Terra i llibertat

El dia 17 de març vaig assistir, com a convidat, a l’assemblea nacional extraordinària que celebraren les CUP o CUP-AE a Olot, a la Garrotxa, al cor de la Catalunya vella. Tot i que encara no milito en cap CUP, el meu vincle amb aquest espai polític nacional ve de lluny, tant pel que fa a la militància i participació en àmbits que s’hi vinculen, com per la col·laboració activa amb la pròpia CUP en diferents moments -un període com a col·laborador econòmic; representant de Terra i Llibertat en diferents trobades i en l’assemblea on es decidi anar a les europees; corresponsable, juntament amb en Narcís López, de configurar la candidatura de les europees esmentades; assistent com a representant de Terra i Llibertat i com a convidat a diferents assemblees generals; impulsor dels actes de suport a la campanya de les darreres autonòmiques, al Lluçanès; actualment, membre de la comissió nacional de territorialitat, etcètera-.

Per raons familiars importants i indefugibles, vaig arribar amb un parell d’hores de retard. I la dinàmica ja estava engegada. La primera impressió, bestial, un munt de gent, vinguda d’arreu, omplint el pavelló de la capital garrotxina.

(Continua)

Un cop inscrit, vaig seure entre la gent de la CUP de Vic, i vaig seguir amb interès, satisfacció i preocupació el desenvolupament de la important assemblea general.

No hi ha dubte que després d’una campanya com la de les autonòmiques a Catalunya, celebrada al novembre passat, aquesta assemblea havia de ser molt important. De cara a les eleccions les CUP havien engegat un procés, al meu entendre, renovador i exemplar, obrint les portes del tinglado a un munt de col·lectius, de persones, de trajectòries, de sensibilitats que van permetre posar cara, ulls, expressió, perspectiva a una realitat política cada cop més grisa, més reaccionària, més contrària als interessos de la gent d’aquesta nació catalana avui ben sacsejada. La candidatura CUP-Alternativa d’Esquerres havia esdevingut un immens alè d’esperança a Catalunya, als Països Catalans, a molts indrets de l’Estat espanyol i, possiblement, ho podria ser a altres indrets, sobretot de la Mediterrània. Algunes de les persones i col·lectius eren presents a Olot.

Com que havia arribat tard, vaig haver de preguntar com havia començat tot plegat. Si ja s’havia presentat l’informe del secretariat valoratiu -encara que fos un tema per discutir en un altre moment- dels resultats de les autonòmiques, agraint la gran mobilització, el gran compromís de tots els sectors, celebrant els resultats i fent un esment especial a la diputada i als dos diputats electes i remarcant el seu compromís i dedicació. Em van dir que no. Es veu que no tocava. No m’ho podia -ni puc!- creure. Quatre mesos després de les eleccions i encara no hem celebrat el resultat, valorada la seva importància i demanada una valoració personal als diputats-da? Realment únics, per “cutres”. Sense cap dubte. Després de les europees a les quals va presentar-se la CUP, tampoc es va fer des de la pròpia campanya. La preocupació prenia lloc a la jornada.

Després, una nova preocupació. Com és possible que una AG en el context actual esdevingui un macroacte administratiu on només hi ha temps per als vots i gens per al debat dels propis continguts? Les prop de 500 persones votants -algú parlava de 700! Home que no és una mani, això- haurien de tenir un cert temps de discussió i valoració, que els temes tècnics tenen un altíssim contingut polític!

De fet, el desenvolupament de l’AG anava mostrant dues concepcions ben diferents de tot, m’atreviria a dir que del món, fins i tot. I el procés votatiu n’era un clar exemple. La sensació és que es feia cada cop més evident una idea de la CUP vinculada a l’Alternativa d’Esquerres, plural, horitzontal, transformadora del discurs, l’organització, el model democràtic, i fins i tot de les relacions internes i les institucionals, davant d’una altra CUP vinculada al Bloc Sobiranista catalunyès, desitjosa de ser reconeguda com a organització normal, d’esquerres, però normal, d’aquella normalitat que viu amb paràmetres estandaritzats, com enyorant un reconeixement de part de la democràcia vigent cap a la gent que ha lluitat per la independència i el socialisme als Països Catalans des fa dècades.

Només calia sentir determinades afirmacions sobre la militància exclusiva a la CUP, com un valor suprem, reduint l’organització a un reducte tancat i allunyat d’una realitat canviant i que ha estat la causant que la CUP hagi esclatat socialment i hagi generat les perspectives i les il·lusions, i els compromisos i les exigències que es van posar d’evidència a la campanya de les autonòmiques catalunyeses.

Aquest model d’organització centralitzada i autoreferencial, cada vegada més allunyat de la Unitat Popular com a espai en construcció, es reforçava en determinades votacions com ara en els temes relatius als espais on triar les persones alliberades, en defenses de models de tria absolutament administratius o més propis del món empresarial que d’un moviment transformador, emergent i ubicat a l’Europa del sud, a la riba de la Mediterrània en temps de trasbalsos capitalistes i institucionals. Plantejaments sobre l’ús dels diners, sobre la relació amb les organitzacions de l’Esquerra Independentista, amb els moviments socials… Tot plegat molt preocupant i ben poc encoratjador.

El debat ha de continuar, dins i fora de les CUP, per garantir aquest pol transformador que es mira amb esperança i amb respecte a altres indrets de l’Estat espanyol, dels pobles del sud d’Europa i de la Mediterrània i més enllà. Un pol que hauria de ser clau per a la construcció d’un projecte nacional per al conjunt dels Països Catalans i que en l’AG de la CUP es va veure trontollar, igual com es va fer trontollar la construcció de la Unitat Popular i d’un nou lideratge anticapitalista des del nostre país.

Al pavelló d’Olot van ressonar ecos de fraus sagnants, d’acusacions de criptoespanyolisme, d’acomodaments catalunyesos amb acceptacions “a l’últim instant” de les lògiques del bloc sobiranista que, com demostren els últims esdeveniments, tenen més a veure amb els interessos del poder que del poble.

La CUP no pot ser esclava de les cotilles que imposa la política del possible sinó que ha de servir a les polítiques que només seran possibles amb la força i l’organització de la majoria del poble dels Països Catalans. Per això, avui més que mai, ens cal la CUP-AE en plena forma. Com dèiem en la campanya electoral al Parlament regional de Catalunya, Som Països Catalans i ho volem tot!

ALEIX CARDONA