Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Certs mitjans de comunicació descriuen la crisi a Síria com una guerra civil que enfrontaria dues parts de la població del país. Els Sirians que s’enfronten contra el règim de Bachar el-Assad prefereixen parlar de revolució. La utilització d’aquests termes no és pas anodina. Les següents reflexions, escrita per siris de l’ oposició al règim, realitzen una aportació sobre aquesta qüestió.
La crisi síria és una revolució o una guerra civil? No hi ha, segons nosaltres, una contradicció fonamental entre aquestes dues lectures, ja que cada revolució implica una part de conflicte, perquè porta necessàriament en sí mateixa tensions entre els diferents components d’una societat. Avui a Síria, hi ha una veritat tràgica i innegable: els Siris es maten entre ells al seu país. Resta saber quina és la naturalesa d’aquest conflicte, la relació entre el conflicte civil i la revolució i si el conflicte civil acabarà per devorar la revolució.
El conflicte actual a Síria no és pas un conflicte confesional i la comunitat internacional i els mitjans de comunicació (occidentals en particular) exageren quan ho consideren com a tal. Aquesta lectura s’inscriu en un registre orientalista condescendent que no vol admetre que els Siris, o els Àrabs en general, puguin tenir una identitat que depassi la confesionalitat. Aquesta visió esencialista els situa fora de la Història i fora de tot context sociològic. Nosaltres rebutgem aquesta lectura que no es correspon a la realitat síria.
Tot conflicte civil no és necessàriament confesional o religiós. La guerra “civil” d’Espanya, per exemple, va oposar els republicans als partidaris feixistes de Franco. El mateix va passar a la guerra civil a Rússia que s’inscriví en el context de la revolució contra el Tsar. En certa mesura, això mateix es pot aplicar igualment a les revolucions líbia i iemení.
El que succeix a Síria s’assembla més a aquests últims exemples que no pas a una guerra civil. Contràriament al que els orientalistes suposen, no hi ha una particularitat del Mig-Orient que fa que cada cop que esclata una guerra aquesta sigui confesional. Els conflictes confesionals formen part sempre d’un context socioeconòmic que legitima monopolis i desigualtats a l’hora de compartir riqueses i poder. Una de les raons més importants del conflicte a Síria és la revolta de la població contra una feudalitat esclavista que l’ha privada dels seus drets fonamentals. La gran majoria dels ” sunnites ” amotinats estan més animats per un desig de justícia social o de venjança contra aquesta tirania que per un sentiment de pertànyer a la comunitat sunnita. La casta en el poder està conformada per persones pertanyents a comunitats confesionals diverses reunides al voltant de la família al-Assad i el seu entorn que pertanyen a la comunitat alaouita.
Els Siris lluiten avui dia per projectes polítics diferents i no per projectes confesionals dissimulats sota una aparença política. Certament però, certs projectes polítics tenen una dimensió religiosa o confesional però es no pot reduir el conflicte sirià a aquest aspecte confesional.
Els conflictes socials tenen sempre dimensions múltiples, ja siguin aquestes internes (religioses, confessionals, ètniques, socials…) o externes (regionals i internacionals). Tots aquests aspectes són presents en el conflicte sirià ; la tensió confesional no és més que una part i no el motor de la crisi.
Cal admetre l’existència de tensions confesionals a Síria, en particular entre els sunnites i els alaouites, així com cal reconèixer els signes d’un conflicte social de llarga durada.
Perquè la crisi síria no és pas una guerra civil.
L’expressió de “guerra civil” per descriure el que passa a Síria és utilitzat per certs mitjans de comunicació occidentals, per les organitzacions internacionals, així com per les Nacions Unides, en particular elCconsell de Seguretat, i el representant de l’ONU Lakhdar Brahimi. Aquesta expressió és igualment utilitzada per certs àrabs i siris.
Parlar de guerra civil en el cas de Síria comporta llegir els esdeveniments segons els postulats següents:
Es tracta d’un combat entre dues parts iguals, cadascuna buscant prendre el poder per la violència ;
Cada part armada està alimentada per potències regionals i internacionals que tenen interessos contradictoris ;
En un “remake” de la Guerra freda sobre el sòl sirià, els siris són utilitzats com a peons per les potències regionals i internacionals i són ells els que paguen el preu més alt;
Els siris són dins d’ una guerra confesional on els fonamentalistes sunnites confronten les altres comunitats minoritàries.
El poder que es recolça sobre els Alaouites i altres comunitats minoritàries, confesionals o ètniques, és en efecte un règim bàrbar però aquesta barbàrie és la mateixa que la dels seus oponents que són els extremistes sunnites, els djihadistes, així com els membres d’Al-Qaïda.
La comunitat internacional (a favor o en contra Assad) està inquieta per la idea de veure els extremistes sunnites oprimir i fins i tot exterminar les confesions minoritàries en cas de fer caure el règim d’ Hafez el-Assad.
Segons aquest esquema, Síria està abocada a la destrucció, única sortida possible en absència de negociació. Nosaltres rebutgem aquesta visió de la crisi i considerem que el que passa a Síria és una revolució popular contra un règim tirànic. Veiem per quin motiu:
Aquesta graella de lectura posa en un mateix nivell el botxí i les seves víctimes
Primer de tot, aquesta lectura posa al mateix nivell el botxí i les seves víctimes i negligeix la successió dels esdeveniments, des de la detenció dels nens de Deraa i les seves tortures, fins a les manifestacions pacífiques que han aplegat centenars de milers de persones a Hama, Deir ez-Zor, Douma, o Homs. Negligeix les desenes de presos, víctimes de detencions arbitràries, morts sota la tortura. Aquesta visió tampoc té en compte, finalment, la història moderna de la Síria des del cop d’estat del partit Baas el 08 de març de 1963, continuant per l’arribada de Hafez al-Assad al poder el 16 de novembre de 1970 i la transformació de Síria en república hereditària al sí de la qual el partit Baas i la família Assad han refusat sempre compartir el poder polític i la governança de Síria.
Per un altre costat, no es pot tenir una lectura objectiva de la revolució síria sense tenir en compte les altres revolucions àrabs. S’inscriu en una dinàmica popular que s’ha difós en la regió, aspirant a alliberar els pobles del poder dels règims tirànics i corromputs. Qualificar el que passa a Síria de guerra civil torna a reduir una situació complexa a diversos combats entre l’exèrcit dit regular i l’Exèrcit Sirià Lliure.
En segon lloc, pel que fa als combats que tenen lloc a Síria, no es pot parlar d’una guerra en el sentit clàssic del terme, al menys pel moment. Alguns grups armats enfronten un exèrcit que utilitza contra els civils i els rebels avions caces, carros de combat cuirassats, míssils balístics i armes químiques. No hi ha, i de lluny, equivalència d’ arsenals. Respecte del terme ” Exèrcit Lliure “, inapropiat per qualificar els revolucionaris armats, preferim l’expressió ” resistència popular armada ” que es correspon millor a la realitat sobre el terreny.
Finalment, en detriment de la naturalesa militar que ha prevalgut sobre la revolució síria fins avui dia, resumir la situació a Síria com una ” guerra civil ” fa abstracció de les accions civils i pacífiques que estaven i continuen sent un component important de l’aixecament popular. Els siris continuen manifestant-se cada cop que la possibilitat es presenta. Nombroses formes d’acció cívica tant en el camp humanitari, de la informació i de l’organització política es multipliquen -secretament en les regions controlades pel règim, i de forma oberta en les regions controlades pels revolucionaris. Algunes desenes de periòdics i de publicacions són editats i distribuïts en el territori sirià. Totes aquestes persones no consideren que participen en una ” guerra civil ” sinó que més aviat són portadors d’un projecte polític i democràtic.
El que passa a Síria era i és una revolució popular contra un règim totalitari. Més enllà de tot judici moral, descriure la situació a Síria com ” una guerra civil”, és una contra-veritat que nega la realitat i redueix les possibles sortides a la crisi. Perquè si del que es tracta és d’ una ” guerra civil “, la solució ha de passar per una negociació entre dues parts suposadament iguals i un repartiment del poder. Però si estem en el context d’una revolució, la solució passarà per la caiguda de la tirania.
La revolució Síria en perspectiva: un camí llarg i dur
L’experiència de les crisis que han comportat les revolucions russa, francesa, líbia i iemení demostra que no és possible separar totalment una revolució, on grans sectors de la població lluiten per sortir de la misèria, de la guerra civil que pot desenvolupar-se en certs estadis del seu procés. En la majoria de les revolucions, certes persones, per diverses raons, sostenen la repressió o escolleixen la neutralitat. Una revolució on el conjunt del poble s’uneix pacíficament contra el règim no existeix en lloc. Certes revolucions són més dures que d’altres, però no es donen sense cap forma de lluita o de conflicte civil, sense perdedors, sense arrivistes, sense oportunistes i sense màrtirs.
Els revolucionaris no deuen sota cap pretext negar els signes de divisions confesionals o ètniques perquè aquesta ceguera no pot més que empitjorar les coses. Ara bé, el que passa a Síria no és una ” guerra civil”, és una Revolució que com a tal, pot semblar-se a un part llarg i dolorós. És, en tots els casos, el camí més dur, però també el més segur per arribar a la llibertat.
Text escrit per Mohammad Al-Attar i Odai Al-Zoubi.
Aquest text ha estat inicialment publicat en l’espai “Al-joumhouria pels estudis sobre la revolució”. Ha estar traduït en francès per Anas Hamdoun, i al català per en Josep Mª Navarro.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa a Siria, veig que hi ha molta intervenció estrangera, començant per Turquia i seguint per un munt de “soldats de fortuna”, així com de potències vàries. També hi ha una persecució als cristians [pel fet de ser cristians] per part dels anomenats rebels. I aquests rebels no es mostren, ara per ara, menys tirans o totalitaris que el règim d’Assad. El reduccionisme de bons i dolents és totalment inadeqüat, ja classifiquem com a bons els uns o els altres…
Dubto molt que aquesta Revolució, com diu l’autor de l’artícle, o qualsevol guerra porti la llibertat. Mire’m, si no, les “revolucions” a Libia o a altres païssos de l’entorn mediterràni.
Us recomano el blog “Interpretant el món àrab i l’islam”, i la seva darrera entrada http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/229758
Atentament, i bona setmana