En contra:

El rey Alfonso XIII visitando Ripoll el 6 de noviembre de 1908. De izquierda a
derecha: Eudald Pellicer (alcalde de Ripoll), el ayudante del rey
General Echagüe, Alfonso XIII, Antonio Maura (presidente del
Gobierno), Tomás Raguer (director del Museo Folclórico de Ripoll) y
Torras y Bages (obispo de Vic).

Es tracta d’una
investigació sobre els assassins del pedagog, lliure pensador i
editor Ferrer i Guardia, afusellat ara fa 100 anys a Montjuïc. Els
culpables no foren els militars que varen rebre l’ordre de disparar.
Fou un crim d’estat. Començarem pels autors intel·lectuals, els homes
d’estat que varen permetre, instigar, promoure o encarregar el crim
de Ferrer i Guardia. Tots ells còmplices necessaris del crim.

“Vosaltres
no sou culpables, visca l’Escola Moderna”

Va exclamar
Ferrer i Guardia davant l’escamot de militars que el van afusellar al
Castell de Montjuïc.

Les institucions i homes
d’Estat necessàriament implicats, com anirem demostrant, són:

• La monarquia
  borbònica restaurada, com se costum per militars: Alfons XIII i
  la seva dona una princesa estrangera (alemanya?)

• el Govern
  conservador: Antonio Maura, president; Juan de La Cierva,
  ministre de Governació, etc.

• L’església
  d’aquell temps: fanàtica, venjativa, intransigent i
  intolerant, que no suportaven les inauguracions i èxits de les
  escoles laiques, racionalistes, integrals.

• L’oligarquia
  catalana: Marqués de Comillas amb interessos al Marroc,
  Cambó

• el tribunal militar i
  la cúpula militar, sempre al servei de la monarquia i dels
  interessos de l’oligarquia i varen participar a la farsa, essent
  separats els que es varen deixar corrompre.

• la premsa oficial:
  La Veu de Catalunya (Prat de la Riba), ABC (Torcuato
  Luca de Tena) .

• Els partits
  conservadors: Lliga catalana i el partit conservador de Madrid.
  La unió i acords de Cambó i Maura en la repressió de la població
  de Barcelona i l’encoratjament a la delació de revolucionaris.
  Pujol-Aznar, CiU i PP, son els fills directes, fets a imatge i
  semblança de Cambó i Maura. Es important senyalar aquestes
  comparacions per comprendre com al llarg d’aquests anys, i encara
  avui, les forces conservadores malparlen de manera irracional
  contra Ferrer i Guardia sense escatimar mitjans en les campanyes de
  desprestigi.

   

• I un etc bastant
  llarg, entre ells, els delators, que varen beneficiar-se de
  favors, amnistia i sortides de presó amb testimonis falsos.

Començarem per Alfonso
Borbón, alies Alfons XIII, descendent dels Borbons i avi de
l’actual rei, casat amb una princesa estrangera, (alemanya?). Li
dedicarem el següent i altres articles perquè és màxim
responsable del crim contra Ferrer i Guardia i per la sorpresa de
constatar que els historiadors se’n han oblidat. D’altres han
canviat i esborrats la historia negra del rei Borbón, i uns altres
es dediquen encara a culpar i acusar a Ferrer i Guardia de
conspirador professional, sanguinari i criminal, donant a comprendre
que s’ho mereixia, com el Pio Mola.

Seguirem amb els assassins
Maura i La Cierva que varen ratificar amb la seva firma, junt amb
la del rei Alfons XIII, la sentencia del consell de guerra militar
d’afusellar a Ferrer i Guardia, com instigador i cap de rebel·lió
militar (imaginada i construïda). La rebel·lió militar era la
vaga general de juliol 1909 de la població de Barcelona contra la
guerra al Marroc, anomenada per la burgesia “setmana tràgica”.

Cambó va declarar en un
sofisma auto inculpatori i a la vegada exculpatori a l’estendre la
responsabilitat de l’assassinat a tota la ciutat de Barcelona:
“Todos los barceloneses sin excepción hemos fusilado a
Ferrer y Guardia al no mover un solo dedo para reclamar su amnistia”.

El
cínic Cambó, financer català, i bon orador, defensor de
l’empresariat espanyol des de la Lliga, i que va acabar col·laborant
amb en Franco, va exposar i esplaiar-se en el Congrés amb aquest
argument retòric i calumniós. Amb la justificació de que “tots
hem assassinat a Ferrer i Guardia”
dilueix i fa responsable a tota la població la seva culpabilitat
criminal.

Ho
va dir en el 1914, 5 anys més tard. En aquesta data, no era públic
la correspondència de Cambó i Maragall, on constatem que el poeta
li demanava de fer alguna cosa per en Ferrer, li proposava de
demanar públicament l’amnistia, demanar públicament el perdó del
director de l’escola moderna, d’evitar un nou afusellament. Tampoc
era públic l’article “la ciutat del perdó” de Maragall, que
Prat de la Riba, va censurar, en la Veu, ja que Maragall tenia una
gran influencia i el poble se l’escoltava. La resposta d’en Cambó,
com la de Prat de la Riba, fou, que s’havia d’ajudar a n’en Maura i
al Rei a posar ordre i que la demanda de perdó podria ajudar a n’en
Ferrer a escapolir-se de nou de la justícia.

Barcelona
no fou culpable, fou víctima. Sols l’església i les forces
conservadores varen col·laborar amb l’exercit espanyol en la
criminal i sanguinària repressió de la població. Tampoc els
culpables tingueren el mateix grau de responsabilitat. Aquí ens
entretindrem a veure els graus de responsabilitat dels culpables. Per
exemple, hi ha la responsabilitat criminal del Borbón, per no
atorgar l’indult a un innocent (igualment seria criminal si en Ferrer
i Guardia hagués dirigit la vaga general contra la guerra); hi ha
la responsabilitat del Borbón com a màxim responsable de la farsa
del judici sumaríssim, i hi ha la responsabilitat del Borbón per
assassinar a dotzenes de dones i nens que manifestaven contra la
guerra al Marroc i dotzenes d’homes civils desarmats i
indefensos, etc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!