El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
I l’independentisme té -com a mínim- una mancança important. Tot i tenir tants àlfils com peons tenim un buit teòric important.
Tothom discuteix sobre el vehicle que cal utilitzar en el viatge però ningú pensa en la ruta i encara menys en el destí.
Com a molt es parla d’una direcció, d’un nord: la independència.
Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l’immens i vague nord ens volem instal·lar. És a dir: de què estem parlant quan diem “independència”.
Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s’ha de tirar pel dret o s’ha d’anar a buscar el revolt. Si s’hi arriba per terra, mar o aire.
I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.
I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista…
Bé, el problema -sobretot- el tenim l’Esquerra Independentista, els que pretenem la costrucció d’un país on els drets de les persones estiguin per sobre dels drets de les corporacions mercantils.
El problema el tenim perquè pretenem instal·lar-nos en un lloc del nord on es garanteixi la justícia social, el socialisme, i això és prou complicat perquè no serveixen ni els mapes d’Stalin ni els de Felipe González, per citar dues perversions del socialisme.
Dic que l’EI patim més aquesta mancança perquè hi ha un independentisme que ha comprat els mapes del nord impresos als Estats Units, a Espanya, aquells que regalen si envies 20 etiquetes de cocacola, si omples cinc dipòsits a la BP.
És clar que hi ha molta gent que dóna per fet que només hi ha un tipus de nord: la construcció d’un estat capitalista, liberal, que tingui com a únic objectiu el creixement econòmic i la competència amb la resta d’estats del primer món en l’espoli del tercer.
És per això que l’Esquerra Independentista tenim la imperiosa necessitat d’explorar i cartografiar la regió socialista del nord.
Sovint en sentim a dir -i potser el motiu d’aquesta entrada és per què darrerament m’ho he sentit a dir més- que primer ha de ser la independència i que després que cadascú voti el que vulgui. Però aquest prec -fet amb tota la bona intenció del món- amaga precisament aquest buit teòric: de quina independència estem parlant?
Sabem que quan se’ns reclama això es dóna per fet que només hi ha una independència possible que és la creació d’un nou estat dins la Unió Europea regit per les mateixes regles de joc que la resta. Això és el que diuen els mapes de les gasolineres.
Jo seguiré insistint fins l’extenuació que l’Esquerra Independentista ha de fer un esforç sobrehumà per cartografiar el nostre nord, definir què volem, quin és el model. Només així podrem competir amb els que pretenen que la independència es limiti a fer una ratlla al mapa i a importar tots els errors dels països on manen les empreses i no les persones, per molts circs parlamentaris que tinguin. Mentre no tinguem un mapa socialista no el podrem contraposar al de les gasolineres i serà molt difícil que quan parlem de socialisme la gent no interpreti Stalin o Felipe González.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Podries fer propostes concretes en diferents entrades al blog: tipus de govern, model parlamentari, model electoral, etc. Seria més fàcil de discutir que no pas conceptes vagues.
Ara bé, seria bo que mentre continues aquesta cartografia que va iniciar Thomas More el 1.516, tothom qui creu que el nostre país ha de ser independent fos menys sectari en el seu vot, ja que per desgràcia no tenim un sistema perfecte on el govern llegeix la ment dels camarades ciutadans per proveir-ne les necessitats sinó un sistema parlamentari on qui treu més escons mana.
Fa cinc segles dels Reis Catòlics i cinc segles d’Utopia i, francament, no sé què trigarà més temps a arribar a Catalunya: la independència o un model social utòpic. Les dues coses alhora segur que no.
Per algun motiu no puc inserir el comentari, l’he posat en aquest enllaç
Molt bé, cartografia el nord, sí, fes-ho a consciència però, si us plau, no hi entretinguis més gent en aquesta feina. Cal aplicar mètodes científics, aïllar els factors per actuar-hi amb la millor precisió i amb les màximes garanties d’èxit. Actuar contra els sistemes en la seva globalitat i complexitat ens porta a un desgast i a la frustració permanent que cada 25 anys intentem redreçar.
Si us plau, la independència, si mai l’assolim, serà via un estat en el marc europeu. Aquesta és la nostra realitat. Plantejar qualsevol altra opció és una quimera.
Ah, i si us plau, no tornis a anomenar al Glez com a referent del socialisme. Que una força política es proclami socialista no vol dir pas que en sigui. Si situes la socialdemocràcia dins del socialisme anem bé.
Apa, força i a deixar pas!
Difícilment podreu trobar un nord a l’EI S.L. perquè el troskisme mai no ha tingut cap nord. Bé, si de cas, ha degenerat i ha acabat com a agent vergonyant de la reacció.
Quina gràcia quan escolto parlar de “persones” i drets de les persones i bla bla bla. I la burgesia què són, extraterrestres? No teniu ni conciència de classe ni sabeu per què collons lluiteu. Sou només un etern maig del 68, l’ala esquerra del capitalisme emprenyada perquè falten porros, no deixen posar la música alta o símplement per la necessitat de rebel·lia per l’explosió hormonal i de testosterona.
El vostre socialisme de saló, a la carta i a posteriori és tan de cartró pedra i amateur com el vostre obrerisme o independentisme. Que vosaltres parleu de socialisme és tan postís com si un rus de Sibèria parlés d’independentisme català. Ja només us queda estar sota les faldetes de la nova burgesia antagònica amb Espanya i ser els seus minyons rebels. Es veia venir.
Visca Stalin i Visca Catalunya!
Fa molta falta fer aquest esforç que dius. Jo quan escolte això de “…dins la Unió Europea” no puc evitar pensar que ens enganyen. La Unió Europea real, la que hi ha ara (i no la que molts sommien), és un espai on es furta de tal manera la sobirania popular en favor dels lobbys i el capital que ens donaria igual tenir un estat propi o no en la gran majoria de qüestions.
Salut!
veient el que la gent vota, cosa que no canviarà, el mateix d’ara amb un passaport que hi digui república catalana i un president enlloc d’un rei.
en tot cas m’agradaria que s’aprofundís la democràcia directa que deixa les portes obertes a tot, fins i tot al socialisme o a la cadena perpetua, però em sembla que si a la gent li preguntes si volen pagar més o menys impostos diran que no en volen pagar cap (o que paguin els rics això pel broc gròs) i segurament sense haver-s’ho pensat a fons exigiran que l’estat (el català) els hi regali la tira de serveis sense haver-se adonat que no els hi regala ningú sinó que els han pagat previament indirectament perden pasta pel camí.
Ara toca decidir, el dret a decidir, mitjançan l’independència.
Després de l’independència ja vindrà tot plegat per afetgit i la lògica catalana. I com el ésser humà té tendència al extrems, ja anirem decidin si caminar cap un extrem o l’altre en funció dels interessos a Catalunya, d’una mena o la contrària segons interesse a la màjoria de catalans i no sota interessos esclussius de la majòria del Congreso als espanyols.
A ningú nadó quan neix li pregunten abans on vòl anar i el seu destí, com tot a la vida va en funció de les circumstàncies i saber aprofitar les oportunitats.
Molt sovint, la realitat va per davant de les cartografies d’aquesta realitat. L’esquerra anomenada utòpica, quasi sempre ha fet cartografies pel futur i en això, s’ha vist sempre embolicada amb la religió. No, no m’equivoco, amb la religió i la fé… un altra món es possible…. un cel a la terra…… un hombre nuevo….. I els que de sobte topen amb la realitat, es troben “socialisme real”. Pels comentaris de Iosif i la historia, la transformació “revolucionària” de la realitat sempre s’ha produit en sutuacions precàries, entre guerres desordre i incapacitat de poder construir cels a la terra. Hi ha doncs un missatge “socialista” del desastre, de la mitjana empobridora. La dita “revolució” russa per exemple, es inconcebible sense entendre la gran massa de soldats desarrapats i vençuts, que ja no obeeixen els oficials que els envien a l’escorxador…. Tampoc, sense una minoria “professional” d’avantguarda, amb una nova fe per “vendre” als sense Deu.
Bé, fora rotllos. Hi ha un independentisme català que encara no ha superat el dilema “reforma-revolució” i que l’encaixona al meu entendre (també per experiència històrica), al servei dels interessos de un altra nació. No us espervereu. Pero la realitat es obstinada…..
Mireu, a mi el que m’interessa en ser independent nacionalment (un element col.lectiu de primer abast i no superat – encara – per les mateixes “revolucions” a les que es troben enganxats molts “revolucionaris” de salò o no), es poder ser UNA MICA MILLOR. Amb conformo amb ser UNA MICA MILLOR i no tenir d’aguantar rèmores polítiques que desgasten la meva psique contínuament, per manifestar-me amb una mica més de llibertat, com soc i com eren i son els de casa meva, amb tots els seus defectes i virtuts. Mireu quin programa més sentzill….. Quina cartografia més sentzilla. Perquè collons m’en he d’anar a cercar cartografies, en una planura inabastàble de l’Asia Central o un bosc Tropical?
Si, si, aneu fent el brètol amb aquesta collonada -com deia en Josep Pla- del socialisme i l’esquerra que així esteu que no sabeu ni unir-vos per parlar del futur estat independent que dieu -només de llàvia- voler construir. Molta xerrameca socialista, trostkista i de totes les sectes derivades d’un projecte que no va funcionar ni funcionarà mai: la URSS que va petar per la dessidia d’un sistema que no podia funcionar si ningú fotia ni brot ni tenia cap estimul per prosperar, milions de morts per purgues, Cuba que es manté subvencionada, Corea del Nord fent bombes nuclears i maltractant la seva població que viu en la inanició i la Xina que és més capitalista que ningú i sense llibertats per ningú i a sobre ocupant altres nacions com el Tibet. Tot plegat molt d’esquerres i molt socialista! Si aquest és model d’estat independent que voleu per Catalunya no cal ni que comencem perquè la història ja ens ha dit que NO. Ni mapes, ni rutes, ni bruixoles. No hi ha ni camí ni vol ser-hi.
Almenys reagrupament ha fet un pdf amb un model d’estat per començar no com vosaltres que encara us baralleu per saber qui és més socialista amb referents com en González! per favor!!!!
I per acabar només dir que el socialisme i l’esquerranisme patètic d’aquest país ja s’ha vist a on ens ha portat Catalunya. Gràcies PSUC, PSC i tota l’esquerdamenta per muntar aquest estat anomenat Espanya que ha fet ser als catalans els més socialistes del món mundial via l’espoli fiscal dit solidaritat (socialista?) perpetrat contra “els grans rics catalans burgesos”!. Mira que sou burros! les classes baixes catalanes també estan patint aquesta política i el que no saben és que ells mateixos se la van votar en l’època de la rentada de cara d’Espanya, dita actualment la “transición democráctica”. Gràcies esquerranosos per la merda que vau vomitar durant la transició. No vau ser capaços ni de fer un concert econòmic com a Euskalerria i voleu tenir un estat independent?! per favor, plegueu! retireu-vos de l’escena política mundial i que mai més aixequeu el cap.
Titot,
estic d’acord amb tu en que falta definir, explicar bé quin és l’objectiu.
Això és bàsic en qualsevol projecte, a la feina, a la vida.
Cal que la gran bossa de gent que té por als canvis, por al desconegut, etc. perdi aquesta por sabent exactament cap on volem anar.
en canvi difereixo del teu text quan parles de lligar independentisme amb una idea política d’esquerres o dretes. La independència té prou contingut per si sola. No li calen cognoms. Independència d’esquerres o de dretes! això és una tonteria al meu entendre.
No vull dir que els partits independentistes hagin de perdre la seva ideologia i postposar-la per un futur llunyà. No.
Vull dir que cada partit ha de defensar la societat que vulgui, però tots junts en front comú hem de compartir un objectiu. I aquest ha de ser convertir el país que tenim, tal com està de podrit i corrupte, a un país independent, igual de podrit i corrupte, però indpenedent. Llavors, tota política que facis en pro d’un estat més transparent, més socialista, etc. serà més fàcil, perquè el teu esforç es dirigirà a un país de 7 milions d’habitants, i no a 45.
Salut
seria molt interesant q expliquesis el teu planol personal, el teu model destat ideal!
http://webs.racocatala.cat/eltalp/sobiranisme.htm
Hola Titot , sòc del País Valencià però de la amteixa nació que tú , dels Països Catalans o de la Catalunya, com vullgues. Es trist veure-vos barallant-se per altres qüestions que es poden reprendre el dia que sigam un estat independent , sinò amb tanta divisió de pensaments no s’anirà a cap llòc.
Em recorda en temps de la republica i de la guerra civil de l’estat espanyol, uns volien guanyar la guerra fent ja la revolució ( anarquistes, POUM, etc) . Massa divisións per a fer el primer pas.Aixì ens va anar.( Per supossat n’hi han d’altres factors que ens perjudicà).
Si es qüestiona l’independencia sinò s’arriba a un estat democratic, social i igualitari al mateix temps , no s’arribarà a cap llòc.
La frase catalunya serà d’esquerres o no serà independent o el país valencià serà d’esquerres o no serà independent, ens portaria al fracàs absolut.
Un poble està fet de tots els colors i cal que tots facen l’esforç per anar junt cap a l’independencia , després el futur es de tots i serà el que la gent vullga que siga , i estic segur que serà millor que avuí, en tots els aspectes, com mínim com els països nordics com Dinamarca,Islandia, Suecia, Finlandia o millor en tots els aspectes (economic, social etc).
No tirem la tovallola tan prompte per qüestions d’esquerres o de dretes. Conseguir en primer llòc l’independencia ens obrirà moltes portes.
Un salut TITOT m’havies deixat preocupat , es clar que tots volem el millor del millor per al nostre pais.
El 51,7% de persones, crítics amb el paper de l’Esquerra Independentista
http://www.llibertat.cat/content/view/10072/29/
Crec que tens força raó en el que planteges i em sembla adequat de reflexionar en aquest sentit, tot i que crec que ja hi ha molta teoria feta, aquí i allà, i que no és un caprici discutir si ara cal anar a les autonòmiques o no. Més aviat, en la línia del que dius, crec que l’EI ha de situar alguns dels objectius que manta vegades ha plantejat i que sempre han acabat convertint-se en lema d’una mani o d’una campanya més que en via de treball central i regular, amb voluntat d’aconseguir coses quantificables, valorables, revisables i que anessin posant base a l’equipatge necessari per poder continuar el camí.
De feina se n’ha fet molta i, no ens enganyem, tots aquests senyorets independentistes que ara es belluguen a la pantalla, en gran part, tenen la feina feta gràcies a les mil-i-una hòsties rebudes i donades per l’EI. Però és cert que hi ha una manca de seriositat a l’hora de posar en marxa un procés, amb uns plantejaments de base clars, sòlids i ben fonamentats i que dibuixi una ruta estable. També és cert que l’enemic polític -estats, sistema, cagadubtes, aprofitats…- també juguen i ells sempre caminen cap al mateix lloc.
També crec que cal deixar de banda un cert misticisme i una molta mitificació de noms, representacions i històries que, per més que s’autoreclamin de l’EI, tampoc han estat capaces, tot i encerclar el terreny, de fer avançar de veres el moviment més enllà de l’autoconsum i l’autocomplaença. L’EI és molt més que mitja dotzena de noms de grups, col·lectius i organitzacions i de persones concretes, i cal una socialització del discurs i de les propostes, per permetre que l’EI faci un salt de qualitat.
Cal que l’EI, a banda de parlar de país, faci país, situï els Països Catalans en el mapa del dia a dia de la militància, del currículum escolar de tot un país, i cal que ho faci en tots els àmbits, però amb la convicció que dóna saber on anem i la matèria primera que tenim.
Cal que l’EI faci política nacional, que no en fa ningú.
Cal que els ajuntaments esdevinguin altaveus d’això, i no de la política de gestió -com deia un alcalde d’ERC, ja fa anys, “els carrers s’asfalten igual si l’ajuntament és de dretes o d’esquerres, potser varien els procediments. Allò que ens ha de diferenciar no és el nombre de carrers asfaltats, sinó les polítiques socials, transformadores i nacionals”. Prou demostrar que som “normals”, i fem normal la política nacional. I penseu que la política municipal, de gestió i/o transformadora, tant es pot fer -o no es pot fer- a Pego com a Lloret.
Algú s’hauria de preguntar per quina raó molts militants de la Comuna de París van passar-se a les files de la burgesia parlamentaria un cop la Comuna va fracassar. O perquè molts militants del maig del 68 van acabar dirigint companyies multinacionals. O perquè un gruix important de militants radicals d’extrema esquerra marxista leninista van acabar enquadrats a les ordres del PSOE un cop va acabar la transició. O perquè el 90% dels militants del POUM van ingressar al PSOE durant la dictadura franquista, o perquè els militants llibertaris de la CNT-FAI van fugir cames ajudeu-me amb les pertinences alienes robades durant el període prebelic. . O per quina raó el 98% de militants joves acaben abandonant la seva militància i acaben acomodant-se al sistema? O per quina raó molts dels suposats ultraradicals contemporanis no saben el que és el treball físic i si la universitat pagada pels papàs.
Maoistes, leninistes, trotskistes, bakuninistes….tot plegat sóna a secta il·luminada però en el fons la història sempre es repeteix: Molt de radicalisme virtual en l’etapa juvenil ( fins als 40 anys) però després tot s’esvaeix. A mi no em tornen a enganyar mai més aquests radicalillos de pacotilla amb els estudis pagats.
De vegades cal fer-se aquestes preguntes perquè si ens deixem seduïr pel purisme paralitzador d’aquells que van de radicals més que ningú i es dediquen a acusar a tothom de reformista.
Ho dic perquè sinó correm el risc de fer espanyolisme per l’esquerra, molts d’aquests ultraradicals prioritzen l’eix esquerranista i deixen en un segon terme l’alliberament nacional, o sigui, el de sempre.
Dones al clau Titot.
La independència de pandereta, la independència del barça, la moreneta i les sardanes del Lopez Tena i Carretero ja se la poden confitar.
La independència o és d’esquerres o no és.
Dones al clau Titot.
Què vol dir independència si el Banc Central Europeu ha de dirigir la nostra economia, com pretenen Laportes i Tenes?
Què vol dir independència si la nostra defensa l’ha de dirigir els EUA a través de la OTAN, com pretén Carretero i companyia?
Què vol dir independència si el nostre territori ha d’estar destruït pels especuladors de torn com vol CiU i els seus amics de Ferrovial?
Què vol dir independència si ha de servir per tenir un Estat raquític al servei del capital com pretenen Laportes i companyia?
No senyor, aquesta independència liberal que serveix per canviar-ho tot perquè no canvii res ja se la poden confitar. No sé vosaltres però jo no destinaré ni un minut a aquesta causa. El camí de l’Esquerra Independentista cap a la independència real, és a dir per la conquesta de la sobirania popular, és un camí llarg i difícil que requereix paciència i tenacitat, no pas salvapàtries oportunistes.
En aquest camí podrem pactar amb SI, ERC o RCat en segons quines coses (llengua, declaració unilateral d’independència…) i sobretot amb ERC i ICV-EUiA (economia, defensa, serveis socials…).
Però per descomptat el que ningú pot pretendre, i menys els qui acaben d’arribar fa 2 dies, és que l’Esquerra Independentista renuncii a la seva concepció d’independència per defensar-ne una altre de dretes que no desitgem.
Això és el que a mi em sembla, i em sorpren molt que hi hagi gent de la CUP fent comentaris en un sentit diferent. En fi, em dona la sensació que s’equivoquen de projecte polític…No us sembla?
Salut
He llegit amb atenció la reflexió d’en Titot, i he quedat esparverat pels comentaris que ha generat l’esmentada reflexió.
Com a militant de l’esquerra independentista puc assegurar que la reflexió, el debat, l’esforç…són necessitats vitals d’aquest moviment i està clar que l’esquerra independentista ha d’aclarir conceptes, reiterpretar realitats i sobretot transmetre més credibilitat. No comparteixo ni els comentaris que rajen directament d’aquells que creiem en un altre ordre social ni comparteixo la visió excessivament purista d’alguns militants de l’EI que supediten la independència a una suposada revolució que no acaba d’arribar mai. Crec que les revolucions no es construeixen ni amb teoricismes ni amb sectarisme, de fet no n’he viscut cap i només aspiro a militar i treballar, veurem com evoluciona tot.
Em sembla lògic i normal que com a independentistes d’esquerres aspirem a construÍr un país lliure on les desigultats s’escurcin ( fer-les desparèixer al 100% és impossible, crec) i on el territori no es destrueixi en nom d’un progrés fictici. I em sembla ben lògic que des de l’esquerra independentista es qüestioni l’ordre capitalista mundial i que les crítiques a organismes transnacionals com la UE, OTAN, OCDE…siguin enteses des de la normalitat democràtica. L’esquerra independentista té un triple projecte: alliberament nacional, justícia social o socialisme i posar fi a l’espoli de la natura ( entre d’altres) .
En el primer camp s’han fet avanços innegables, però de cap de les maneres estem a les portes d’un procés de no retorn, encara no som independents, ni molt menys, queda molt de camí per recòrrer. Això si, no puc compartir de cap de les maneres que des d’alguns sectors de l’EI es relativitzi la necessitat d’assolir la independència tot supeditant-la a una conjuntura socialista. La realitat és la que és i no podem obstruÏr l’accés a la llibertat del nostre poble, hem d’assumir les contradiccions, el nostre poble té uns drets nacionals i encara que el marc mundial ( capitalista) no sigui el que nosaltres voldríem no tenim dret a bloquejar els drets nacionals de tot un poble que porta segles oprimit nacionalment. D’altra banda entenc que no hi ha cap contradicció en la independència nacional i la independència popular, és més, crec que sense llibertat nacional no hi ha socialisme ni sobirania popular.
En el segon camp d’actuació de l’esquerra independentista, en el camí cap a la construcció del socialisme, hem de reconèixer que no només no hem avançat sinó que hem reculat. Les forces rupturistes europees i mundials estan en franca regressió, jo crec que encar an oens hem refet de la desfeta del mur, tenim poca credibilitat i exceptuant algunes regions de l’Amèrica Llatina hem de reconèixer que el capitalisme i les institucions emanades de la reforma burgesa ens han inflingit una derrota. Però evidentment l’única lluita que es perd és la que s’abandona i hem de continuar donant guerra. Al meu entendre calen reflexions com la d’en Titot, no podem continuar instal·lats en la simple consigna ni en la filosofia bonista, ens hem d’armar d’argumetns, d’anàlisis, d’autocrítica. I hem de ser conscients que la lluita pel socialisme no es pot dur a terme en un sol país, ens cal articular relacions internacionals en un bloc regional, l’única fòrmula viable d’assolir un horitzó socialista o de justícia social a mitjà termini. Tot i que a Venezuela hi ha moltes contradiccions crec que el camí iniciat per aquell paí sés un exemple a seguir, tot i que no agrada als sectors més puristes, cal reconèixer que l’única via és la democràtica, conquerir espais electorals i traduÏr-los en conquestes socials, amb la implicació activa de les organitzacions de base, organitzacions això sí, de masses. Si, com diu en Titot, quan parlem de socialisme el gruix de la gent normal entèn que parlem del PSOE o d’STalin. Hem de superar això, deixar les consignes i proclames i treballar més, allunyats del sectarisme de l’esquerra banal i utòpica i apropant-nos a les necessitats reals de la gent treballadora.
En el camp ambiental crec que és on l’EI té un discurs més feble. Més enllà de la simple participació ( de vegades tàctica) en plataformes en defensa del territori cal que l’EI enforteixi el seu discurs ecologista des d’una vessant nacional i d’esquerres. És a dir, la construcció d’un espai polític ecoindependentista i d’esquerres està per fer, i si no ho fem nosaltres deixarem que sectors reformistes i instal·lats en el poder ocupin un espai que als PP.CC està per explorar.
Hola Jordi,
Hem de veure quina és la conjuntura.
Pel teu comentari, sembla que estem d’acord que la independència nacional no es decidirà a la propera legislatuira, sino que és un procés més llarg. D’altra banda la crisi i com sortim de la crisi (és a dir, qui la paga), sí que és un assumpte d’aquesta legislatura i potser de les següents.
Com ens situem davant d’aquesta conjuntura? Això és el que es debat. I en aquest context i davant la proposta de coalició amb SI, el debat és si la CUP s’ha de sumar a SI o no, i perquè.
Al meu entendre la CUP no s’ha de sumar a SI i la raó és perquè no compartim el mateix projecte, ni en la conjuntura actual, tampoc compartim programa. No crec que sigui sectarisme dir això.
M’explico:
Sobre el projecte: quan sento al Carretero dir que el primer que farem quan siguem independents és obrir les portes de Catalunya per assentar-hi bases nortamericanes doncs no sé tu, però jo entenc perfectament que el seu projecte i el nostre no és el mateix. I per aquest motiu, i en la conjuntura actual, per mi no té cap sentit una coalició electoral amb aquesta gent.
Sobre el programa: quan sento que els de SI i Reagrupament diuen que tot el seu programa es declarar la independencia (quan tots sabem que això ara mateix és impossible per aritmètica parlamentaria) i que per tot lo demés (qui paga la cerisi i com es reestructura el capitalisme) no tenen cap opinio (es a dir, que els hi sembla be la opinio ndominant capitalista) doncs és un programa, que en plena crisis economica, doncs no hi estic d’acord. Vamos, que no és el nostre programa en absolut.
Per això dic, reforçar el projecte de la CUP i pactar amb qui s’hagi de pactar segons cada qüestió i situació. No et negaré que d’aqui a 20 o 30 anys, a les portes de la independència nacional caldria una coalicio com SI, CiU i qui faci falta. I hi estaria d’acord. Però no en aquesta conjuntura.
Amb els independentistes de dretes podem pactar coses, per exemple podem treballar plegats per les consultes, podem recolzar lleis a favor del català…etc I amb ERC i ICV també es poden pactar moltes coses, al meu entendre, moltes més.
Per això ho trobaria un error garrafal que la CUP entri a SI i es dilueixi el seu projecte en la conjuntura actual.
Perquè son projectes diferents i tenm programes diferents.
Què opines?
Vosaltres no ho recordeu peró l’any 1936 va passar el mateix la Fai per una Banda el Poum per l’atre l’Esquerra per un altre camí,si un deia blanc l’atre negre i au¡ixis ens va anar, si aguesimfet pinya no hauriem perdut, ara sembla que anem per el mateix camí i passarà el mateix,peró si ens ajuntessim per salvar CATALUNYA que es el primer que s’ha de fer aquells fexistes de Madrid haurien d’anar amb bastó perqué les cames els hi tremolarien. Pensem-hi.
Tot plegat em recorda força la dècada dels 70. Tots aquells que varen posar l’esquerranisme per davant de la nació han acabat al PSOE, com no dubto que acabaran fent molts dels qui escriuen aquí. A tall d’exemple podriem esmentar els dirigents de l’ORT, el PSUC (aquests més tebis), el PTE, la LCR i tants d’altres.
Pel que fa a la regió socialista, ras i curt no existeix. El mur ja fa dies que va caure, i per molt que ens hi esforcem no hi ha absolutament res més que misèria.
Aquesta bandera de la construcció del socialisme no la seguirà ningú, i amb molta raó, perque la gent no es vol tirar pel barranc. Per tant, tal i com va passar amb els partits que he esmentat abans, després de cada fracàs electoral aniran augmentant els incentius per anar a parar al PSOE.
M’ha fet molta gràcia això de “els drets de les persones abans de les corporacions mercantils”. Sona maco, però és un eslògan que no vol dir res. I això de “circ parlamentari” deu ser vocabulari manllevat a alguna altra formació política. Mare de Déu, quin aiguabarreig mental.
No cal dir que per part meva és clar que el que ens cal és un Estat català tipus França, EEUU, Regne Unit, Noruega… Això és, occidental, amb capitalisme, democràcia parlamentària, tota aquesta vulgaritat.
De moment els referents del socialisme real, com ara Cuba, Venezuela, o Corea del Nord no m’acaben de convéncer. I no n’hi ha d’altres.
El que està clar és que el capitalisme i la democràcia parlamentària tenen molts problemes. Gairebé diria que són la pitjor forma d’organització social i de govern existent, amb l’excepció de tota la resta coneguda i teoritzada, des del socialisme real a les tragicomèdies latinoamericanes de Cuba, Venezuela i altres.
Aquesta és la constatació empírica que fa tothom, i per això la xerrameca sobre l’esquerra independentista és això, xerrameca.
El problema és que hi ha gent que acaba fent l’equació independentisme = esquerra tronada, i aleshores el desprestigi es contagia a l’eix nacional.
Siusplau, esquerranosistes variats del segle XIX (excloc els socialdemòcrates): feu el que han fet tots els vostres predecessors de l’ORT, PTE. PSUC, Lliga Comunista Revolucionària, Euskadiko Esquerra… entreu, sense embuts, a l’espanyolíssim PSOE i deixeu-nos, als independentistes, en companyia de gent impresentable com els EEUU i la UE.