Potser és un model de discurs, derivat històricament dels sermons catòl·lics unilaterals de l’Església: cada orador de la pàtria ha de mantenir en escacs a la seua audiència, amollar centenars –i milers– de frases (literàries, polítiques, mítiques, històriques, periodístiques), fins que la concurrència s’ofega en el seu silenci receptiu, per inanició: els nostres polítics (de tots els partits), els nostres intel·lectuals (més promocionats), els nostres professors (més mediàtics) han de ser i són així. Parlen més que alenen. Xarahzad a l’inrevés.
Les entrevistes, les converses espontànies, qualsevol moment comunicatiu – per exemple, un sopar d’homenatge– és un camp d’acció i lluïment per a que els oradors de la pàtria exercisquen al màxim el seu dret a la retenció de paraula viva. Si intentem operativitzar-ho amb una mesura percentual, potser un 90 % de retenció de paraula i un 10% d’escolta activa i serena, ja fóra un retrocés per a certs líders de les organitzacions, dels moviments i de les institucions. Els oradors de la pàtria, competint tots uns contra altres (competint entre adversaris i entre iguals), en el seu medi social efervescent, han d’aspirar a retenir la paraula en un 95% de les ocasions i això d’escoltar als Altres, amb un 5% ja n’hi ha massa, perquè potser el públic (els “comparses”, els “representats”) es troben tan impactats per la cabassada verbal que els ha caigut al damunt que ja poden dir ben poc, com no siga un parafrasseig “ecoïc”, una contradicció dubitativa o un adheriment simple.
Així s’afiancen i es reprodueixen els lideratges: s’imposen forçant amb tota la pressió autoafirmativa la màquina de les situacions socials, mitjançant un intercanvi comunicatiu desfavorable, arbritari, exorbitant. Si pregunteu una cosa molt concreta i els líders se’n van per les rames, no importa: estan eixamplant les “ales protectores” de la seua subjectivitat entretinguda. Si els líders repeteixen en veu alta i clara tòpics arxiconeguts que estan en boca de tothom, no importa: estan reforçant la columna vertebral de les creences comunes. Les persones d’acció no tendeixen a parlar per a enriquir el discurs amb milers de matisos constructius, ni tampoc per a crear un clima d’unió igualitària i participativa entre els interlocutors. No: els líders parlen més que alenen, enrocats front a la multitud, per a saquejar i expropiar als oïents de qualsevol criteri propi: s’anticipen a les reaccions, les conciten i les vampiritzen per a acaparar poder personal. El qui més aporta, agafa la paella pel mànec; el qui ho aporta (quasi) tot, mana del moment comunicatiu fins el llindar de la natural inhibició (indiferent, inquieta o amb malestar) dels qui escolten.
Posem un exemple pres del reciclatge educatiu en la sina del moviment democràtic valencià. Va vindre un professor universitari; la seua lliçó, amb el suport del power point, versava sobre estratègia: va insistir en que el nostre moviment era massa raonable i calia apel·lar a les emocions de la gent. Evidentment, el seu discurs era analític, estructurat, fruit d’idees contrastades, extretes de llibres i de bases de dades, no se’n va fugir massa de l’escenificació d’una “lucidesa controlada” i d’un “esperit objectiu” que volia donar “arguments irrefutables”. Una allau d’esquemes i conceptes unilaterals. A l’eixir, em van dir: “quin avorriment, sempre expliquen el mateix!”. ¿S’haguera obtingut millor rendiment d’eixa sessió docent si aquell home no estiguera en una escenari altiu (el púlpit infal·lible?), si haguera baixat a l’altura física dels assistents, si haguera exposat el seu rebost d’arguments meditats d’un mode més espontani, tot interessant-se col·laborativament pels nostres testimonis i vivències en un intercanvi més equilibrat?
Articles: “La sociologia de l’emoció i l’emoció en sociologia” –>> http://www.raco.cat/index.php/Papers/article/view/25603
ELS ESCRIPTORS A TRAVÉS DE LES SEUES QUALITATS EMOTIVES I LA SEUA DICCIÓ PRESENCIAL:
2) Oralitat receptiva: ací Marià Manent recita un poema seu tornant-se “eco rehumanitzador i matisador” dels milers de fulles de la Natura i de la Literatura que coneix íntimament http://www.aulamariustorres.org/materials/fonoteca/visor.php?acronim=veup&acr_au
3) Estil comunicatiu àgil intermig: equilibri entre autoafirmació personal, reflexivitat fluïda en temps real i empatia davant un auditori: Jeremy Rifkin, autor d’un assaig sobre empatia:
http://www.youtube.com/watch?v=1-7BjeHep
4) Caiguda entròpica: ací Enrique Vila-Matas, incòmode i desencisat, trenca el sentit comunicatiu dins un caos lector lamentable
http://www.youtube.com/watch?v=DnfZmz9tdkU
5) Estil carnavalesc: ací Ken Robinson activa en el discurs la comicitat teatral, fa apologia del desenfadament, barreja el to “funny” i la documentació de fons per a divulgar un punt de vista
http://www.youtube.com/watch?v=nPB-41q97zg
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!