Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Coses que passen als Països Catalans i de les quals ningú no ens en parla
Fa pocs dies, l’amic Vicenç Navarro escrivia un article a Rebelión titulat “Qué pasa en Cataluña”. La veritat és que pensàvem que per fi descobriríem què passa, almenys a Catalunya, ja que no a la resta del país, entès aquest com els Països Catalans.
(Continua)
La veritat, el que passa, segons l’amic Vicenç, és que hi ha una aliança de classe entre CiU i PP, que amb llurs nacionalismes essencialistes enlluernen el personal. Un nacionalisme, de conquesta i imperial (PP), i l’altre, victimista i perdedor (CiU); ara, això sí, aliats i fent la pinça a les classes populars per estabornir-les, bandejar-les i reduir la despesa pública i fer impossible l’estat del benestar, suposadament defensat pel tripartit. A hores d’ara, això sí que és un descobriment del que ens passa, perquè la veritat és que el tripartit ha fet força coses per col·laborar en el desmantellament d’aquest incipient estat del benestar o estat insuficient de benestar, que tan sols hem tastat una micona…
La fórmula d’una certa anàlisi simplificadora, que ho redueix tot a la lluita de classes és, sembla, la proposta del Vicenç per explicar-nos aquest conte de la bruixa dolenta que ens enlluerna amb la poma de l’essencialisme nacionalista.
Nosaltres, innocents, ja pensàvem que aquesta manera d’analitzar el món tan simplista, havia quedat soterrada amb les aportacions de personatges com Edgar Morin, Anouar Abdel Malek, Jean Loup Herbert… que ens parlàven, ja a la dècada dels 70 i dels 80, de complexitat, dialèctica social, dialèctica de civilitzacions….
La veritat sigui dita, nosaltres estàvem convençuts que calia tenir en compte, per fer la cosa mínimament ben feta, allò que ens deien aquests darrers amics sobre el cercle exogen i el cercle endogen de les societats…, o sigui, que per entendre què passa o què passava en un societat determinada calia tenir en compte allò de la identitat, la cultura, les característiques civilitzatòries, la profunditat històrica (això darrer és una aportació del amic Fernand Braudel), i a més a més, també allò altra de la dinàmica dels grups socials i de la lluita de classes, i per suposat, les relacions tenses i conflictuals entre generacions, i entre les persones de sexe diferent…
Però tot això, per suposat, en una versió renovada del materialisme més simplista i reduccionista, ha estat bandejat, segons ens explica en Navarro, a qui nosaltres consideràvem que era, pel que molts cops diu i escriu, molt més agosarat i rigorós en llurs anàlisis.
I no és que no estiguem d’acord en certes coses amb el bon amic Vicenç, per suposat que estem d’acord en això de l’aliança de classes representada pel pujolisme, i pel PP espanyol; també opinem que el pujolisme no és que fos essencialista, sinó que va construir i difundir una manera d’entendre el nacionalisme que perviu encara i que és representada per l’actual CiU, i aquesta manera seria la folklorització de la cultura popular reduïda a Catalunya això sí, sense capacitat d’entendre la dinàmica cultural i identitària del conjunt dels Països catalans, o sense voler veure-la i incorporar-la a un projecte de futur i de transformació. Cultura i identitat reduïdes al folklore tradicionalista, a un missatge contingut en la idea del “seny”, i de la “feina ben feta”, i sobretot, treballar per produir, i consumir, sempre amb seny català i sense cantar, ni riure, ni cap escletxa de broma ni rialla, perquè aquest catalanisme calvinista ens vol ben enquadrats en el rigorisme catolicista de sotana, papista i conservador, ben conservador..(us sona allò de Torras i Bages de “Catalunya serà cristiana o no serà…”?.
Amb la nostra ingenuïtat, arrossegada pel món dels descreguts amb rauxa i sense gaire seny, nosaltres pensàvem que la cultura i la identitat són vives, en transformació -per allò de la tradició i la revolució, que ens ensenyaren els que estudiaven el marxisme asiatitzat-, i que eren quelcom per pensar i fer un món diferent, gens avorrit, ni sobretot purità… Que la idea de revolució cultural que els i les nostres àvies llibertàries ens havien explicat i fins i tot llegat, era allò de transformar les persones, els col?lectius, les nacions, per construir idees noves, o recuperar aquelles velles i belles idees: ajuda mútua, cooperativisme, solidaritat, fraternitat, igualtat… O aquestes de noves: sobirania alimentària, energies eco-alternatives, diversitat, interculturalitat…
Així, doncs…, què passa a Catalunya? Doncs que de moment estem atemorits per l’ofensiva conservadora, i la poca capacitat “tripartita”, de plantar-li cara a l’ofensiva neo-liberal mundialitzda, que ens vol atonyinats, muts i a la gàbia. I estem atabalats per la poca capacitat del nostre “stablishment” de pensar amb altres coordenades que no siguin les constitucionals, de la Constitución Española (això sí, el pujolisme sempre ha estat un pensament d’Estat, constitucionalista espanyol, seriós, amb seny, i sense riure gaire. No fotem???). Estem pansits perquè ens roben els bancs, les caixes, el Millet, i els del Pretòria, i altres que ho fan emparats per la llei del més fort, la llei que les classes més poderoses dicten als governs febles, com el nostre tripartit.
Necessitem veure les coses del costat més perillós i més arrauxat; capgirar les coses, mirar-les amb les probabilitats que ens dóna i ens ofereix la fe en quelcom diferent i nou. Ensumar les flaires que ens apropa el garbí (paraula d’arrels àrabs) del nostre estimat sud valencià, engrescar-nos amb el llevant calent de les illes, escombrar-ho tot amb la tramuntana del nord enllà, i començar a fer quelcom de nou amb el ponent que bufa des de la Franja, quan el sol s’amaga vermell…, enllà les terres de l’oest…
Terra i Llibertat
Països Catalans, novembre/2010
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En que quedem: catalanisme calvinista o catòlic? Volem ser democràtes com són a Suissa, o servils com som a España?
Dir allò de “Catalunya serà cristiana o no serà” és tant bèstia com dir “Catalunya serà socialista o no serà”, segons el meu punt de vista.
Atentament