Voltes i revoltes, la traducció ràpida, improvisada i apropiativa d’un mot podria desencadenar el lleu miratge oblicu, fals i evanescent: pense en el mot portugués “calunga” com si fóra “ca llunya”. És des de la distància que el Gran Colom de Plomes Roges, a penes entrevist, estimula els anhels d’amillorament satisfactori del nàufrag desesperat que hi ha al vaixell embarrancat en la novel·la “L’Illa del Dia Abans” d’Umberto Eco.
La metàfora plumífera de la llunyania meravellosa, no obstant, em va arribar prèviament a través d’una lectora argentina: “l’ocell de plomes blaves” (sense aclarir si era colom missatger, guatla terrestre, lloro policromàtic o tucà exòtic de l’arbreda tropical: les ànimes poètiques, a voltes embadalides davant el cant divers i la llibertat dels ocells!). Vaig incloure la idea a un “vers ectoplàsmic” que parlava sobre el terme urbanitzat del poble de la Nucia: per a jugar en els límits del que som i del que podríem haver sigut. La identitat local, sovint també tan polimòrfica.
Però res! Ni “ca llunya” ni “ca llonga”. En termes denotatius i exactes, els “calungues” eren uns certs esclaus negres que es van escapar de les mines d’una zona de Brasil i van formar comunitats autosuficients (run-away freedom!), la veu “calunga” només significa “tot el bo” en bantú. Ací la identitat local es torna més unívoca i fins i tot etnocèntrica: “nosaltres, els bons” o “tot el bo de nosaltres”… l’espill de la mirada subjectiva reverbera poc en l’esdeveniment i els expedients de l’arxiu interpretatiu estan segellats, el lletrista portugués sembla que només juga a canviar de context una herència cultural, amb intenció d’afalagar — des de dalt– a la Negritud.
Poesia mínima d’efectes calculats. Cap aprenent de bruixot a qui se li’n vagen de les mans els trucs d’alquímia: poques possibilitats de transformació humanística. I del mateix mode, ja siga dissipant-se en espiral centrífuga o ja siga empetitint-se com un puntet centrípet, el seu poder estètic de fascinació semàntica s’esgota, com s’esgota — més o menys aviat– el poder visual de qualsevol imatge.
¿Vos adoneu que poc duren els miratges? Menys que un paràgraf o una respiració! Som tots prou fràgils i la nostra percepció treballa amb precarietats fins que arriba l’instant crucial en el qual es formula una prova sostenible o una decisió bifurcativa. Mentrestant només comptem de debò amb les singularitats admirables de l’aleatorietat inesperada i els diàlegs substanciosos de les trobades obertes que propicia l'”ànima quàntica universal”. El temps i les ocasions, quina meravella més gran!
Referències esmentades:
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Island_of_the_Day_Before
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!