Diari de Sud-àfrica

Fer una hora de cua sota el sol no agrada. Et poses de mal humor, fas mala cara, esbufegues com si així tinguessin més opcions de colar-te, i mires amb odi a qualsevol que faci l’intent d’avançar-te… Tots estàvem prou seriosos. Els futurs voluntaris, en canvi, reien. Feien broma i escoltaven música. De sobte, un home d’uns 40 anys va sortir de la fila i es va posar a ballar, en part per divertir-se, en part per divertir a la fila. Feia l’animal tot bromejant, però seguia el ritme amb gràcia. Sempre he pensat que els negres segueixen bé el ritme i que jo no. Un cop vaig fer una sessió de dansa africana. La professora em va dir que tenia l’esquena com un pal, rígida. Tenia raó.

Sud-àfrica no és gens rígida. Té ritme. A aquesta gent els costa molt poc posar-se a remenar el cos. Durant els anys 70, a Soweto va desenvolupar-se una rica cultura musical, que conclouria amb el boom del ritme Mbaqanga, tot i la manca de llibertat. Jo encara estic impactat de veure l’arquebisbe Desmund Tutu, als seus 79 anys, ballant com si fos un jovenet. El polèmic president Jacob Zuma també balla sempre que pot i, si és amb la premsa davant, encara millor. I ahir, els futbolistes de Sud-àfrica van ser enxampats per les càmeres quan ballaven i cantaven plegats, conjurant-se, camí del terreny de joc.
Lògicament, la cerimònia d’inauguració del Mundial va tenir ritme. I molt. Una de les grans virtuts dels organitzadors és que, tot i que van rebre un gran regal en forma de Copa del Món, l’han volgut compartir amb tot el continent. No se l’han quedat per ells sols. Aquest és el Mundial de l’Àfrica i la inauguració va ser gairebé tota africana. La Shakira, el Juanes i tota la pesca, els van guardar per un concert previ que es va fer dijous per la nit a Soweto, però a la cerimònia inaugural de divendres, l’únic músic que no era africà va ser l’americà R. Kelly, i va cantar acompanyat dels Soweto Spiritual Singers, un cor de gospel local. Era una festa africana i els organitzadors van tenir força tacte a l’hora d’escollir. La seva idea era portar un músic de cada un dels sis estats africans que s’han classificat pel Mundial però, després de buscar molt, van decidir representar Costa d’Ivori i el Camerun amb dues companyies de dansa. De Ghana, va tocar el grup Osibisa i de Sud-àfrica el trompetista Hugh Masekela. A l’hora de buscar un artista algerià eren faves contades: Khaled, l’home que ha venut més discos que la major part d’artistes europeus, el rei del Raï. Amb una bandera algeriana al coll i la seva eterna rialla, va cantar sense moure’s massa. El temps passa i se’ns fa gran.
Per a un servidor, però, el gran encert va ser l’elecció nigeriana. Va cantar Femi Kuti, un d’aquells homes que du penjada al coll la condemna de ser fill d’un geni. El seu pare fou el gran Fela Kuti, considerat per molts com el pare de l’afrobeat. Un músic compromès, activista, inconformista, que va ser jutjat més de 300 cops i només va poder ser derrotat per aquesta malaltia que amenaça l’Àfrica, i que respon al nom de sida. Amant del jazz quan estudiava a Londres, polititzat quan va conèixer els Panteres Negres als Estats Units, i líder generacional quan va tornar a la seva Nigèria natal, Fela Kuti és un nom clau de la música africana. Empresonat, atacat, perseguit, mai va callar. Veure’l en acció era una experiència hipnòtica. Es movia amb ritme, anticipava moviments del hip hop o el breakdance, fusionava estils, i no deixava de riure tot i ser dels que alça el puny i maleeix el poder. Panafricanista d’esquerres, Kuti tocava on creia que havia de tocar, i vivia on el cor li manava. Mai va fugir, tot i que els soldats de la dictadura del General Olusegun Obasanjo van destrossar la seva comuna d’artistes, el van apallissar i van assassinar la seva mare, llençant-la per una finestra. Kuti va portar el taüt fins a la residència del militar i va composar dues cançons dedicades a l’assassí que provocaven aldarulls quan eren interpretades.
De ben segur, l’indòmit Fela Kuti poc s’hauria imaginat que el seu fill acabaria tocant davant d’una audiència superior a la seva, la d’un Mundial. Potser li hauria agradat cantar a una Sud-àfrica lliure, però Fela Kuti tocava a ciutats com Calabar, just després de la guerra de Biafra. I el seu fill, en canvi, ho ha fet a un Mundial de futbol. Al final però, tot queda a l’Àfrica. A la terra on hi ha ritme, com diu l’obès cambrer del meu hotel. “We have Rhythm, baby!”.

Salut!

http://www.youtube.com/watch?v=p-SQH94Pifc&feature=fvw