CALAIX DESASTRE

Cada cop que hi ha alguna celebració, del que sigui, d’alguna manera la cosa no acaba mai del tot be.

I aquest any, que els afeccionats culés afortunadament tenim motius per fer no una, ni dues, sinó tres celebracions, la cosa doncs, es multiplica per tres. Val a dir i vull trencar una llança a favor de la gran  majoria que es comporta sempre correctament, però sempre hi ha una petita minoria que fan mal i amb el seu comportament incívic fan malbé tota la imatge cívica de la multitud.

L’altre dia, durant la retransmissió del partit de la final de la Champions, en una plaça qualsevol, d’una ciutat també qualsevol, on és va plantar una pantalla gegant per veure el partit i amb la finalitat de crear ambient, passats els primers moments d’angoixa pel desenvolupament inicial del mateix,  amb la consecució del primer gol de l’Eto’o, es va començar a desencadenar l’eufòria i amb ella els primers actes vandàlics. Un noi, d’uns quinze anys aproximadament, i no cal dir-ne la procedència perquè això potser és el menys important, va començar a saltar damunt d’una cadira de plàstic fins que la va ben partir. Quan en Messi va fer el segon i últim gol, un altre noi, del qual la procedència tampoc importa, va començar a saltar sobre un cadira d’alumini fins que va estar a punt de partir-la, i jo tota valenta que vaig i li dic: Nen, què fas?. I el noi que es va estirar i va créixer un pam, amb força mala llet amb va respondre: Què passa tia, faig el què vull. I jo , desconeixent-me a mi mateixa que li torno a dir: Tu trinxa la cadira que jo et trinxaré una altra cosa. Ell va fer el gest d’agredir-me però els seus companys, força més civilitzats se’l van endur.

Més que res, dic tot això, perquè potser caldria que féssim saber a tots aquests individus indesitjables, que restaurar el mobiliari públic que ells tant alegrement i impunement destrossen no només costa diners a l’ajuntament, a algun organisme competent, o a les persones que treballen i paguen religiosament els seus impostos, també els costa diners a ells. Malgrat que ells al·leguin que no tenen res i que ells no paguen res, haurien de saber que  cada cop que van a comprar el pa, la llet, el tabac, roba o el que sigui,  també paguen impostos,  indirectes, però que no deixen de ser impostos al capdavall. I que si aquests impostos no s’haguessin de destinar a refer el que ells mateixos es dediquen a malmetre, potser podrien ser més barats, de la qual cosa ens en gaudiríem tots. I ja m’imagino que aquesta mena d’individus ni llegirà el meu article ni cap altre, però vull convidar a totes les persones civilitzades que sí que ho facin, que quan es trobin amb una actuació d’aquestes els hi facin aquesta reflexió, i amb una mica de sort, si saben que també ho paguen ells, ho tractaran millor. Doncs, res més: Visca el Barça i visca la celebració, però sempre amb un alt grau de civisme i educació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!