Anotacions rizomàtiques

 

imatge: temple grec de Paestum

Semblava que estàvem retornant als moments de 1992 o 1973 (la crisi d’aquells anys potser fou afrontada amb decisions macro-econòmiques i ultralocals que funcionaven millor que ara; la crisi energètica ha estat una constant amb certs punts àlgids: en rebrem notícies i més anàlisis d’experts en el futur), els optimistes desacomplexats voldrien un 1968 (en els aspectes culturals i de renovació generacional, els nostres joves viuen immersos enmig de l’anomenat “col·lapse de la meritocràcia”, per això molts d’ells segueixen indagant i encuriosint-se per teories i troballes creatives molt entusiastes), el risc fóra retrobar-nos en 1952 o 1947 (el retrocés socio-polític i moral hi és latent com a una possibilitat més i disposa de valedors ben situats), per als de consciència senzilla el nostre temps d’ara està com en la bifurcació de 1936 o 1929 (els records de la II República i la Guerra Civil espanyola són tot un gènere en l’àmbit del recull de testimonis orals i també de la ficció novel·lesca i audiovisual: argument fecund del pol esquerrà del bipartidisme dins del guió estatal), en alguns detalls seguim anclats i vivint de les rendes de 1870 o 1842 (el segle XIX ens ha configurat com érem i com som en els moments bons i potser un poc nostàlgics de l’industrialisme, els mitjans de transport com el tren i el periodisme plural com a plataforma del debat públic), quina pena si es re-editara 1714 (ací està el risc nacional de la catalanitat, amb mesures com l’òfec financer de l’administració autonòmica, la reducció del protagonisme de les caixes d’estalvis en el suport als empresaris xicotets arrelats al territori, a més de tota la legislació que no fomenta degudament el reconeixement de la nostra identitat sociolingüística), certa gent ja viu com en l’any 1212 i amb un to emotiu de l’any 1000 (les zones de frontera pateixen major conflictivitat, el milenarisme és una possibilitat que ja va avançar els estudiosos del neo-medievalisme com un futur pròxim: observeu per exemple les sectes urbanes disperses com simplifiquen la realitat complexa del món i de la vida d’avui en termes apocal·líptics), també s’ha parlat que si el present calia comparar-lo al segle III d. C. (per tot allò de la crisi i caiguda de l’Imperi Romà, una hipòtesi que ja es troba sondejada des de fa moltes dècades per nombrosos assagistes, per exemple La decadència d’Occident d’Spengler), encara que prous rememoren els primers anys des de l’any 0 (celebrar el Nadal, el naixement de Jesús a Betlem, tot el cicle anual de la vida del profeta jueu més senzillament proselitista també és una forma de memòria històrica), a estones el nostre destí trobe explicació en el segle V abans de Crist (¿qui sap si el nostre destí com a europeus educats siga fer el paper de “matisadors civilitzats” dins una globalització xinesa, igual com aquells grecs dels temps antics es van convertir en preceptors docents dels pragmàtics romans que van prendre possessió de la Mediterrània?), siga com siga ja deia l’historiador Fernand Braudel que hi ha molts ritmes temporals i sentits plurals inscrits dins de cada present: aprofitem doncs el ‘kairós’ (el temps de l’oportunitat grega) que ens pertoca, insertem les nostres contribucions d’activitat dins des del tapís dens de les conjuntures de la ‘histoire evenementielle’ i considerem-nos afortunats de viure un canvi molt interessant de ‘longue durée’ amb aquesta Era d’Aquari que està naixent.

I ara isc escapat cap a la Fira d’Ecoaltea!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!