El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
La reflexió no és meva, m’ho va fer veure en Roger Mas, dinant l’altre dia. I crec que ell deia que tampoc era seva, crec que va citar Carles Muñoz Espinalt.
Deia que els independentistes erem els moderats, que els extremistes eren els autonomistes i els federalistes.
La reflexió és molt senzilla:
[Mas i Montilla, dos extremistes]
Els independentistes només pretenem tenir la clau de casa nostra. Així de simple. No és res estrafolari, és una voluntat ben estesa arreu del món.
En canvi els autonomistes i els federalistes pretenen explicar als espanyols com han d’organitzar el seu país. I aquesta és una pretensió que atempta contra la voluntat majoritària de tenir un estat centralista. Ja els van empantanegar fa 30 anys obligant-los a muntar 17 autonomies que ni els hi feia cap gràcia ni els hi fa cap servei. I pretenen consolidar l’estat autonòmic o evolucionar cap al federalisme en contra de la voluntat hegemònica dels espanyols. Això és ser extremista.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més que extremisme, jo veuria l’autonomisme com una ideologia molt més complexa i innatural que l’independentisme, però no acabo de trobar sentit a veure quina és més radical que l’altra.
Em fa il·lusió, aquest comentari, perquè jo sóc dels que sempre justifico el meu independentisme per una qüestió de moderació. Ja veig que no sóc l’únic, i me n’alegro. Hi trobo molt de sentit, si entenem la moderació com la voluntat que es faci el més raonable, ponderat i necessari. Una altra cosa és que, a més, siguem revolucionaris i que, per tant, vulguem subvertir i agitar ordres establerts un cop tinguem la independència. Però ser independentista, a seques, comença a ser una necessitat fisiològica, una mera qüestió de salut mental.
Des que tinc ús de raó (si és que això existeix) he anat afegint motius a l’afany de sobirania plena: primer va ser una qüestió sobretot cultural; després s’hi va afegir l’interès econòmic (i ara més que mai); el més divertit, però, és que al final acabo justificant-ho per no haver d’abusar de la medicació.
Però encara una cosa: molt sovint explico a gent no catalana (a vegades espanyols) que un dels motius per tenir un estat propi és començar a entendre’ns de tu a tu i a voluntat amb Espanya i els seus habitants. I encabat, tothom cap a casa seu.
Salut!