CALAIX DESASTRE

No he entès mai per que la gent s’entesta en rendir homenatges a les persones a títol pòstum.

Sempre m’han semblat una mica desencertats. És com si un s’hagués de morir per obtenir el reconeixement a la seva vàlua. Com si en vida un no valgués res però un cop mort es revaloritzés de cop. Amb la il·lusió que li faria a l’homenatjat en qüestió que li posessin el seu nom a un carrer o li donessin una condecoració qualsevol per insignificant que fos. Es prepararia un discurs, d’aquells que sempre diuen que com que no s’ho esperaven, bla, bla, bla…i amb una falsa modèstia diuen que no s’ho mereixen, però en el fons dels  seus cors estan convençuts que sí que s’ho mereixen. En canvi quan se’ls fa un homenatge a títol pòstum, d’alguna manera es priva a l’homenatjat d’aquest  plaer i d’aquest privilegi i  s’obliga a la família a preparar el discurset, cal tenir en compte que no a  totes les famílies els agraden els números de circ mediàtics al més pur estil de la família Jurado.  I una  gran majoria de vegades, les respectives famílies, dels homenatjats, fins i tot desconeixen completament la labor i la trajectòria de la persona homenatjada i no saben de què parlar i realment veus  que més que gaudir, pateixen els pobres. I què n’hem de  dir de la placa, medalla  o l’obsequi corresponent al premi, que a l’homenatjat li faria  una il·lusió tremenda, mentre que la família, pensarà que és un “pongo”. Que no sabeu què és un “pongo”?. Doncs vindria a ser una cosa més o menys així: ¿Y esto dónde coño lo pongo?. Per que en realitat el premi en qüestió te un valor més sentimental que material, si fos a l’inrevés tots els familiars i hereus sabrien perfectament quina utilitat donar-li, però…  i l’ excusa sol ser les mides dels habitatges que son més aviat reduïdes… doncs això, que qualsevol cosa innecessària fa nosa, vaja. A molts, si els fa nosa fins i tot l’homentjat, com voleu que no els causi molèsties haver d’arreplegar retalls de diaris que porten una referència per petita que sigui, plaques i plaquetes, medalles i medalletes, i haver-ho de guardar tot cronològicament ordenat i emmarcat, i amb l’obligació implícita d’ahver-hi de donar un cop d’ull de tant en tant per fer feliç a l’homenatjat?.  Bé, el que deia, que no he entès mai per què un s’ha de morir per ser valorat. Pot ser és per fer certa la frase aquella que no hi ha be conegut fins que no és perdut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!