Les audiències expliquen el país
Publicat a Públic 11-11-11:
Les audiències expliquen
Catalunya. Una repassada diària al que han mirat el dia abans els catalans a la
televisió ajuda més a entendre el país que moltes de les enquestes que
encarreguen els partits i els governs. Què interessa? A quines franges d’edat?
En quin tipus de municipis? Una nova demostració és el debat de dilluns entre
Rubalcaba i Rajoy. Mentre els dos aspirants a la presidència del govern
espanyol intentaven explicar als habitants del Regne d’Espanya què pensen fer
per treure l’Estat de la crisi, a Catalunya el programa més vist del dia va ser
El convidat. Albert Om i Charly Reixach van guanyar a Rubalcaba i Rajoy… si
només tenim en compte l’audiència de TVE. Catalunya és un país descosit
televisivament, s’ha escrit. És veritat. Hi ha qui mira TV3 perquè se sent
còmode amb una visió catalanocèntrica del món i d’altres miren només Tele 5 o només
Antena 3 o només Al Jazzera. I això explica la diversitat d’un país més complex
i menys cohesionat del que alguns discursos oficials expliquen i que només
uneix, de veritat, el Barça.
Mirin sinó, l’audiència de
dimecres. Mentre TVE mirava d’esmenar la falta de pluralitat del debat de
dilluns, donant veu a CiU, IU i el PNB –que no és tota la pluralitat-, a
Catalunya l’audiència es va aglutinar al voltant d’un simple Hospitalet…
Barça. Un partit sense gaire expectació prèvia va fer un 27% d’audiència. Un
partit important, aglutina tots els catalans davant la tele. És de les poques
coses alhora que som capaços de fer en aquest país. És la força de l’esport.
“Hi ha tanta polític al futbol que Henry Kissinger no duraria ni dues setmanes
al Manchester United”, va dir un entrenador escocès. El Barça era un club més a
primers del segle XX fins que va saber connectar amb el catalanisme que en
aquell moment sorgia reivindicant la Mancomunitat en el moment oportú i ha
esdevingut més que un club. El Barça, que, per cert, també es va inventar això
del victimisme amb el que a vegades els catalans ens fem autogols, és important
per a la identitat i per a la cohesió de Catalunya… com ho és la Lliga de
futbol per Espanya. Facin un mapa dels estadis de la Lliga espanyola i tindran
una idea del que és Espanya. I entendran també com de difícil serà fer una
lliga europea que deixi la pell de brau sense la única cosa que la vertebra de
debò.
L’Espanya plural és la de la
Lliga de futbol. La que va estar absent en el debat de dilluns. No només partidistament,
perquè només hi eren PSOE i PP, cosa que s’entén perquè de cara a cara en calen
molts i a Catalunya encara som verges de debats d’aquesta mena entre aspirants
a la Generalitat. L’absència greu no és la dels partits. És l’absència
política. Ni una paraula de Catalunya. I l’altra cosa greu és que els partits
catalans i bascos han de debatre amb les segones espases espanyoles, perquè els
líders no es dignen a compaginar un cara a cara amb altres debats. Un debat el
de La1 de dimecres, per cert, molt més elegant, interessant i amb arguments que
el cara a cara de dilluns. Amb un plató com Déu mana i no de Cuéntame, una
realització com cal esperar, un look modern com toca i amb una Maria Casado més
àgil, fresca i interessant que Manuel Campo Vidal. I és d’agrair que Macias,
Jáuregui, Llamazares, Gallardón o Erkoreka, fessin un esforç titànic per dignificar
una professió en hores baixes per errors propis i per culpa d’un mercat que
genera presidents de combustió immediata i els ha deixat a l’ull de l’huracà
d’indignats de tota classe i pelatge. Per fer política no calen bateries ni
videos demagògics. Calen arguments. I hi va haver tant fair play i tanta
correcció dimecres que la moderadora va convidar els participants… a interrompre’s!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!