CALAIX DESASTRE

El terme “Postureo”, en català i lapao “Postureig”, és un neologisme descobert o inventat recentment i usat principalment a les xarxes socials, per tal d’expressar i fer referència a certes formes de comportament i d’actuar més per imatge o per les aparences, de cara a la galeria en definitiva. Motiu pel qual encara no té registre als diccionaris. I de “Postureo” i Postureig”, han inventat els verbs “Posturear” i “Posturejar” respectivament, venint a referir-se a la forma d’actuar amb “Postureo o Postureig. En realitat el que han fet és posar nom a un concepte i una forma d’actuar ben coneguda des que el món és món.

I ja posats en matèria, podem dir, que a hores d’ara, quan una persona vol aparentar el que no és, o actua amb “Postureig”, es diu d’ ella que és un “Postures”.

La cosa va començar com una pàgina de Facebook, on es parodien tota mena de situacions que hom fa de cara a la galeria, i s’ha convertit en tot un fenomen. No hi ha dia que un o altre, o molts no parlin del fet, i només cal veure que si pengen qualsevol comentari o estat a Facebook o Twitter, en pocs minuts aconsegueixen milers de comentaris.

Una de les pioneres, sinó la pionera en descobrir això del “Postureo”, va ser Raquel Córcoles, una noia de Reus que actualment resideix a Madrid, i que va obrir dos blogs, un “Moderna de Poble” i més tard, “Los capullos no regalan flores”. A tots dos blogs explica com ella, una noi d’allò més moderna, un bon dia es va traslladar de Reus a la capital del Regne i va caure embadalida davant d’aquells nois que citaven Bukowski i gosaven portar barret, però que sota aquesta aparença  hi amagaven un “capullo” (no sé com traduir la paraula “capullo”, la veritat, tot i que “capullos” n’hi ha  molts).

Com he dit abans, no és res nou. Qui no coneix algú que es vesteix d’una determinada forma només per impressionar, o qui compra un producte o una marca determinada només pel mateix?.

Habitualment els comentaris sobre “Postureo”, són fets amb clau humorística, i n’hi ha a totes les capes socials, des de els que volen aparentar ser més moderns, com els que volen aparentar ser més religiosos, o més ecològics… fins i tot potser més independentistes. Per posar un exemple, un estil de “Postureo” temps enrere, era aquell que volia demostrar ser més religiós que el Papa anant a missa i comunió cada festa de guardar i criticava el veí o la veïna que no hi anava, tot i que després  ell o ella robava o feia tot el contrari del que mana la santa mare església, i d’aquests i mot ben situats n’hi ha molts encara ara.

Resumint i per acabar, podríem dir que el “Postureo” és una actitud, que es troba arreu i a tota hora, que de pessic  o de pelada no se’n escapa gairebé ningú, que la base del “Postureo” és aparentar buscant l’aprovació dels altres, que per “Posturejar” és del tot imprescindible usar frases fetes, i si pot ser que portin alguna paraula en anglès.

Possiblement tot això del “Postureo” no sigui més que un “Postureo” en si mateix i tingui els dies comptats fins que entre tots posem de moda alguna altra cosa. O potser no.