El bloc d'en Titot

No cal insistir que, des de qualsevol òptica de l’independentisme, és del tot inacceptable un procés adreçat a acomodar la nació catalana —tota o part— dins l’Estat espanyol. El projecte del nou Estatut de Catalunya —referit al Principat— va respondre a l’intent de trobar una fórmula per a endolcir l’opressió nacional i per intentar demostrar que l’Estat espanyol té la capacitat d’esdevenir un estat democràtic. El resultat va ser demolidor, perquè si alguna cosa es va demostrar va ser just el contrari.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol va
fer miques qualsevol propòsit de desenvolupar un model polític diferent
d’allò que Franco va deixar atado y bien atado. Aquells que pensaven que
—mitjançant la pedagogia o mitjançant la simpatia o mitjançant la
discreta submissió— Espanya podia evolucionar cap a la democràcia s’han
quedat amb un pam de nas.

La sorpresa, doncs, va ser que no hi va haver sorpresa: “Potser el
secret és que no hi ha secret —deia Martí i Pol— i aquest camí l’hem fet
tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn; potser caldria que
trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que
capgirés la història.”

Aïllats per l’endogàmia d’una classe política, d’una premsa i d’una
intel·lectualitat metropolitana que fa anys que només debat donant-se la
raó a si mateixa, el Tribunal Constitucional va preferir treure’s la
montera i dir “va por ustedes” al seu públic que no subministrar una
nova dosi d’anestèsia als catalans.

Afortunadament, la manifestació del 10 de juliol va deixar les coses
clares. Sense anestèsia es veu tot molt diferent i l’independentisme es
va consolidar com a resposta hegemònica del poble català. El debat sobre
si calia defensar l’Estatut com a estació cap a un procés emancipador
va quedar tancat: un milió i mig de persones ho van proclamar al Passeig
de Gràcia.

La pregunta de l’endemà era inevitable: i ara què? La vaig sentir tants
cops com l’havia sentit després de cada consulta: i ara què? Doncs ara
res. L’èxit va començar i acabar el mateix 10 de juliol. L’èxit
precisament és gran perquè és eteri, perquè ningú no el pot capturar i
capitalitzar, com el de les consultes, com el de les grans
manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), com el dels
milers de Correllengües…

L’èxit de tot plegat és precisament que no formava part del full de ruta
de cap partit, perquè no s’havia maquinat en cap comissió estratègica.
L’èxit rau en el fet que ningú ens va dir que ho féssim. Els catalans
som així, ves!

I de la mateixa manera que van reproduir-se els Correllengües, de la
mateixa manera que 900.000 persones van anar a la manifestació d’una
desconeguda PDD, de la mateixa manera que a més de cinc-cents pobles es
van fer consultes i de la mateixa manera que un seguit de municipis es
van desvincular de la Constitució espanyola, de la mateixa manera que es
va donar la volta a la manifestació a favor de l’Estatut,
l’independentisme es tornarà a trobar a redós de la pròxima bona idea,
independentment d’a qui se li acudeixi. Recordo que, uns observadors
internacionals en una consulta em deien: “Tots els moviments
nacionalistes europeus estem pendents de quina serà la propera idea de
bombero dels catalans.”

L’èxit de tot plegat és el punt d’imprevisible, és que els simuladors
d’escenaris polítics no saben què preveure de nosaltres. I l’èxit està
també en el fet que sense ningú que se’n pugui considerar propietari,
ningú té la capacitat de vendre ni de trair. Potser és que el gat
escaldat de l’aigua tèbia fuig i només estem disposats a fer reeixir
allò que ningú pugui capitalitzar en exclusiva.

I l’èxit de cadascun dels èxits és que a cada passa l’independentisme
creix un cinc o un deu per cent. I això només duu cap a un lloc: a una
majoria social imparable.

I l’èxit cal atribuir-lo especialment a dos encerts:

La primera és que teníem raó. Quan érem trenta l’any seixanta-vuit i
quan érem set-cents l’any vuitanta set dèiem que l’única solució era la
independència. I ara l’adhesió de centenars de milers de persones ho
confirma.

L’altre encert ha estat no baixar del burro, no cedir ni un pam: vam dir
independència i no ho vam canviar per una possible bona autonomia,
encara que sabéssim que la independència era pràcticament impossible.

Gràcies a aquests dos encerts ara la independència no només és possible
sinó que a més és propera.

Però no hem de badar, no fos cas que ens quedéssim amb qualsevol
“independència”, seguim dient que ha de ser de la nació completa i que
ha de dur canvis en el model d’estat i de relacions econòmiques entre
les persones. I seguirem sense baixar del burro.

(article publicat a la revista Lluita de setembre de 2010)