En contra:
els Poders i els seus servidors
Homanatge a José María Nuñes a la filmoteca de Catalunya
.
Dimecres, 12 de maig a 2/4 de 8 dels vespre “Autrretrat” film
compost sobretot d”entrevistes a Nunes. . A les 10 del vespre
presentació del film “Mañana”.
Totes dues activitats són gratuïtes.
Esperem a més a més que a les paraules d’homatge s’hi afegeixi un brindis de vi negre.
Mañana:
Veure crònica del seu enterrament, que considero com la seva
obra d’art pòstuma:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/163404
http://www.gencat.cat/cultura/icic/filmoteca
Presentació:
“Esteu tots convidats el 12 de maig a
l’homenatge a
José María Nunes, que morí el 23 de
març, poc
després d’haver estrenat Res
Publica, un vell projecte
que per fi havia pogut fer realitat.
L’entusiasta
personalitat del cineasta, molt
apreciat
pel públic que compartí amb ell
nombrosos
col·loquis, alguns d’ells a la
Filmo, ens ha induït a
organitzar aquest homenatge com si es
tractés
d’una nova trobada amb ell: a la
sessió de les
19:30 h, Esteve Riambau, director de la
Filmoteca
de Catalunya, farà una presentació de
l’acte, que
tindrà una primera part de projecció
(un muntatge
d’intervencions de Nunes al llarg
dels anys) i
una segona part de taula rodona
(l’actor José María
Blanco, el director de fotografia Jaume
Deu
Casas, el biògraf Joan Minguet, el
productor
Lluís Valentí) i la participació
d’altres persones
també molt vinculades a ell. Una
d’elles, el realitzador
Santi Lapeira, ens ha permès reproduir
les
sentides paraules de comiat que va
pronunciar al
tanatori de Collserola; i a la sessió
de les 22:00 h,
projectarem Mañana, un clàssic del
nostre cinema
que es va anticipar a la modernitat,
recentment
restaurat pel nostre arxiu.
Nunes, per sempre
Nunes ens va anunciar un diumenge al
matí, a finals de
l’any passat, a la tertúlia que
acostumava a mantenir
amb els seus amics al voltant de la
parada de llibres del
germans Vall, al mercat de Sant Antoni
de Barcelona,
que rebria una condecoració del govern
del seu país natal,
Portugal: Gran Oficial de la Orden
Militar de la Espada
de Santiago de la Cultura. Nunes, home
de sensibilitat
anarquista, com li agradava definir-se,
profundament
conseqüent amb les seves idees, ens ho
va dir amb el seu
somriure intel·ligent i franc als
llavis, i amb una mirada
irònica, però en els seus ulls
s’albirava que aquell reconeixement
li feia il·lusió. Perquè venia de
lluny, de les
arrels, de les seves, i perquè ja es
veia rodejat d’amics vivint
la paradoxa de ser cavaller, ell que
sempre havia circulat
a peu per aquesta Terra. Fa molts anys,
quan va arribar
a Barcelona, Nunes havia caminat amb
els peus nus
per les Rambles i el Passeig de Gràcia,
mentre alguns intolerants
–eren altres èpoques– cridaven:
barbudo!, i
ell, els ho retornava amb abraçades.
També havia vist
Nunes la ciutat de Barcelona des de la
muntanya de
Montjuic, on vivia en una barraca, i es
va prometre a ell
mateix conquerir-la. Nunes estava
disposat a acceptar
ésser cavaller per un motiu: aquells
que li oferien de serho,
ho feien de tot cor, i Nunes era
incapaç d’ofendre un
semblant, un igual, Nunes era
«compañero»; un company
que ens va fer costat sempre, no podia
ser d’altra
manera, venia de l’Escola –de
Barcelona–, i ens va ajudar
i molt a construir un Col·legi –el
de directors– i una
Acadèmia –la del cinema català–.
També crec que ho va
fer sempre amb el convenciment que
necessitàvem
il·lustrar-nos, més que no pas
enllustrar-nos. Ell va ser
sempre un ésser humà extremadament
amable, ferm en
las seves creences, però respectuós
amb les dels altres;
sabia Nunes parlar i exagerar la
paraula, però també sabia
escoltar i, en conseqüència, es feia
estimar. Aníbal
Cavaco Silva, l’actual president de
Portugal, finalment el
va investir Gran Oficial Cavaller a
l’Hotel Majestic de
Barcelona, una tarda de març de 2010,
i Nunes va interpretar
el seu paper, tot imitant el seu amic i
actor Jose
Maria Blanco; és a dir, va fer un bon
paper. Pocs dies després
va marxar, no sense esperar que la seva
família, la
seva companya i els seus fills
arribessin a temps per
acompanyar-lo —amb tot l’amor que
li tenen— per acomiadar-
se. Cadascú de nosaltres tindrem de
ben segur
una o moltes maneres de recordar en
Nunes. Jo el recordo
caminant. Amunt i avall d’aquesta
ciutat, Barcelona,
que ell tant estimava amb un caminar
llambresc, nerviós,
vital. Estic segur que Nunes caminava,
no per arribar
abans, o amb més comoditat al llocs,
sinó per tenir
temps per pensar. Perquè li agradava
pensar. Avui que
els mitjans ens ofereixen tants
intel·lectuals express,
Nunes seria l’exemple de la persona
que valora el pensament,
la instrucció, el coneixement i la
raó, i creia fermament
que aquesta la podem construir cadascun
de nosaltres,
senzillament amb una mica de temps; un
temps que
ell es regalava, caminant. És difícil,
sempre, dir adéu a
una PERSONA que estimes, però en el
cas de Nunes és
impossible. Perquè sempre ens
acompanyarà, perquè ha
fecundat aquesta ciutat i aquesta
cultura que el va acollir
amb idees, amb poemes, amb pel·lícules,
amb paraules,
que només caldrà resseguir qualsevol
tarda a la Filmoteca,
en una llibreria, o en el record de
tant amics i
amigues que, com aquell dia que li
diguérem fins sempre
més, es prendran un got de vi, tot
recordant el poeta i el
cineasta que vàrem conèixer, i diran
allò que tant li agradava
al mestre: Salut! i «un abrazo».
Santi Lapeira
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!