Diari de Sud-àfrica
El Mundial de futbol, per Toni Padilla
Les estrelles negres
Ahir vaig ser veient l’Argentina-Nigèria a Ellis Park, el temple del rugbi sud-africà. Avui, era al Sèrbia-Ghana, jugat al Loftus Versfeld de Pretòria, aquest estadi que s’alça al costat des les ambaixades dels Estats Units i de la Xina. En dos dies, he vist en acció a dos grans equips africans, dos eterns rivals sobre la gespa. Les “estrelles negres” de Ghana solien ser els brasilers de l’Àfrica: futbolistes imaginatius amb molt de toc als peus, ja fossin calçats o no. Les “súper àligues verdes” nigerianes, en canvi, acostumaven a ser gegants forts, atlètics, físics, que et passaven per sobre. Avui en dia, tota selecció té una mica de tot, els tòpics ja no tenen sentit per definir a dues seleccions que han jugat el seu partit gairebé com si juguessin a Accra, Lagos o Abuja. Amb suport a la graderia.
Cada partit és presenciat per aficionats de nacions africanes. Tots senten el Mundial com seu i veus banderes del Congo, de Moçambic o de Zàmbia. Tant aquesta gent com els sud-africans van als camps disposats a animar els equips africans. Quan atacava l’Argentina o Sèrbia, els seus aficionats cridaven. Quan atacaven Nigèria o Ghana, tota la resta de l’estadi bufava la seva vuvuzela amb més força. Les vuvuzelas són aquestes famoses trompetes de plàstic que els sud-africans bufen durant 90 minuts fins irritar-se els llavis. No els hi trobo la gràcia, em provoquen mal de cap, però a ells els hi encanten. Ja en parlarem un dia, de les vuvuzelas, que són un termòmetre sonor del que passa sobre la gespa.
Avui volia parlar d’aquest sentiment panafricanista. Eto’o ha dit que “visc a Europa però dormo a l’Àfrica cada nit, perquè sóc africà abans que camerunès”. Els jugadors algerians, que poc tindrien a veure culturalment amb Sud-àfrica, van tenir constantment el suport de la graderia ahir davant d’Eslovènia. I ahir, Ghana, va veure com tot l’estadi els hi donava suport. Posats a capturar una imatge, em quedo amb la d’una família local, tota blanca, rossa i d’ulls clars, caminant cap al camp amb banderes i samarretes de Sud-àfrica i Ghana. Si els blancs de la ciutat que era seu del poder en l’era de l’apartheid es senten més propers a un ghanès que a un europeu, és que alguna cosa s’ha fet bé, en els darrers anys.
La selecció de Ghana és especial. Les seves millores generacions de futbolistes no van classificar-se mai per un Mundial, perquè els anys 60 la FIFA no donava a l’Àfrica ni una sola plaça directe a les fases finals. Llavors manava Stanley Rous, aquell anglès racista que estava més preocupat en incorporar Sud-àfrica a la FIFA que en cuidar de la resta del continent. I el van fer Sir….
Els anys 90, el gran Abedi Pelé tampoc va poder portar Ghana a un Mundial. Es va quedar amb la mel als llavis. I ara, per fi, els ghanesos hi són, per segon any consecutiu, amb dos fills d’Abedi a l’equip: André i Abdul Rahim Ayew. Ghana toca el cel i s’ho mereix, ja que és especial pel seu paper clau en el futbol africà. A la gènesi, hi ha un dels polítics més importants en la història de l’Àfrica, Kwame Nkrumah. Ell va liderar el procés per independitzar la Costa d’Or dels anglesos, el 1957, aconseguint que el nou estat – batejat com a Ghana – fos un model a seguir: el primer estat de l’Àfrica negra en alçar la veu i la seva bandera.
Nkrumah, però, va ser un dels grans líders del panafricanisme. No en tenia prou amb veure el seu país lliure. Volia restablir la dignitat de tot el continent, pel que va promoure el panafricanisme, i hi va utilitzar el futbol. El seu estat va ser el primer de l’Àfrica negre en entrar a la, tot just acabada de fundar, Confederació Africana de Futbol (llavors només integrada per Egipte, Sudan i Etiòpia), i Nkrumah va demanar als delegats d’aquesta nova institució que lluitessin per potenciar el futbol africà. El 1964, va pagar de la seva butxaca la copa que es donaria a la primera edició de la Copa d’Europa de clubs africana, idea dels ghanesos. “Els africans no podem quedar-nos per darrera en res. En res. Si Europa té Copa d’Europa, nosaltres tindrem Copa d’Àfrica”, va dir llavors.
Nkrumah va tenir com a mà dreta l’empresari Ohene Djan, a qui va demanar que aixequés una lliga de futbol competitiva i una selecció digna. Naixien les “estrelles negres”, la selecció ghanesa que durant anys va anar als estats acabats d’independitzar per mantenir viva la flama del panafricanisme. El sobrenom de la selecció, per cert, no es refereix només a l’estel negre de la bandera ghanesa. Nkrumah, de jove, va estudiar als Estats Units, on es va deixar impregnar per les idees de l’activista en favor dels drets de la gent de color, Marcus Garvey. Aquest havia creat en el seu moment la “The Black Star Shipping line”, una companyia de vaixells que pretenia retornar a l’Àfrica a descendents dels esclaus, perquè aixequessin una Àfrica lliure. El govern nord-americà però, va torpedinar aquell projecte. L’”Estrella Negra” no va poder portar persones, però va inspirar-ne d’altres. Quan juga Ghana, es manté viu l’esperit d’Nkrumah.
Salut!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Malgrat ahir no hagi marcat cap gol en Ayew, l’esperit d’Abedi Pelé i de Nkrumah persisteix …. i davant els EE.UU. Crec que poden guanyar Uruguay.
Endavant Ghana !!
Toni, els teus apunts ens ilustren molt, moltíssim. Gràcies.
Salut !