Tian Riba Bloc

Publicat a Públic 12-11-11:

La simple aparició d’Ariadna
Oltra en primer pla, amb una jaqueta d’un blanc immaculat, i amb els candidats
al fons, ombrejats, de manera que només s’intuïa la seva silueta ja resumeix la
diferència entre el cara a cara de dilluns i el debat a cinc d’ahir a TV3. Ha
estat com passar en cinc dies d’una televisió trista i en blanc i negre a
l’alegria dels colors. Perquè després alguns dels senyors candidats
s’atreveixin a dir alegrement que cal retallar el pressupost d’una televisió
nacional líder d’audiència, amb qualitat, pluralitat, moderna i, sobretot,
sense la qual Catalunya no existiria com la coneixem. Tot per 40 euros per
ciutadà i any.

Amb una realització impecable i
una posada en escena que no té res a envejar als debats dels Estats Units,
sempre una passa endavant de la resta del món, i amb una aposta pel talent de
la casa, com el Barça de Pep Guardiola, amb una Oltra impecable, el debat
passarà a la història per ser aquell en que el Max Weinberg d’Alcampell, Josep
Antoni Duran i Lleida, ens va estar mirant fixament durant gairebé dues hores
perquè algú li va dir que s’havia d’adreçar al ciutadà. La pega és que allò era
un debat i que Duran, segurament, va abusar d’aquest exercici, molt difícil per
cert, fins que a la publicitat li van dir que deixés de fer-ho. Pellicer ja
tremolava.

El gest de Duran va ser la
constatació, sigui com sigui, que la indignació ciutadana, abanderada pel
moviment 15-M, ha fet forat i que els polítics són conscients que han de
trencar la seva endogàmia i adreçar-se als ciutadans. Ahir ho van fer en les
formes i no tant en els discursos, amb l’excepció de Joan Coscubiela, la
revelació de la campanya, desaprofitat durant anys a CCOO. El debat, deia, passarà a la
història per la successió de monòlegs de Duran davant la càmera explicant-nos
com va la vida, però també per l’afonia de Jorge Fernández Diaz, transvestit en
Alejo Vidal-Quadras. Coses de l’11-11-11? Duran i Fernández, per cert, van
optar per corbates més alegres que les blaves del cara a cara de dilluns.
Italià el democristià, amb ratlles blanques i liles. D’uniforme d’escola de
l’Opus el popular, amb ratlles blaves i vermelles. Coscu, transmutat en capellà
laic, no en duïa, com era esperable. I, en canvi, Alfred Bosch, va repetir
l’error de Rubalcaba i al Tom Hanks d’ERC el microfon de corbata li va torçar
la peça en qüestió. No venia d’aquí. Bosch té un aspecte d’acabar-se de llevar
de la migdiada i d’haver caigut dins del vestit, que és marca de la casa.

I
Chacón? No, Chacón no duïa corbata. Anava de noia Martini amb jaqueta del
vermell corporatiu de la socialdemocràcia. Chacón no fa campanya per a aquestes
eleccions. Chacón fa la seva campanya. Una mica de debat amb Duran i poca cosa
més. Chacón porta els llums llargs enfocdant al 2015.I un prec final. Facin el favor
de no ensenyar més gràfics en paper a la càmera. És cutre, no es veu bé, no
s’entén i fa antic, que és, justament, el que volia evitar TV3. Proposo un
pacte. Que el candidat parli amb realització i li passin el grafisme a tota
pantalla. Així, almenys, entendrem alguna cosa. I ja de passada estaria bé que
no discuteixin només quan parlen de la relació Catalunya-Espanya. Més que res
perquè evidencia una feblesa i denota que, massa sovint, vivim en una bombolla
donant voltes i més voltes sobre el mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!