbie” està dirigida per l’actriu, guionista i directora nord-americana Greta Gerwig, escrita per ella mateixa i el seu marit, Noah Baumbach (i director que l’ha tinguda d’actriu en alguns dels seus films) i interpretada per Margot Robbie (com a Barbie) i Ryan Reynolds (com a Ken).

La Barbie mena una vida ideal… a Barbieland. Allà, tot és perfecte, amb tot de festes guapes, plenes de música i color, de manera que cada dia n’és el millor dia. Tanmateix, la Barbie es qüestiona algunes coses que no encaixen en el món idílic en què viuen tant ella com la resta de les barbies. Quan la Barbie se n’adoni que pot tocar terra amb els seus talons, decidirà posar-se unes sabates sense talons i fer cap al món real.

Articles publicats ran de l’estrena:

Apunt d’Àngel Quintana a Facebook: Es molt curiós veure com una pel·lícula de tesi, molt i molt discursiva busca la formula comercial amb intel·ligència i agrada tant a incrèduls com a convençuts. Jo sóc més de la Barbie rara que de la Barbie estereotipada. Les coses que hem de veure….

Crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: El triomf de la revolta rosa contra el patriarcat. (..) En principi som davant d’una pel·lícula basada en una joguina d’èxit. Però, coneixedora del moment històric en què s’inscriu, la directora de “Donetes” (2019) firma una proposta que marca un punt d’inflexió en el cinema comercial. Hollywood encara no havia apostat així de fort per un ‘blockbuster’ per a tots els públics que s’associés de forma tan descomunal a un imaginari, no ja de dones, sinó de nenes, menystingut a més per gairebé tots els cànons estètics i intel·lectuals. Gerwig agafa el món de color de rosa i la feminitat arquetípica de Barbieland i els processa des de la maduresa autoconscient del feminisme pop de quarta onada per servir-nos una pel·lícula alhora celebradora i metareflexiva sobre el canvi de paradigma que hem viscut en aquest àmbit en els darrers anys. (..) El film arrossega alguns problemes: se suma a la tendència d’incorporar una suposada autocrítica al capitalisme com a forma de blanqueig de corporacions com Mattel i s’ajusta de forma previsible a totes les indicacions de l’agenda de la diversitat mentre banalitza la discriminació de les dones divergents. Però “Barbie” és sobretot una brillant comèdia musical curulla d’idees enginyoses, gags hilarants i detalls gloriosos (..). El fet que es tracti d’una comèdia ens permet assumir la paradoxa que, en un film feminista, el secundari masculí de la història, el Ken que encarna un prodigiós Ryan Gosling desempallegant-se per sempre de la imatge d’actor sonso, acapari algunes de les millors escenes, sobretot els últims números musicals i la seqüència insuperable en què descobreix en el món real les dinàmiques i els avantatges del patriarcat.

Xavi Serra, a Twitter: Quin tros de comèdia ha fet Greta Gerwig. Intel·ligentíssima, divertida i emocionant. Amb idees tan boges que no saps com és possible que funcionin i una frase final que ja és història del cinema. I sí, Ryan Gosling roba la pel·lícula. I, al diari ‘Ara’, publica: Qui és Greta Gerwig, la directora ‘indie’ que ha rebentat la taquilla amb ‘Barbie’?: (..) L’avalen els prop de 140 milions d’euros recaptats per “Barbie”, la xifra més alta amb què s’ha estrenat mai una pel·lícula dirigida per una dona als Estats Units, però també la intel·ligència amb què ha convertit una joguina tan popular com problemàtica en el primer gran ‘blockbuster’ activament feminista, un huracà que ha pintat els cinemes de rosa amb un públic entusiasta i entregat. (..)Hollywood ha trobat en Gerwig la directora amb prestigi autoral i ganxo a la taquilla que feia uns anys que buscava. (..) Dins el ‘mumblecore’, Gerwig va formar una mena de societat amb Swanberg, amb qui va coescriure “Hannah take the stairs” i va codirigir “Nights and weekends”. El seu talent en brut destacava tant en aquelles pel·lícules que de seguida van arribar ofertes de l’altre cinema ‘indie’, el que es rodava amb pressupostos més folgats i es presentava a Sundance. El primer punt d’inflexió en la carrera de Gerwig arriba el 2010 amb “Greenberg” (..). Aquest treball va derivar en noves ofertes del Hollywood indie, la majoria papers secundaris, però també el seu primer gran protagonista a l’espurnejant i sofisticada comèdia de Whit Stillman “Damsels in distress”. La pel·lícula clau d’aquesta etapa, tanmateix, és “Frances Ha”, on l’actriu torna a treballar amb el director de “Greenberg”, Noah Baumbach, però ara dirigint un guió de Gerwig. (..) Lleugera i lluminosa, “Frances Ha” és l’autèntica carta de presentació de Gerwig com a creadora amb un discurs propi. (..) Gerwig treballa els següents anys com a actriu amb cineastes del prestigi de Todd Solondz (“Wiener dog”) o Mia Hansen-Love (“Eden”) però reserva els seus guions per a Baumbach (..) fins que el 2017 s’estrena en solitari com a directora amb l’emocionant “Ladybird”, el ‘coming of age’ d’una adolescent de classe treballadora (Saorsie Ronan) en lluita amb ella mateixa i la seva mare (Laurie Metcalf). Les nominacions a l’Oscar com a directora i guionista li obren, finalment, les portes de Hollywood, que deixa en les seves mans la nova adaptació del clàssic “Donetes”. (..) El resultat és novament una pel·lícula magnífica en què, sense apartar-se gaire del material literari, Gerwig imbueix emoció i veritat en la història mil cops explicada. El salt d’escala de “Donetes” va ser, al cap i a la fi, un mer entrenament per al doble mortal de “Barbie”, un projecte de més de 100 milions d’euros de pressupost al qual Gerwig va arribar per la insistència de Margot Robbie, protagonista i productora executiva del film. (..) El repte era fer de “Barbie” una pel·lícula tan personal com “Frances Ha”, i Gerwig ho aconsegueix amb un guió (coescrit amb Baumbach) que planteja amb enginy i molt sentit de l’humor una desconstrucció en clau feminista de la societat a partir de la fricció entre el món real i la utopia imaginària de l’univers Barbie.

Crítica de Desirée de Fez, a ‘El Periódico’: Rosa, feminista, fantàstica!. (..)  La directora de ‘Lady Bird’ (2017), que firma el guió amb Noah Baumbach, converteix Barbie en la protagonista d’una comèdia deliberadament feminista. (..) No són eslògans aïllats o ficats amb calçador. És la seva essència. I tota aquesta comèdia a costa del patriarcat, del rol social (i polític) de les dones, del sexisme i d’altres conceptes que es repeteixen (i verbalitzen) al llarg de la pel·lícula funciona molt bé per una cosa molt senzilla: ‘Barbie’ és una pel·lícula feta amb intel·ligència i molt graciosa. A anys llum de les bromes de Twitter, el guió de Gerwig i Baumbach combina amb una precisió admirable enginy, compromís amb el present, gràcia i una mala llet punyent però no hostil (no són dos guionistes sent més llestos que ningú). El percentatge de bromes verbals de ‘Barbie’ és altíssim. No hi ha treva. N’és una darrere l’altra, en una maquinària (..) perfecta. (..) Tot juga a favor de la fantasia feminista de Gerwig, de la interpretació dels actors a una direcció artística absolutament aclaparadora (sorprèn la fidelitat a l’univers de la nina i el nivell de detall amb què es reprodueixen els seus estilismes, els seus objectes, les seves cases) o una utilització magistral de la música. (..) Però, sens dubte, és en Margot Robbie i Ryan Gosling en qui Gerwig té als seus millors aliats. Tot i que ja havien donat mostres de la seva vis còmica abans, tots dos es confirmen com a magnífics actors de comèdia. Mereixen tots els premis pel seu control de la mímica, del gag físic i de l’emoció. Sí, de l’emoció també: la directora de ‘Mujercitas’ ha aconseguit que, a més de divertida, aguda i (molt) rosa, la seva pel·lícula sigui commovedora.

Article de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net’: Faula feminista i antipatriarcal. (..) una de les propostes més divertides i originals d’aquest estiu (..). L’aspecte visual i la concepció artística dels decorats de Barbie Land és espectacular gràcies, també, a la bona feina dels director de fotografia Rodrigo Prieto – responsable de films de Martin Scorsese com “Silencio” (2016) o “El irlandès” (2019)-. “Barbie”és també un estrambòtic i curiós film musical que compta amb coreografies i cançons, algunes d’elles creades pels compositors Mark Ronson i Andrew Wyatt. La directora té un gran mèrit a l’hora de facturar un producte comercial ben llaminer per la taquilla amb una gran capacitat interior de revulsiu ideològic capaç de posar-ho tot potes enlaire. Amb aires de conte fantàstic, de faula alliçonadora, d’esbojarrada i excèntrica aventura, el resultat ha estat una magistral sàtira antipatriarcal i feminista a partir del món rosa i impersonal de Barbie Land fet de plàstic. Un film tan intel·ligent, brillant i hilarant com mordaç, incisiu i esmolat. Una gran festa estiuenca amb uns absolutament encisadors Margot Robbie i Ryan Gosling. Finalment, recordar que “Barbie” està disponible també en versió doblada al català.

Article d’Imma Merino, a ‘La República’ núm. 271: Quan Barbie deixa de ser de plàstic. (..) [Greta Gerwig], des de la seva interessant versió de “Little Women” (2019), ha pactat amb la gran indústria fent arribar a un públic majoritari els seus films de visió feminista. Un pacte que du, tanmateix, a un feminisme lleuger, tan aparent i, al capdavall, tan integrat com les Barbies suposadament empoderades que fabrica Mattel? La mateixa Mattel i la Warner són productores d’aquesta “Barbie”. La pel·lícula, doncs, promociona un famós i controvertit catàleg de nines que ha estat objecte de certa crisi comercial en els darrers temps? No es pot negar, tenint present, a més, l’èxit del film. Aquest critica les corporacions, però en fa propaganda? També costa de negar-ho i el film se’n ressent quan hi apareixen representats els directius de Mattel comandats per Will Farrell. El pes de la producció i la voluntat comercial de Gerwig anorren, doncs, la sàtira? Potser una mica, sí, tot i que allò interessant és que els films mostra les seves contradiccions i que, tit i les possibles concessions, en fa escàpol. (..) [Gerwig] no renuncia a l’espectacle i compta amb un disseny de producció que, vorejant el kitsch, és llaminer; però hi ha una intel·ligència i, operant dins de les entranyes de la indústria amb un peu fora de camí, una ironia transgressora que fan que sigui una Barbie que tant es pot gaudir com desconcertar. (..) Un divertit i també inesperat Ryan Gosling (..).

Article d’Àngel Quintana, al diari ‘El Punt Avui’: Amb Barbie, tothom hi guanya. (..) “Barbie” és, en primer lloc, un ‘blockbuster’ estiuenc apadrinat per l’empresa multinacional de joguines Mattel, basat en una nina creada l’any 1959 per Ruth Handler. “Barbie” és, però, també una pel·lícula de tesi molt i molt discursiva que aposta per fixar de manera molt clara algunes de les idees clau de l’anomenada quarta onada feminista. (..) La quarta onada s’ha proposat recuperar la dona com a subjecte polític, forçar l’agenda de la paritat en tots els àmbits i sobretot denunciar la configuració del patriarcat, com a sistema de poder on s’exerceix la violència contra les dones, tant la violència física, com l’econòmica i laboral. Com es pot donar forma a aquestes idees en una pel·lícula comercial basada en una nina estereotipada que ha promogut l’anorèxia i el culte desmesurat al cos? Greta Gerwig ens presenta amb intel·ligència un resum de les tesis del feminisme actual sota uns codis narratius molt simples i esquemàtics, embolcallats d’una estètica rosa que promou i ven l’estètica llepada de la marca ‘Barbie’. Les idees que presenta “Barbie” són simples, clares i eficients. (..) Gerwig ens recorda que cal destruir el patriarcat per crear un món on la dona sigui respectada per com és i pel que és. El discurs és clar però té mancances. El món que descriu és un món sense sexualitats divergents i aquesta mancança posa en contradicció el discurs sobre la construcció d’identitats singulars. Amb tot, “Barbie” és una obra intel·ligent, ja que fa didactisme feminista partir de les eines de la indústria. En cap moment, les idees de la quarta onada feminista havien tingut una plataforma mediàtica a la seva disposició, que tingués tant de ressò i impacte en un públic adolescent que ha de prendre consciència del problema (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!