Uriel Bertran
Si volem, podem!
Els últims en despesa universitària: polítiques socials sense independència?
La Fundación CYD acaba de publicar el seu informe anual sobre la contribució determinant de les universitats al desenvolupament i al benestar. L’objectiu de l’informe és posar de manifest la importància que tenen les universitats en l’economia i la societat.
En el segon capítol, l’informe analitza la despesa que cada nació i regió de l’Estat fa per alumne universitari, i allà hi trobem la dada esfereïdora: Catalunya és, de totes elles, la que inverteix menys en la formació universitària dels nostres joves! És la 17a d’entre 17 Comunitats Autònomes constituïdes. La última.
A causa de l’espoli fiscal, Catalunya només pot destinar 3.384 euros per alumne universitari, mentre que Navarra, que és la que més despesa fa en aquesta matèria, en destina 6.811 (més del doble que nosaltres gràcies al concert econòmic). Altres comunitats també ens superen amb escreix, Cantàbria destina 4.831 euros per alumne universitari, Castella la Manxa 4.910, Extremadura 3.406 i així una darrere l’altre. Mentre, 3000 euros per català són recaptats per l’Estat espanyol en forma d’impostos que paguem i que no tornen al nostre país. Més de 20.000 milions d’euros l’any 2008.
Quan molts plantegem que ERC ha de prioritzar en la seva acció política l’exigència d’un referèndum d’independència, i pactar en funció d’aquesta prioritat política passos clars per convocar-lo, ho fem atenent aquesta crua realitat: que per molt que s’insisteixi a pactar governs autonòmics, formalment d’esquerres però sense agenda sobiranista (governs que es posen com a límit gestionar l’autonomia escanyada i l’Estatut retallat), aquests governs sempre seran incapaços de treure Catalunya del vagó de cua en despesa social. I no només en educació universitària, sinó també en d’altres àmbits tan importants com la Sanitat. La dependència política i l’espoli fiscal coarten i tenallen la possibilitat de fer polítiques socials i qui no vulgui reconèixer aquesta realitat, tan simple com corrosiva per al nostre benestar, cal que es tregui la bena dels ulls.
La independència i la política social són un tot indestriable, i aquest ha de ser l’ordre correcte dels factors: la independència i la política social. Si alterem aquest ordre lògic, i, per contra, pretenem arribar a la independència seduïnt el país amb una gestió d’ERC de les polítiques socials, caurem en un parany majúscul, en un cercle viciós del que no sortirem amb facilitat, ja que en la mesura que no podrem fer un salt en l’expansió de l’estat del benestar, jugant a l’autonomisme, l’independentisme perdrà prestigi i credibilitat. I això és el que vol l’espanyolisme.
El futur d’ERC – també el creixement d’ERC- passa per destinar tots els nostres esforços a fer una proposta seriosa i formal sobre quin Estat català volem construir, que ha de ser capaç de millorar i de superar el model social i democràtic espanyol, i a difondre aquest projecte abastament. Hem de detectar els interessos i les avantatges que l’Estat propi representarà per a tots els grups socials, i convèrcer-los un a un. Tot plegat, ha de formar part d’una campanya permanent de pedagogia i mobilització.
Seria aquest projecte capaç de recollir 500.000 signatures per exigir la convocatòria d’un referèndum d’independència, emulant la recollida de signatures que es feu per exigir l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes? Quin Parlament podria aturar aquesta petició fruit d’una onada sobiranista? Estic convençut que des d’un projecte clar, rigorós i il·lusionador, podem crear centenars de milers de nous independentistes, i podem aglutinar els centenars de milers que ja en són i que ara es refugien en l’abstenció perquè no es senten representats.
Anar-hi, anar-hi i anar-hi, aquesta és l’estratègia fins que aconseguim un suport majoritari com el que ha aconseguit l’SNP a Escòcia i el PQ al Québec. Tenacitat i perseverança, no hi ha cap altre camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Evidentment tots estem d’acord en que l’espoli fiscal i el mal finançament que te Catalunya no ens permet fer una bona politica social, però tot es qüestió de prioritats. No li podem donar la culpa de tot sempre al mateix tema.
Estem cansats de sentir a tots els politics dient que el futur passa per l’educació, la formació professional i la inversió en recerca i investigació. Cal demostra-ho amb fets. Si tenim clar per on passa el futur, la inversió ha d’anar en aquesta direcció encara que sigui reduint altres partides no tan prioritàries.
Els recursos que ens “donen” son molt limitats, però la distribució es cosa nostra i, què carai, el conseller d’universitats es d’ERC.