Uriel Bertran

La inefable ministra de Defensa va anar a Kosovo dijous passat.  No ha transcendit si va emportar-se estilista, perruquer i maquilladora, com en la seva darrera visita a l’Afganistan.  Tampoc sabem si serà portada de l’Hola de la setmana entrant.  El que sí és segur és que el seu viatge ha fet córrer tinta més enllà de la premsa rosa.

Carme Chacón va sorprendre tothom anunciant una retirada immediata del contingent que Espanya té a Kosovo des de 1999.  El comunicat oficial, amb profusió de fotos de la pròpia ministra, deia que la retirada era coordinada amb els aliats de la OTAN i que el motiu era que la missió estava complerta.

Sembla ser que l’anunci no s’havia coordinat amb ningú, ni amb els aliats ni amb altres membres del govern.  La Casa Blanca s’ha declarat “profundament desil·lusionada” amb la retirada i la OTAN va admetre que no en sabia res i que la missió no està complerta ni de bon tros.  La irritació dels aliats tradicionals d’Espanya és prou patent.

Per molta cortina de fum que es vulgui teixir, les presses de l’exèrcit espanyol per sortir per la porta del darrere de Kosovo només tenen una explicació:  la declaració d’independència de l’any passat.  Kosovo era un territori autònom de Sèrbia de majoria albanesa.  Des de 1990, Milosevic va suprimir l’autonomia i els drets civils dels albanesos i va dedicar-se a eradicar qualsevol diferència amb Sèrbia.  Aquesta situació va arribar al seu punt àlgid al 1999, quan Sèrbia  va incrementar la intensitat del seu esforç assimilador embarcant-se amb una guerra que pretenia netejar ètnicament Kosovo, com ho havia pretès fer abans a Bòsnia.  Els aliats, escaldats per la mala experiència de Bòsnia, van escoltar Alemanya i EE.UU., partidaris de la intervenció, i van bombardejar Sèrbia fins que es va retirar de Kosovo.  

Deu anys després, els kosovars, van declarar la independència.  Sembla lògic amb l’experiència històrica que tenen amb els serbis, només un autèntic psicòpata pot pensar en obligar els kosovars contra la seva voluntat a tornar a dependre de Sèrbia.  De fet, la majoria de països seriosos ho han vist així i han reconegut immediatament el nou estat, excepte Sèrbia (per raons òbvies), Rússia (aliat tradicional de Sèrbia i expert en genocidis diversos) i Espanya.

Algunes ànimes càndides es preguntaran què fa Espanya al cantó de segons qui i contra el món occidental.  La resposta és clara i l’ha donada el propi govern espanyol: la declaració d’independència de Kosovo és un mal exemple per a algunes de les seves autonomies.  Així doncs, la ministra Chacón retira les tropes a corre-cuita amb l’ull posat a Catalunya o al País Basc.

Per a tots aquells catalans que creuen que la independència no és possible, cal prendre nota del que pensa l’altra banda.  I el fet és que a l’altra banda no només creuen que és possible, sinó que creuen que és tan possible que agafen rabietes infantils, irriten els EE.UU. i s’alineen amb països com Sèrbia i Rússia. 

Els que treballem per la independència, un cop ens recuperem de l’atac de riure que ens provoquen les patinades de la ministra Chacón,  hem de prendre nota de quins seran els nostres amics (EE.UU., Alemanya) i futurs aliats, fer-hi contactes i utilitzar la nostra incipient política exterior per fer arribar suport o ajuda humanitària al poble de Kosovo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!